Jean Michel Rascagneres

Paradoxalment, la globalització ha portat molts pobles a preguntar-se sobre el lligam que els uneix, o sigui aquest sentiment de pertà­nyer a una mateixa comunitat, o més ben dit en termes polítics a una nació. Aquest moviment ha anat creixent els últims anys, exacerbant-se els sentiments nacionals, en el mateix moment que el món esdevenia un poble, tal com ho havia anticipat Mac Luhan. Així vam assistir al naixement o renaixement de nombrosos estats, resultat de l’escissió, entre altres, de les antigues repúbliques soviètiques. L’exemple més evident és l’antiga Federació de Iugoslàvia, que s’ha disgregat en diferents països, més nacionalista l’un que l’altre. Més a prop de casa nostra, riu Runer cap a baix, constatem com el sentiment nacionalista català s’inscriu en la promulgació d’un nou Estatut. I, cap al nord, s’acaba d’encetar un debat sobre la identitat nacional. A casa nostra, coneixem els mateixos interrogants. Fa pocs mesos, s’anunciava l’obertura d’un museu de la identitat nacional, a fi de donar a les joves generacions aquest sentiment d’andorranitat, que –alguns diuen–, a poc a poc va desapareixent. Els canvis viscuts en els últims cinquanta anys influeixen evidentment en la nostra identitat nacional, creant així dubtes. Dubtes fonamentats quan, divendres a la tarda, et pots adonar de la multitud que deixa les nostres terres per passar el cap de setmana a fora. Ara bé, certs esdeveniments permeten esvair aquests dubtes. Se’n podria avui destacar dos: els aiguats del 1982 i el recent accident del túnel dels Dos Valires, que va donar lloc a una missa multitudinària i emotiva celebrada pel Copríncep bisbe. Aquestes dues tragèdies han fet palès el nostre sentiment nacional que, lluny de caracteritzar-se únicament per un passaport, s’ha expressat mitjançant la presència solidària de tots aquests, andorrans i residents, que han contribuït a la construcció del nostre país. En aquests dos moments traumàtics i plens de tristor, s’han comprovat les virtuts tradicionals que manté el nostre poble i la nostra nació, entesos aquests termes com un conjunt d’individus que volen compartir la mateixa història i el mateix futur, fins i tot i sobretot en els moments difícils.

L’actualitat, nacional i internacional, dóna molt de si per compartir unes quantes reflexions, això sí, desordenades i sense cap relació entre elles.
La primera, corrupció i diner fàcil. Itàlia i Silvio; Anglaterra i les faraòniques notes de despeses dels seus diputats; Espanya, el cas Gürtel, els negocis immobiliaris socialistes i convergents, sense deixar de banda el món cultural amb el Palau de la Música; França amb un ministre condemnat a un any de presó ferma i un expresident de la República aviat davant dels tribunals. Hom pot preguntar-se per la finalitat de l’acció pública. Els responsables polítics haurien de donar l’exemple en el respecte escrupolós de la legalitat. Això de la dona del Cèsar. I no es poden moure pel diner. L’acció pública no té com a finalitat enriquir els seus gestors. Servir i no servir-se. Aquesta dita, assenyada, ja no s’aplica fora de les nostres fronteres. A casa nostra, no coneixem aquest problema. No coneixem o no volem saber, aquesta és la pregunta clau.
La segona, molt lluny i totalment diferent de la primera. Un alt responsable ens explica doctament que no necessita conèixer a fons la feina dels seus subordinats per poder dirigir-los. Creu que existeix una distinció essencial entre el seu paper, evidentment important, i la feina de cada dia dels seus funcionaris. És difícil compartir aquesta filosofia de la gestió de recursos humans. Sembla molt més convenient dominar tots els aspectes d’una tasca, fins i tot els més insignificants, per poder dirigir dignament. Però això, solament l’experiència ho ense­nya.
I la tercera, costat positiu de l’acció política. Un comú decideix crear un viver d’empreses. Iniciativa excel·lent en els temps actuals. Ara bé, sol aquest comú no podrà desenvolupar satisfactòriament el seu projecte. Necessita l’ajuda de les altres administracions i, tal com s’ha repetit moltes vegades, és imprescindible la simplificació radical dels tràmits administratius per facilitar a aquestes noves empreses prendre el seu vol i crear riquesa, i els llocs de treball que tant necessitem.
Cap relació, doncs, entre aquestes tres notícies, sinó que posen en relleu que l’acció pública depèn en gran part dels homes que la dirigeixen.