Júlia Martínez-Illescas

Proposició de llei de suspensió de l’actualització o la revisió a l’alça de les comissions bancàries per pagaments efectuats amb targetes de crèdit: no presa en consideració.
DA vota que l’empresariat andorrà pagui aquestes comissions, dient que prefereix legislar sobre les competències a la tardor. I llavors les trauran? Evidentment que no. Podien haver anul·lat les comissions i legislar igualment sobre les competències. O podien haver dit que els semblen justes, per cobrir despeses de gestió. Però no.
Els demòcrates no accepten suspendre les comissions i al mateix temps es pronuncien contra la decisió unilateral de l’ABA d’imposar-les. El ministre d’Economia reconeix que és un perjudici per a comerciants i teixit empresarial, però diu que l’actuació del PS és “a cop de garrot, una reacció maldestra basada en la llei del Talió”. I aposta per posar l’altra galta. Daniel Armengol critica els bancs, que diu s’han aprofitat d’un forat en l’ordenament jurídic, però explica que no poden acceptar la proposta per no estar a favor de “l’intervencionisme ranci propi d’estats llatins americans”. Li ha faltat allò de caspós.
Però què és l’acció política sinó intervencionisme? Precisament la ciutadania necessitava la intervenció dels nostres polítics davant l’abús de poder d’un sector que ha perjudicat el país i no l’acceptació amb una disfressa de tolerància que al final és ineficiència.
Cansa la demagògia, però més amb apel·lacions morals intentant justificar el que només es pot entendre com a partidisme –aquest sí ranci–, o una submissió a interessos inconfessable.
Carles Ensenyat no respecta la disciplina de vot perquè diu que seria votar contra l’interès de la societat andorrana. Celebro que algú prioritzi l’interès general davant una disciplina de vot incoherent i partidista.
La freqüent dissociació entre el discurs dels polítics i les seves actuacions porta a una incoherència desesperant per a la ciutadania.
Potser polítics escollits en llistes obertes, amb més independència i criteri, que no votin incoherències per disciplina de vot, serien més eficients i creïbles. Cada un d’ells s’hauria de guanyar la reelecció i disminuiria així el poder dels partits i dels líders que ens imposen.