Funcionaris grecs: del paradís a l’infern
La Unió Europea, amb molta dificultat, ha atorgat a Grècia l’ajuda imprescindible que li permetrà fer front al deute que ha anat creant any rere any sense cap mirament. Però, aquest finançament, compartit entre l’FMI i la Unió, ve supeditat al compliment per Grècia de nombroses condicions que afectaran el nivell de la seva despesa pública. Aquest esforç recaurà, com no pot ser altrament, sobre els seus funcionaris, que veuran els seus salaris retallats. I hauran de continuar treballant fins a l’edat de 65 anys i no 53, com ara. Seran doncs els primers a pagar els plats trencats, sense tenir cap responsabilitat en aquest fracàs. La contractació de funcionaris, i l’atorgament de privilegis extraordinaris, amb relació a la resta de la població assalariada, no va ser decidida pels mateixos funcionaris, sinó pels polítics que han volgut conservar el poder, mitjançant una política clientelista, força compartida en els països del sud d’Europa. Ara bé, no es coneix cap altra solució efectiva, per reduir amb rapidesa la despesa pública, que enfrontar-se amb els avantatges dels funcionaris, que seran les primeres víctimes d’una política dràstica causada pels excessos dels dirigents. Altres estats ja han seguit, en el passat, la mateixa via per reduir el seu endeutament. Així, als anys 90, Canadà va acomiadar un 25% dels seus servidors públics. Suècia i Irlanda també han utilitzat les mateixes eines, reduint els salaris dels seus funcionaris, per salvar-se d’una bancarrota anunciada.
A casa nostra, no ens podem comparar amb Grècia, ni de bon tros. Però, ningú nega que és necessari contenir la despesa pública, contenció que passa, com en els altres països, per un reajustament de l’administració. Fa pocs dies, uns parlamentaris van propugnar una entesa àmplia, unint administracions comunals i estatal, a aquest efecte. Iniciativa encertada. Esperar per dur a terme aquesta tasca, eminentment difícil en l’àmbit polític i humà, seria un error culpable, que només ens podria conduir en un futur pròxim a unes mesures de restriccions traumàtiques o bé a un augment inconseqüent de la pressió fiscal. És que l’especulació immobiliària s’ha acabat, amb els ingressos públics que representaven.
