Júlia Martínez-Illescas

Felipe González deia a Ciutat de Mèxic: “La austeridad hasta la muerte va efectivamente a conducir a la muerte. Quien no crece no paga”, i al mateix temps Hollande basava la seva campanya a parlar de creixement, amb l’eslògan creixement-esquerra, austeritat-dreta. La política d’austeritat ha posat Europa al límit: un 25 per cent de les famílies gregues viuen al llindar de la pobresa i Espanya arriba al 25 per cent d’atur.
Els conservadors europeus han fet patir la població fins al ressorgiment, a Grècia, d’un grup neonazi que acull els que sense altres recursos defensen la seva supervivència amb violència. El punt positiu és una nova extrema esquer­ra amb propostes transgressores que enriqueix el debat polític. De fet, l’austeritat per se no és bona ni dolenta, igual que el creixement. Tot depèn de les circumstàncies i de com s’apliquin, i una vegada més l’equilibri és la solució.
Els extrems es tornen a tocar. Passar d’un creixement i un consum descontrolat a una austeritat que ofega l’economia ens ha portat al col·lapse. Amb aquest panorama François Hollande ha guanyat unes eleccions de gran transcendència a Europa defensant la igualtat com “l’ànima de França”: és per la igualtat pel que França va fer la seva Revolució, és per la igualtat pel que es va instaurar l’escola obligatòria, els impostos sobre els beneficis i la seguretat social, deia en la seva campanya. Mentre, la candidata Arthaud encertava dient que en aquesta societat on tot es compra i es ven, per ser lliure s’ha de ser ric. Per això la importància de la igualtat d’oportunitats i de l’Estat del benestar com a base de la llibertat i la pau social.
Per arribar a controlar políticament el poder financer era interessant la proposta de Cheminade de controlar l’especulació del sector i crear un Banc Nacional al servei d’un gran projecte creador de treball. Mentre Merkel, davant la probabilitat d’haver de formar el nou duet Merkollande, començava a suavitzar el seu discurs.
Avui és difícil pensar en una Andorra aïllada d’Europa. Malauradament necessitem recomanacions europees per avançar, com la del GRECO, que ha animat a promoure una llei sobre el finançament dels partits polítics. Impossible que no sigui rellevant per Andorra un Copríncep o un altre.