Després de l’anul·lació, l’any passat, de la Primavera Francesa, esdeveniment cultural múltiple organitzat per l’ambaixada del nostre veí del nord, hem hagut d’esperar diversos mesos per gaudir d’una obra de teatre inspirada en l’humor, tan atípic, amb el qual juguen alguns actors francesos. Certament, la legació diplomàtica gal·la no s’ha atrevit a invitar l’avui força conegut a Andorra, Stephane Guillon, que ha agafat el costum, denunciat vehementment per alguns dels nostres conciutadans, de fer escridassar pel públic, la nostra vall exigua i tancada entre muntanyes. No és que Guillon tingui res contra Andorra, únicament vol demostrar, amb el seu humor càustic, negre i provocador, que en les relacions internacionals els petits sempre tenen les de perdre en relació amb els estats potents, que saben preservar els seus avantatges i protegir els seus interessos. Jersey no és Andorra i no tenim cap protector com Gordon Brown. És únicament això el que denuncia Guillon, i és així com ho hem d’entendre. Però si no hem tingut Guillon, sí que hem tingut Desproges, el seu pare espiritual, en certa manera. Per cert, un Desproges encarnat per un actor talentós, amb un joc a múltiples facetes, que va interpretar diferents textos de l’humorista, desaparegut ja fa 20 anys. Aquests dos humoristes francesos es caracteritzen per un humor bastant similar, per la mateixa anàlisi cínica de la nostra societat però també per una tendresa pels febles i per l’odi als potents prepotents. Desproges es considerava com un anarquista de dreta, Guillon es podria definir com un anarquista d’esquerra. Però l’important aquí, mes enllà de la suposada inclinació política, és la irreverència envers l’autoritat. I una altra de les virtuts per destacar és l’ús, fins i tot abusiu, de l’autoderisió, aquesta qualitat que t’ha de portar a relativitzar la importància que t’acordes a tu mateix. Qualitat, per cert, que de vegades podem trobar a faltar a casa nostra. En fi, l’obra de dijous passat va permetre descobrir als més joves, o a redescobrir als altres, el domini de la llengua per Desproges i les contorsions que imposa al seu text, fins arribar a la seva fita: fer riure, però també fer pensar.
L’any 1976, la revista francesa Les Nouvelles littéraires va donar naixement a un moviment filosòfic modern que es va autoqualificar de nova filosofia. Encapçalat per Bernard-Henri Levy, i per André Glusckmann, que acabaven d’allunyar-se de la ideologia maoista post-68, aquest corrent es caracteritzava pel seu rebuig dels Estats totalitaris i per la seva denunciació de la responsabilitat dels intel·lectuals en la perduració d’aquests Estats en el món modern. Així, criticaven una particularitat molt francesa personificada per Sartre, Deleuze i Guattari, entre altres, però també per alguns filòsofs alemanys.
L’altre tret significatiu d’aquest moviment ha estat i continua sent la seva invasió de l’esfera mediàtica, a diferència dels seus predecessors –criticats–, que es limitaven al camp de la universitat, àmbit natural de la filosofia.
Així, durant els vint últims anys, B. H. Levy ha encarnat l’intel·lectual francès que participa en tots els debats mediàtics i polítics, amb el perill de deixar de banda la reflexió filosòfica per l’agitació política. Bòsnia, el Pakistan, els Estats Units i la defensa de l’esquerra democràtica constitueixen els seus diferents camps de batalla, creant-se a l’entorn de la seva persona polèmiques contínues.
Certament conscient d’aquesta deriva, B. H. Levy acaba de publicar un nou llibre, De la guerra en filosofia, mitjançant el qual, tot i defensar les seves teories, intenta investir de nou el camp de la filosofia pura. En aquesta obra, la seva crítica de Hegel, Marx i Kant és particularment intensa i s’inspira per això en l’obra de Jean Baptiste Botul La vida sexual de Kant, que resumeix les conferències que Botul hauria donat al Paraguai després de la Segona Guerra Mundial. La publicació d’aquest últim llibre de Levy ha estat celebrada i anunciada, amb força comentaris ditiràmbics, per moltes revistes i diaris, fins que s’adonin que J. B. Botul mai ha existit, mai ha donat cap conferència al Paraguai i és només la criatura inventada per un periodista francès ple d’imaginació. O sigui res més ni menys que una broma. Per la qual cosa, hem de concloure que sempre és perillós emparar-se en citacions d’autors que no s’han estudiat suficientment.
