Retorn cap al passat
Nombrosos llibres i pel·lícules de ciència-ficció utilitzen com a argument principal la possibilitat de viatjar en el futur. D’altres, menys nombrosos, relaten viatges cap al passat, amb l’envejada finalitat de poder incidir en els esdeveniments ja ocorreguts. Els científics, en la seva immensa majoria, consideren que un retorn cap al passat és impossible, al contrari d’una exploració del futur. La millor prova d’aquesta afirmació seria, segons ells, que mai no s’ha constatat la presència en el nostre món de turistes vinguts del futur. Val a dir que a casa nostra ens interessarien aquests turistes, que constituirien una nova clientela, sempre que, evidentment, no vinguin diumenge a la tarda.
Ara bé, com sol passar molt sovint, la realitat acaba sobrepassant la ficció i estem vivint, tots plegats, un retorn cap al passat, tot i les teories científiques contràries. Prova d’això en són les estadístiques econòmiques que s’estan difonent dia a dia. Així, la CASS ens informa que els llocs de treball d’aquest 2010 són els mateixos que a l’any 2002, ja fa 8 anys. Igualment, la superfície autoritzada a la construcció enguany equival, més o menys, a les xifres de principi dels anys 2000. I no és secret per a ningú que els comptes de les empreses, els preus dels lloguers, almenys d’habitatges, o els preus dels pisos tendeixen a anar cap a les xifres d’aquest mateix període. Fins i tot la demografia va a la baixa. Seríem uns 65.000, com als anys 2000, i no uns 82.000, com es comptava fins ara.
Aquesta retrocessió en el temps esborra així, gairebé de cop, anys de bogeria, especulativa i financera. Les coses tornen al seu curs normal, en el respecte de les lleis i pautes econòmiques habituals. I, com encara que la sobrepassi, la realitat no equival a la ficció, aquest retorn cap al passat no ens permetrà incidir en el daltabaix que coneixem i ens hem de conscienciar de la necessitat ineludible d’adaptar la nostra economia, la productiva i la que no ho és, a aquest nou escenari, que és el mateix que el de principi de la dècada del 2000, agreujat per un deute públic aleshores inexistent. I si no fem aquest esforç, la màquina de viatjar en el temps s’accelerarà sense que ningú no pugui preveure on es pararà.
