Jean Michel Rascagneres

Copa del Món 2010. Aquesta vegada a Àfrica del Sud. Ara bé, no parlaré de futbol, sinó de Mandela, que no ha pogut assistir a la cerimònia d’obertura. Mandela, que l’any 1985, quan encara estava detingut, va rebre el primer premi internacional dels drets humans: el Ludovic Trarieux, creat aquell any pels més prestigiosos instituts europeus de defensa dels drets fonamentals. Així s’homenatjava la seva trajectòria humana i política i es posava en relleu el ressò internacional causat per la seva llarga detenció.
Enguany, el premi esmentat s’ha atorgat, fa uns dies, a l’advocada Karinna Moskalenko, que dirigeix amb valentia el Centre de Protecció Internacional, dedicat a la defensa dels detinguts a Rússia i de les famílies dels desapareguts a Txetxènia. En el marc de la seva tasca, Karinna va obtenir la primera condemna de Rússia pel Tribunal Europeu dels Drets Humans, arran d’aques- tes desaparicions. Assumeix també la defensa de la família d’Anna Politkóvskoya, periodista que va perdre la vida en mans d’uns sicaris afins als serveis de seguretat. I assisteixen membres destacats de l’oposició, com l’antic jugador d’escacs Gary Kasparov o l’empresari Mikhail Khodorkovsky, que, des de la seva cel·la, continua la seva lluita contra les falses acusacions. Aquest premi àmpliament merescut, és, abans de tot, una mostra de suport de l’opinió internacional. Però també una protecció, minsa malauradament, per a aquests militants entregats en una perillosa lluita.
Una altra personalitat destacada que va rebre fa poc el suport internacional, i amb èxit: el cineasta iranià Jafar Panahi, que havia d’ocupar una cadira de jurat a l’últim Festival de Canes. Cadira que, durant tot el certamen, ha quedat buida com a signe de protesta. I finalment el poder militar i religiós iranià ha alliberat aquest artista, detingut únicament per la seva proximitat amb l’oposició que, des de fa un any, malgrat les execucions i les tortures, manifesta la seva repulsa contra la manipulació grollera de les últimes eleccions.
Així, en un món que es redueix a la dimensió d’un poble, l’opinió internacional ostenta un paper important en la defensa de la llibertat. I això ens obliga a deixar de banda la indiferència.

Nombrosos llibres i pel·lícules de ciència-ficció utilitzen com a argument principal la possibilitat de viatjar en el futur. D’altres, menys nombrosos, relaten viatges cap al passat, amb l’envejada finalitat de poder incidir en els esdeveniments ja ocorreguts. Els científics, en la seva immensa majoria, consideren que un retorn cap al passat és impossible, al contrari d’una exploració del futur. La millor prova d’aquesta afirmació seria, segons ells, que mai no s’ha constatat la presència en el nostre món de turistes vinguts del futur. Val a dir que a casa nostra ens interessarien aquests turistes, que constituirien una nova clientela, sempre que, evidentment, no vinguin diumenge a la tarda.
Ara bé, com sol passar molt sovint, la realitat acaba sobrepassant la ficció i estem vivint, tots plegats, un retorn cap al passat, tot i les teories científiques contràries. Prova d’això en són les estadístiques econòmiques que s’estan difonent dia a dia. Així, la CASS ens informa que els llocs de treball d’aquest 2010 són els mateixos que a l’any 2002, ja fa 8 anys. Igualment, la superfície autoritzada a la construcció enguany equival, més o menys, a les xifres de principi dels anys 2000. I no és secret per a ningú que els comptes de les empreses, els preus dels lloguers, almenys d’habitatges, o els preus dels pisos tendeixen a anar cap a les xifres d’aquest mateix període. Fins i tot la demografia va a la baixa. Seríem uns 65.000, com als anys 2000, i no uns 82.000, com es comptava fins ara.
Aquesta retrocessió en el temps esborra així, gairebé de cop, anys de bogeria, especulativa i financera. Les coses tornen al seu curs normal, en el respecte de les lleis i pautes econòmiques habituals. I, com encara que la sobrepassi, la realitat no equival a la ficció, aquest retorn cap al passat no ens permetrà incidir en el daltabaix que coneixem i ens hem de conscienciar de la necessitat ineludible d’adaptar la nostra economia, la productiva i la que no ho és, a aquest nou escenari, que és el mateix que el de principi de la dècada del 2000, agreujat per un deute públic aleshores inexistent. I si no fem aquest esforç, la màquina de viatjar en el temps s’accelerarà sense que ningú no pugui preveure on es pararà.