Retorn de vacances. Depressió postvacacional, per cert. Com molts. Costa tornar a la normalitat després d’unes setmanes lluny de les preocupacions quotidianes. I de l’actualitat del país. Però no del tot. Que ho vulguis o no, el cuc t’empenta, i quan tens la possibilitat obres Internet, l’eina global, i sense adonar-te’n ja estàs consultant la premsa del país. Reacció digna de Pavlov, diagnosticaria un psicòleg. Així pots comprovar, entre d’altres coses, si els turistes han vingut en massa a aportar el gra de sorra que permetrà esperar fins a la temporada d’hivern. O bé si, com en el teu lloc de vacances, continua la crisi, que facilita una taula en qualsevol restaurant sense necessitat de reserva prèvia. I si no tens Internet, t’acabes informant igualment del que passa a casa. Sempre trobes coneguts que, per casualitat, visiten els mateixos llocs que tu. Som pocs però viatgem molt i, tal com es diu dels catalans, als andorrans –de passaport o residents– els trobes a tot arreu i així et pots assabentar de les últimes notícies.
Per tant, és difícil desconnectar del tot. Però, tot i això, al llarg dels dies comences a oblidar-te de les problemàtiques que t’esperen a la rentrée. I estàs a punt de descuidar-te de tot, quan toca la tornada. La feina mana. D’immediat, et trobes immers en la dinàmica de sempre. A tall d’exemple, polèmiques estèrils, com en el cas de la Diada d’Andorra a Prada: difícil d’entendre les crítiques contra aquesta iniciativa beneficiosa per a tots, tal com ho mostra el contingut de les ponències. O encara preocupació per les retallades pressupostàries a l’Estat veí, que afecta la nostra principal via de comunicació cap a l’exterior.
Però de tant en tant, una bona notícia, almenys per als isards. Gaudiran d’una setmana de vacances més aquest any i escaparan així a la perícia dels caçadors andorrans. L’altra caça, la major, pel poder, sí que queda oberta i sense descans a la vista. Els motors s’escalfen per les probables i pròximes eleccions. Així ho deixa suposar el retorn a l’escenari polític d’uns i el desig de sacrifici d’altres que ja es posicionen en la graella de sortida. En resum, res de nou: l’agost és dins el retrovisor i tot continua igual.
En els últims anys, les petites pantalles que animen les nostres cases són, cada dia més, envaïdes per sèries, molt sovint d’origen nord-americà, que descriuen les diverses formes de criminalitat i els mètodes moderns usats per la policia per combatre aquest fenomen. Cap cadena televisiva pot deixar de banda aquests programes, universalment apreciats pels teleespectadors. Així, descobrim tots els tipus de delinqüència i les diferents maneres de treballar dels serveis de policia. Però, més enllà de la ficció, els programadors ofereixen documentals sobre delictes, o més aviat crims, ja jutjats o en curs d’investigació. Compareixen, davant de l’espectador, participants i testimonis i ens trobem projectats al bell mig de l’enquesta policial. La podem anar seguint pas per pas i descobrir les eines que han permès l’arrest dels culpables i la seva posterior condemna. Policia i justícia quasi en directe. Neix així una cultura internacional de la criminalitat i dels mètodes de treball de la policia que, per cert –aquest és un altre debat–, ha d’ajudar molts delinqüents en la seva carrera professional.
Ara bé, aquests documentals porten, en ells mateixos, la seva pròpia perversió. La carrera a l’audiència, amb els importants ingressos publicitaris que genera, fa que alguns productors no tinguin cap més límit, ni tanmateix moral, en la concepció del programa. El més famós d’entre ells és el Wallace Souza, que acaba de morir al Brasil. La seva defunció priva la justícia de poder demostrar si les sospites que van portar a la seva detenció eren fonamentades. El Wallace Souza, animador d’un canal de televisió de Manaos, i expolicia, presentava la característica sorprenent d’arribar als llocs dels crims amb el seu equip abans mateix que la policia. Aquesta rapidesa va aixecar les sospites de les autoritats, que el van processar per haver induït almenys cinc homicidis de narcotraficants, amb l’única finalitat de millorar la seva audiència: gairebé homicidis en directe. En tot moment, Souza va negar la seva implicació, tot i que molts elements l’acusaven. Souza personifica així el paroxisme i la paradoxa de la premsa sensacionalista. Sortosament, ho hem de suposar, és un cas únic.
Ha vingut. Poques hores. Helicòpter amunt i avall i ja ha visitat el seu Coprincipat. Amb rapidesa, per no dir precipitació.
