Jean Michel Rascagneres

L’any 1976, la revista francesa Les Nouvelles littéraires va donar naixement a un moviment filosòfic modern que es va autoqualificar de nova filosofia. Encapçalat per Bernard-Henri Levy, i per André Glusckmann, que acabaven d’allunyar-se de la ideologia maoista post-68, aquest cor­rent es caracteritzava pel seu rebuig dels Estats totalitaris i per la seva denunciació de la responsabilitat dels intel·lectuals en la perduració d’aquests Estats en el món modern. Així, criticaven una particularitat molt francesa personificada per Sartre, Deleuze i Guattari, entre altres, però també per alguns filòsofs alemanys.
L’altre tret significatiu d’aquest moviment ha estat i continua sent la seva invasió de l’esfera mediàtica, a diferència dels seus predecessors –criticats–, que es limitaven al camp de la universitat, àmbit natural de la filosofia.
Així, durant els vint últims anys, B. H. Levy ha encarnat l’intel·lectual francès que participa en tots els debats mediàtics i polítics, amb el perill de deixar de banda la reflexió filosòfica per l’agitació política. Bòsnia, el Pakistan, els Estats Units i la defensa de l’esquerra democràtica constitueixen els seus diferents camps de batalla, creant-se a l’entorn de la seva persona polèmiques contínues.
Certament conscient d’aquesta deriva, B. H. Levy acaba de publicar un nou llibre, De la guerra en filosofia, mitjançant el qual, tot i defensar les seves teories, intenta investir de nou el camp de la filosofia pura. En aquesta obra, la seva crítica de Hegel, Marx i Kant és particularment intensa i s’inspira per això en l’obra de Jean Baptiste Botul La vida sexual de Kant, que resumeix les conferències que Botul hauria donat al Paraguai després de la Segona Guerra Mundial. La publicació d’aquest últim llibre de Levy ha estat celebrada i anunciada, amb força comentaris ditiràmbics, per moltes revistes i diaris, fins que s’adonin que J. B. Botul mai ha existit, mai ha donat cap conferència al Paraguai i és només la criatura inventada per un periodista francès ple d’imaginació. O sigui res més ni menys que una broma. Per la qual cosa, hem de concloure que sempre és perillós emparar-se en citacions d’autors que no s’han estudiat suficientment.

Des de fa anys, molts es queixaven que havien desaparegut de les grans pantalles aquestes pel·lícules de ciència-ficció que integren i conformen la memòria col·lectiva. Així no gaudíem de cap digne successor de 2001, una odissea de l’espai o d’El planeta dels simis. L’últim opus de James Cameron, Avatar, en el qual ha treballat durant 15 anys, ve avui a assumir aquesta difícil successió. Aquesta obra ja ha generat uns 500 milions d’euros de recaptació i sobrepassarà així el precedent èxit mundial del cineasta americà, el tan famós Titanic.
Múltiples raons justifiquen l’entusiasme de l’espectador: l’ús de la tecnologia 3D, d’una part, que et permet endinsar-te en la pel·lícula, i el temari desenvolupat, de l’altra. A la vegada, viatge d’aventura, d’acció i d’auto­descobriment, assistim a la confrontació de dues cultures i dues civilitzacions, que comporta, una crítica velada, entre altres, a la guerra contra l’Iraq. L’ideal pacifista i ecologista impregna aquesta obra que queda, no obstant això, com a film de ciència-ficció. A diferència de l’última pel·lícula de Clint East­wood, Invictus. Aquest títol és el de la poesia preferida de Nelson Mandela, escrita per William Ernest Hemley. Podem imaginar com, al llarg dels seus 27 anys de detenció, Mandela s’haurà anat repetint aquestes quantes frases, que defineixen i descriuen el camí que ha seguit tota la seva vida.
En la seva obra, Eastwood celebra, a la vegada, la visió política d’aquest líder mundial que ha sabut, els anys 1994-1995, unificar el seu país després de molt, massa, anys d’apartheid i, de manera més indirecta, els valors essencials d’aquest esport d’origen anglosaxó, el rugbi. I no cal dir que prefereixo la realitat històrica, i emocionant, d’aquesta pel·lícula a l’obra de ciència-ficció de Cameron.
Certament, Invictus no obtindrà el mateix èxit a prop de l’espectador, tot i les seves qualitats innegables. És per això que hem d’agrair a la Federació Andorrana de Rugbi i el VPC la seva iniciativa de fer descobrir aquesta obra i, a més a més, per a benefici dels damnificats d’Haití. Aquesta generositat caracteritza perfectament els valors, reals i no de ficció, que East­wood posa en relleu en el seu últim treball.