Ja fa més de vint anys, un professor i diputat francès alertava sobre el perill de “l’Estat espectacle”. La seva tesi denunciava el paper cada dia més important assumit pels comunicadors en perjudici de l’acció política. La finalitat d’aquesta venia desvirtuada per l’afany dels polítics de guanyar i de conservar el poder, governant al ritme dels sondejos i desplegant així una política a curt termini, fonamentada únicament en la cultura del resultat electoral.
Aquesta denúncia, premonitòria, s’ha vist confirmada al llarg del temps en diferents sistemes polítics, que van deixar predominar les accions de comunicació destinades a l’electorat en perjudici d’una gestió política amb visió de futur i fidel a les idees que la suporten.
Així, Toni Blair, amb els seus spin doctors, va anar governant, tenint en compte únicament la seva opinió pública, sense desenvolupar en cap moment unes reformes, certament difícils, però necessàries, a la vista dels reptes que havia d’afrontar el Regne Unit. La mateixa deriva s’ha constatat a França, on s’ha donat la prioritat a la imatge i al discurs, pensant que això seria suficient per consolidar la victòria electoral de fa escassament tres anys. I quan el resultat electoral no arriba, es canvia la imatge, sense preocupar-se de la contradicció.
Ara bé, tots els polítics no actuen així. Barack Obama ens ho acaba de demostrar. Tot i la dificultat, va portar a terme, després de llargues negociacions amb la seva pròpia majoria, la reforma de la cobertura sanitària dels americans, permetent així a uns trenta milions dels seus conciutadans de beneficiar-se d’una protecció davant dels accidents de la vida. Així ha demostrat tant la seva voluntat política, en contra de les oposicions de tota mena d’una part important de la societat individualista americana, com el seu talent de negociador. Aquesta manera de fer, contrària als dictats dels comunicadors, ha deixat bocabadat el seu vicepresident, fins al punt que, al moment de la signatura de la llei, va fer servir l’expressió titular d’aquesta columna. Expressió prou il·lustrativa de l’èxit del president americà, que demostra així que la política és abans que tot acció i no comunicació.
La revolució industrial del segle XIX va transformar del tot l’economia de la vella Europa, que fins llavors creava riqueses essencialment mitjançant la colonització de països llunyans. La mecanització i automatització de la indústria va propiciar un progrés econòmic destacable i va permetre que el nivell de vida s’elevés com no ho havia fet mai abans en la història de la humanitat, desmentint així les teories maltusianes. I va donar llum, anys més tard, al somni americà, fonamentat en els mètodes de treball aplicats a les fàbriques dels automòbils Ford.
Al segle XX, l’aparició de la informàtica va portar a una encara més gran automatització dels mitjans de producció. La prova n’és la visita a qualsevol indústria, on treballen més robots que obrers. Però fins ara, el sentiment general era que aquest fenomen només afectava la classe obrera. Les professions anomenades intel·lectuals, com sempre segures de la seva superioritat sobre la màquina, es creien protegides en considerar –erròniament– que un autòmat no pot pensar per ell mateix. Ara bé, l’empresa americana Infolab ens acaba de demostrar tot el contrari. Ha ideat un programa d’intel·ligència artificial que faculta un ordinador, sense cap intervenció humana, després d’una recerca a Internet, escriure articles d’informació relatius a activitats esportives. Un altre científic, que desplega la seva activitat en el mateix ram, Francisco Iacobelli, ha concebut un programa batejat Tell me more capaç d’escriure, seguint el mateix procediment automatitzat, articles de política general. Utilitza, a aquest efecte, tots els articles repertoriats a la web sobre un tema determinat i redacta un article original, tenint en compte i recopilant aquestes informacions.
Val a dir que a casa nostra, sembla com si aquest programa ja l’utilitzés la nostra premsa. En efecte, els últims mesos, tots els articles que tracten de política nacional provenen del motlle, diuen i repeteixen el mateix: negociacions, reunions, diagnòstic, pacte d’Estat, govern d’unió, govern de coalició, pressupost sí, pressupost no i finalment bloqueig. Però, em sorgeix un dubte: és el periodisme o el discurs polític que s’ha automatitzat?
Després de l’anul·lació, l’any passat, de la Primavera Francesa, esdeveniment cultural múltiple organitzat per l’ambaixada del nostre veí del nord, hem hagut d’esperar diversos mesos per gaudir d’una obra de teatre inspirada en l’humor, tan atípic, amb el qual juguen alguns actors francesos. Certament, la legació diplomàtica gal·la no s’ha atrevit a invitar l’avui força conegut a Andorra, Stephane Guillon, que ha agafat el costum, denunciat vehementment per alguns dels nostres conciutadans, de fer escridassar pel públic, la nostra vall exigua i tancada entre muntanyes. No és que Guillon tingui res contra Andorra, únicament vol demostrar, amb el seu humor càustic, negre i provocador, que en les relacions internacionals els petits sempre tenen les de perdre en relació amb els estats potents, que saben preservar els seus avantatges i protegir els seus interessos. Jersey no és Andorra i no tenim cap protector com Gordon Brown. És únicament això el que denuncia Guillon, i és així com ho hem d’entendre. Però si no hem tingut Guillon, sí que hem tingut Desproges, el seu pare espiritual, en certa manera. Per cert, un Desproges encarnat per un actor talentós, amb un joc a múltiples facetes, que va interpretar diferents textos de l’humorista, desaparegut ja fa 20 anys. Aquests dos humoristes francesos es caracteritzen per un humor bastant similar, per la mateixa anàlisi cínica de la nostra societat però també per una tendresa pels febles i per l’odi als potents prepotents. Desproges es considerava com un anarquista de dreta, Guillon es podria definir com un anarquista d’esquerra. Però l’important aquí, mes enllà de la suposada inclinació política, és la irreverència envers l’autoritat. I una altra de les virtuts per destacar és l’ús, fins i tot abusiu, de l’autoderisió, aquesta qualitat que t’ha de portar a relativitzar la importància que t’acordes a tu mateix. Qualitat, per cert, que de vegades podem trobar a faltar a casa nostra. En fi, l’obra de dijous passat va permetre descobrir als més joves, o a redescobrir als altres, el domini de la llengua per Desproges i les contorsions que imposa al seu text, fins arribar a la seva fita: fer riure, però també fer pensar.