Primer mandat, primera visita. Si hi ha segon mandat, ja veurem si hi haurà un segon viatge. Històric, per cert, aquest desplaçament. En el sentit que ha fet vessar més tinta que cap altre dels esdeveniments dels últims anys. Articles d’opinió a dojo, d’entre els quals, molts, en contra. Alguns, pocs, a favor. S’ha analitzat amb profunditat el programa de la visita, comptant, una a una, les mans que haurà d’encaixar i els passos que farà des de Casa de la Vall fins a la plaça del poble. Plaça amb un nom simbòlic per a un Copríncep. També s’han comptat els minuts que dedicarà al seu homòleg, el bisbe. I tot, o quasi, ha estat motiu de crítica. Segurament que amb el caràcter que té, si se li haguessin explicat aquestes reaccions s’hauria quedat a casa. Però o no se l’ha informat o ha passat de tot, com sol fer en el seu paper de president.
Un dels motius de la polèmica està marcat per un pecat original. Ha posat a la palestra, a la seva manera, és a dir de forma brutal, certament massa brutal, les nostres mancances i la nostra lentitud a l’hora de complir amb les nostres obligacions internacionals. Durant anys, hem dit i repetit: ho farem, no serem els primers però tampoc els últims. I vam ser els últims, no vam fer res. I ell va picar a la taula. Amb franquesa i diu per amistat. Però molts no li perdonen. És que els ha posat en evidència. Una vegada més, la història del missatger. Aquest que es mata perquè porta la mala notícia i diu la veritat. Certament, hauria pogut actuar diferentment. Més diplomàticament. Però no és el seu tarannà. Així havíem de fer corrent el que no havíem volgut fer durant anys. Responsabilitat nostra i de ningú més.
Resultat de tot això, un espectacle divertit. El defensen aquests que no comparteixen les seves opinions i l’ataquen aquells que li són afins. Misteri de la política andorrana. Fa poc, el Copríncep-bisbe va viure un episodi semblant, com ho recordava l’amic Marc en aquesta mateixa columna. Greu equivocació: els Coprínceps no s’han de veure afectats pel debat polític. Tenen un altre rol i els hem de preservar, tots plegats.
El Mundial 2010 ha passat a la història. Amb una victòria àmpliament merescuda dels nostres veïns del sud i celebrada tant a Madrid com a Barcelona. També a Galícia, que haurà de renunciar, per descomptat, al seu plat tradicional, el pop. No s’entendria que ara continuessin amb la degustació d’aquesta delícia que, per cert, un dels nostres restauradors escaldencs i amant del futbol, prepara d’una manera exquisida.
I Paul, el mundialment conegut pop, es beneficiaria per fi d’una jubilació tranquil·la, sempre que no passi pel cap a un alemany o a un holandès venjatiu de posar en pràctica una d’aquestes receptes culinàries enviades als diaris, després de la derrota.
Però, més enllà de l’anècdota, aquest Mundial ens ha ensenyat com constituir un equip guanyador. El secret, com molt sovint, és senzill i complicat a la vegada: muntar un equip, amb esperit d’equip, i amb total solidaritat entre els seus integrants. La dificultat resideix a cohesionar i fer jugar junts 11 de 23 esportistes d’alt nivell, tots dotats d’un ego sobredimensionat, com és natural a aquesta alçada. Tasca que requereix molta diplomàcia, molt savoir faire i a la vegada molt rigor per part de l’entrenador. Cadascú ha de jugar per l’equip i no per ell mateix, sacrificant-se, quan fa falta, pel conjunt. Sobren els exemples d’equips fracassats, tot i la vàlua individual dels seus components. Només recordar, fa uns anys, els Galácticos, i més recentment el lamentable equip francès, que ha mostrat durant aquest Mundial la seva cara més lletja.
El món empresarial s’inspira també d’aquesta manera de fer. I no es cansa d’explicar-ho, el famós publicitari americà Ogilvy. La seva preocupació essencial sempre ha estat de contractar els millors col·laboradors, encara que siguin més talentosos que ell. Plenament conscient de la dificultat de la tasca, gasta la seva energia, amb èxit, a coordinar els esforços d’aquestes individualitats en un sol sentit i en benefici exclusiu de l’empresa.
La complexitat, cada dia més gran, del nostre món modern ens porta, en tots els àmbits, a un treball d’equip per superar les dificultats que hem d’afrontar. L’esforç individual no serveix de res, si no es recolza en el treball d’equip.