‘Invictus’ vs. ‘Avatar’
Des de fa anys, molts es queixaven que havien desaparegut de les grans pantalles aquestes pel·lícules de ciència-ficció que integren i conformen la memòria col·lectiva. Així no gaudíem de cap digne successor de 2001, una odissea de l’espai o d’El planeta dels simis. L’últim opus de James Cameron, Avatar, en el qual ha treballat durant 15 anys, ve avui a assumir aquesta difícil successió. Aquesta obra ja ha generat uns 500 milions d’euros de recaptació i sobrepassarà així el precedent èxit mundial del cineasta americà, el tan famós Titanic.
Múltiples raons justifiquen l’entusiasme de l’espectador: l’ús de la tecnologia 3D, d’una part, que et permet endinsar-te en la pel·lícula, i el temari desenvolupat, de l’altra. A la vegada, viatge d’aventura, d’acció i d’autodescobriment, assistim a la confrontació de dues cultures i dues civilitzacions, que comporta, una crítica velada, entre altres, a la guerra contra l’Iraq. L’ideal pacifista i ecologista impregna aquesta obra que queda, no obstant això, com a film de ciència-ficció. A diferència de l’última pel·lícula de Clint Eastwood, Invictus. Aquest títol és el de la poesia preferida de Nelson Mandela, escrita per William Ernest Hemley. Podem imaginar com, al llarg dels seus 27 anys de detenció, Mandela s’haurà anat repetint aquestes quantes frases, que defineixen i descriuen el camí que ha seguit tota la seva vida.
En la seva obra, Eastwood celebra, a la vegada, la visió política d’aquest líder mundial que ha sabut, els anys 1994-1995, unificar el seu país després de molt, massa, anys d’apartheid i, de manera més indirecta, els valors essencials d’aquest esport d’origen anglosaxó, el rugbi. I no cal dir que prefereixo la realitat històrica, i emocionant, d’aquesta pel·lícula a l’obra de ciència-ficció de Cameron.
Certament, Invictus no obtindrà el mateix èxit a prop de l’espectador, tot i les seves qualitats innegables. És per això que hem d’agrair a la Federació Andorrana de Rugbi i el VPC la seva iniciativa de fer descobrir aquesta obra i, a més a més, per a benefici dels damnificats d’Haití. Aquesta generositat caracteritza perfectament els valors, reals i no de ficció, que Eastwood posa en relleu en el seu últim treball.

Trobo molt interessant el teu punt de vista. Seguint la comparança, el que per a mi comprteixen les dues excel·lents produccións (cadascuna en el seu estil) és l’esperança. Connectar amb aquests missatges d’esperança ens permet seguir creient que no tot està perdut i que cal mantenir una visió que transcendeixi el moment present. Gràcies pel teu artícle. Hermínia Gomà