Jean Michel Rascagneres

Dia 23 ja. Només falten dos dies per Nadal. I pocs més per encetar el 2010. El 2009 ja ha passat a la història. Un any difícil, de crisi, ple de temors pel futur. Un any que moltes famílies andorranes recordaran. Mai s’havia conegut una pèrdua tan important de llocs de treball, amb les conseqüències desastroses que això comporta. Molt sovint, abandonant el país on has fet la teva vida, deixant enrere el resultat d’anys de treball i de sacrifici. I no sembla que el 2010 aporti una millora. Encara no es veu la sortida de la crisi. En V o en W, tal com diuen els economistes. Més aviat en W, atesa la situació, entre altres, a Grècia o a Espanya. Haurem d’esperar encara uns anys abans de retrobar la normalitat, segons els més pessimistes. I, tot sigui dit, la normalitat anterior a la bogeria deguda a l’especulació d’uns quants que pensaven que els arbres podien arribar al cel. Un retrocés que permetrà purgar els excessos que molts pocs denunciaven i dels quals molts s’aprofitaven, o almenys ho creien. Ara, ho haurem de pagar tots i serà necessari l’esforç de tots plegats per sortir d’aquest pou. I quin millor regal de Nadal seria que compartir l’esperança que ràpidament aquesta crisi només serà un mal record.
Però, lluny d’això, aquí ja ens han lliurat el nostre regal, en forma de missatge. I no precisament un missatge d’esperança, sinó tot al contrari. En un moment on és imprescindible l’esforç comú, veiem com ni s’arribarà a aprovar el pressupost, eina que permet orientar i finançar, almenys en part, la nostra economia. L’explicació d’aquest bloqueig no es troba en motius d’interès general, sinó en un joc polític cada dia més desconnectat de la realitat. La finalitat última és diàfana: provocar, al més aviat millor, eleccions. Estratègia irresponsable en el moment actual. Encara ens queda afrontar, com tothom, aquesta crisi que no s’ha acabat i, a més a més, pel que ens afecta, la reforma de l’Estat, en molts àmbits que han quedat obsolets, tal com la fiscalitat. Tot i això, continua el joc polític, com si no passés res. Segur que molts ciutadans queden bocabadats en sentir les declaracions, dels uns i dels altres, plenes de retòrica però totalment allunyades de la dura realitat.

L’1 de desembre passat va entrar en vigor el tractat de Lisboa, en substitució de la Constitució europea, que van rebutjar, mitjançant el seu vot, els francesos i els irlandesos. Però l’expressió democràtica ha hagut de deixar pas a la voluntat política dels governants i així es continua construint l’Europa del futur, amb 27 estats que, per cert, no comparteixen la mateixa filosofia comunitària. Per a nosaltres, aquesta entrada en vigor obre noves perspectives, en facilitar aquest tractat la possibilitat d’encetar negociacions amb els petits estats que, sembla, no tenen la capacitat d’integrar-se al gran mercat europeu, caracteritzat bàsicament pel que s’anomena les quatre llibertats fonamentals: lliure circulació de persones, de capitals, de serveis i lliure establiment. Qualsevol negociació implicarà l’obertura, parcial o total, del nostre país en relació amb aquestes quatre llibertats. La contrapartida serà el lliure accés a la Unió Europea per als nostres ciutadans i les nostres empreses, amb el projecte d’una millor integració al món modern i un aprofitament per la nostra economia, amb les conseqüències socials que això ha de comportar. Ja estem vivint actualment un moment de canvi profund i intens, després de molts –massa- anys de tranquil·litat. I el nou repte que ens espera, encara que ens faci respecte, no ens ha de fer defugir les nostres responsabilitats de cara al futur. Hem de ser atrevits i prudents alhora i encetar, com més aviat millor, les difícils negociacions que ens han de portar a aquest apropament amb Europa, del qual es parla tant però que fins ara mai s’ha definit amb profunditat. Hem de ser conscients, i valents, ja que haurem forçosament de renunciar a alguna cosa i deixar de banda el nostre proteccionisme natural. Però no podem, una vegada més, deixar passar el tren de la modernitat: hi hem de pujar, tenint sempre present a l’esperit que el futur es construeix sobre els fonaments del passat i no escombrant el passat. Tasca difícil, per cert, raó per la qual s’hi han d’involucrar, a més dels polítics units per una vegada, la societat civil amb totes les seves forces. Ara, hem de canviar la nostra manera de fer i no fer tard, una vegada més.