Des de fa anys, molts es queixaven que havien desaparegut de les grans pantalles aquestes pel·lícules de ciència-ficció que integren i conformen la memòria col·lectiva. Així no gaudíem de cap digne successor de 2001, una odissea de l’espai o d’El planeta dels simis. L’últim opus de James Cameron, Avatar, en el qual ha treballat durant 15 anys, ve avui a assumir aquesta difícil successió. Aquesta obra ja ha generat uns 500 milions d’euros de recaptació i sobrepassarà així el precedent èxit mundial del cineasta americà, el tan famós Titanic.
Múltiples raons justifiquen l’entusiasme de l’espectador: l’ús de la tecnologia 3D, d’una part, que et permet endinsar-te en la pel·lícula, i el temari desenvolupat, de l’altra. A la vegada, viatge d’aventura, d’acció i d’autodescobriment, assistim a la confrontació de dues cultures i dues civilitzacions, que comporta, una crítica velada, entre altres, a la guerra contra l’Iraq. L’ideal pacifista i ecologista impregna aquesta obra que queda, no obstant això, com a film de ciència-ficció. A diferència de l’última pel·lícula de Clint Eastwood, Invictus. Aquest títol és el de la poesia preferida de Nelson Mandela, escrita per William Ernest Hemley. Podem imaginar com, al llarg dels seus 27 anys de detenció, Mandela s’haurà anat repetint aquestes quantes frases, que defineixen i descriuen el camí que ha seguit tota la seva vida.
En la seva obra, Eastwood celebra, a la vegada, la visió política d’aquest líder mundial que ha sabut, els anys 1994-1995, unificar el seu país després de molt, massa, anys d’apartheid i, de manera més indirecta, els valors essencials d’aquest esport d’origen anglosaxó, el rugbi. I no cal dir que prefereixo la realitat històrica, i emocionant, d’aquesta pel·lícula a l’obra de ciència-ficció de Cameron.
Certament, Invictus no obtindrà el mateix èxit a prop de l’espectador, tot i les seves qualitats innegables. És per això que hem d’agrair a la Federació Andorrana de Rugbi i el VPC la seva iniciativa de fer descobrir aquesta obra i, a més a més, per a benefici dels damnificats d’Haití. Aquesta generositat caracteritza perfectament els valors, reals i no de ficció, que Eastwood posa en relleu en el seu últim treball.
Ja hi som. Avui a les quatre es reuneixen tots. I nosaltres, a esperar la fumata blanca. O negra. No ho sabem. Què pensen? Què volen fer? Quina és la vertadera estratègia de cadascun? Pocs indicis. Unes quantes declaracions públiques, però tampoc sabem si s’han expressat amb sinceritat. Acord o no? De quin tipus? Virtus unitas fortior o bé acord parcial amb viabilitat per al futur o bé encara trencament definitiu. És a dir, voluntat comuna i ferma de trobar solucions o obra de teatre per justificar-se i justificar unes pròximes eleccions, cap a final d’any o principi de l’any que ve. I així poder imputar la responsabilitat del fracàs a l’altre. Tampoc ho sabem. Ens creuríem a Las Vegas, en un torneig de pòquer, molt a la moda últimament. Tots amaguen les cartes, fan “bluff” i esperen que l’altre es descobreixi. I és cert que això és fer política. En aquest àmbit, cada dia més, la imatge compta més que el fons, la forma del missatge més que el seu contingut. És que l’activitat política, necessària i útil, té també un vessant electoralista que no es pot deixar de banda. Seria molt, massa fàcil, de criticar aquesta manera de fer que ve motivada per la voluntat de cadascun d’entre ells de veure aplicat el seu programa i el seu ideari que, sincerament, estimen més valuós que el del contrincant. Però no han d’oblidar el principi de la relativitat d’Einstein, que no s’aplica únicament en les ciències físiques. La història de la humanitat ens ensenya també la relativitat del dogma polític. Pascal, al segle XVII, ja ho deia: “Veritat d’aquesta banda dels Pirineus, error de l’altre costat.” I aquesta relativitat els ha de portar a la humilitat en relació amb les seves pròpies idees i a l’esforç de voler entendre i tolerar l’opinió dels altres. Fent aquest esforç, i tenint com a objectiu l’interès general, i no el seu propi, no hi ha cap dubte que aquesta partida de pòquer acabarà amb la victòria de l’espectador, al qual tots es deuen. Si no és així, l’espectador, quart participant, haurà d’entrar en aquesta sorprenent partida de pòquer que fins ara, obviant les regles del joc, s’ha jugat a tres. I entrarà de ben segur amb una escala reial a la mà i s’endurà la partida.