Jean Michel Rascagneres

Ja hi som. Avui a les quatre es reuneixen tots. I nosaltres, a esperar la fumata blanca. O negra. No ho sabem. Què pensen? Què volen fer? Quina és la vertadera estratègia de cadascun? Pocs indicis. Unes quantes declaracions públiques, però tampoc sabem si s’han expressat amb sinceritat. Acord o no? De quin tipus? Virtus unitas fortior o bé acord parcial amb viabilitat per al futur o bé encara trencament definitiu. És a dir, voluntat comuna i ferma de trobar solucions o obra de teatre per justificar-se i justificar unes pròximes eleccions, cap a final d’any o principi de l’any que ve. I així poder imputar la responsabilitat del fracàs a l’altre. Tampoc ho sabem. Ens creuríem a Las Vegas, en un torneig de pòquer, molt a la moda últimament. Tots amaguen les cartes, fan “bluff” i esperen que l’altre es descobreixi. I és cert que això és fer política. En aquest àmbit, cada dia més, la imatge compta més que el fons, la forma del missatge més que el seu contingut. És que l’activitat política, necessària i útil, té també un vessant electoralista que no es pot deixar de banda. Seria molt, massa fàcil, de criticar aquesta manera de fer que ve motivada per la voluntat de cadascun d’entre ells de veure aplicat el seu programa i el seu ideari que, sincerament, estimen més valuós que el del contrincant. Però no han d’oblidar el principi de la relativitat d’Einstein, que no s’aplica únicament en les ciències físiques. La història de la humanitat ens ensenya també la relativitat del dogma polític. Pascal, al segle XVII, ja ho deia: “Veritat d’aquesta banda dels Pirineus, error de l’altre costat.” I aquesta relativitat els ha de portar a la humilitat en relació amb les seves pròpies idees i a l’esforç de voler entendre i tolerar l’opinió dels altres. Fent aquest esforç, i tenint com a objectiu l’interès general, i no el seu propi, no hi ha cap dubte que aquesta partida de pòquer acabarà amb la victòria de l’espectador, al qual tots es deuen. Si no és així, l’espectador, quart participant, haurà d’entrar en aquesta sorprenent partida de pòquer que fins ara, obviant les regles del joc, s’ha jugat a tres. I entrarà de ben segur amb una escala reial a la mà i s’endurà la partida.

Com ho he explicat d’altres vegades, comparteixo, amb molts dels meus amics, el bon costum d’anar a esmorzar al bar i llegir, en el mateix moment, la premsa. I fa poc, fullejant la producció del quart poder, em vaig veure projectat, dins el passat, com si el meu bar habitual s’hagués transformat en una d’aquestes màquines que permeten viatjar a través del temps. Així, entre tallat i suc de taronja, vaig poder llegir com un magistrat de Madrid acabava de condemnar a una pena d’un any i nou mesos de presó al director de la cadena SER i el cap d’informatius. I no solament presó, sinó inhabilitació i multa. Vaig pensar, ingenu que sóc, que aquests periodistes havien caigut en un delicte gravíssim. Però acabant de llegir l’article comprovo com aquesta decisió corresponia a la publicació d’una llista de militants irregulars d’un partit polític. I això en el marc de la pugna per a la presidència de la Comunitat de Madrid. Publicació efectuada l’any 2003 i la condemna el 2009. Decisió més que meditada doncs.
Tot i les dates mencionades en l’article, vaig creure en un error i la meva primera reacció va ser verificar la data del diari. Hauria pogut ser que el gerent del bar s’hagués equivocat i hagués posat dins la premsa d’avui un diari anterior al 1975. Però no era així: realment es tractava d’un diari i d’una notícia de final del 2009.
Ja sabem que a certs països es condemna a presó ferma els periodistes i l’Associació Reporters sense Fronteres se’n fa ressò cada any. Igualment, a d’altres, es maten els periodistes; tots tenim present a l’esperit exemples recents. Però creia que aquestes males maneres de fer havien desaparegut als països de la vella Europa. I no és així.
Sortosament, la sentència de l’Excel·lentíssim (!) Sr. Ricardo Rodríguez Fernández es troba recorreguda. I hem d’esperar que el tribunal, ell, recordarà els principis democràtics que regeixen la nostra societat i sabrà posar les coses al seu lloc. Però, aquesta notícia tan esfereïdora posa en relleu, una vegada més, que no podem baixar la guàrdia en la defensa dels valors democràtics, entre els quals la llibertat de premsa, atès que, de tant en tant, la màquina de viatjar en el temps s’embala.