Jean Michel Rascagneres

El Mundial 2010 ha passat a la història. Amb una victòria àmpliament merescuda dels nostres veïns del sud i celebrada tant a Madrid com a Barcelona. També a Galícia, que haurà de renunciar, per descomptat, al seu plat tradicional, el pop. No s’entendria que ara continuessin amb la degustació d’aquesta delícia que, per cert, un dels nostres restauradors escaldencs i amant del futbol, prepara d’una manera exquisida.
I Paul, el mundialment conegut pop, es beneficiaria per fi d’una jubilació tranquil·la, sempre que no passi pel cap a un alemany o a un holandès venjatiu de posar en pràctica una d’aquestes receptes culinàries enviades als diaris, després de la derrota.
Però, més enllà de l’anècdota, aquest Mundial ens ha ensenyat com constituir un equip guanyador. El secret, com molt sovint, és senzill i complicat a la vegada: muntar un equip, amb esperit d’equip, i amb total solidaritat entre els seus integrants. La dificultat resideix a cohesionar i fer jugar junts 11 de 23 esportistes d’alt nivell, tots dotats d’un ego sobredimensionat, com és natural a aquesta alçada. Tasca que requereix molta diplomàcia, molt savoir faire i a la vegada molt rigor per part de l’entrenador. Cadascú ha de jugar per l’equip i no per ell mateix, sacrificant-se, quan fa falta, pel conjunt. Sobren els exemples d’equips fracassats, tot i la vàlua individual dels seus components. Només recordar, fa uns anys, els Galácticos, i més recentment el lamentable equip francès, que ha mostrat durant aquest Mundial la seva cara més lletja.
El món empresarial s’inspira també d’aquesta manera de fer. I no es cansa d’explicar-ho, el famós publicitari americà Ogilvy. La seva preocupació essencial sempre ha estat de contractar els millors col·laboradors, encara que siguin més talentosos que ell. Plenament conscient de la dificultat de la tasca, gasta la seva energia, amb èxit, a coordinar els esforços d’aquestes individualitats en un sol sentit i en benefici exclusiu de l’empresa.
La complexitat, cada dia més gran, del nostre món modern ens porta, en tots els àmbits, a un treball d’equip per superar les dificultats que hem d’afrontar. L’esforç individual no serveix de res, si no es recolza en el treball d’equip.

Sovint costa creure que les coses són el que semblen. Així s’està difonent cada dia més el costum de buscar un sentit ocult als esdeveniments. I s’entra en la dinàmica que alguns filòsofs han definit amb el nom de la teoria de la conspiració. Aquest concepte va néixer al segle XVII, al Regne Unit, en el moment en què els parlamentaris van decidir, de cop i volta, una apujada important dels impostos. En aquell temps, l’augment de qualsevol taxa tenia un gran impacte en la vida de cada dia, particularment en la dels pagesos. Aquesta mesura va provo- car intenses protestes però també llargues discussions sobre la seva motivació real, que només podia ser, al parer dels contribuents, un interès ocult, molt allunyat de l’interès general. Aquesta teoria va servir també després de la Revolució Francesa, en negar alguns que es tractés d’una revolta espontània del poble, sinó d’un complot contra els valors cristians. I, en l’actualitat recent, sobren els exemples en el mateix sentit. Només recordar alguns articles de premsa relatius a una suposada conspiració americana, causa de la caiguda de les Tor­res Bessones, o encara la reunió del grup de Bildenberg a Sitges.
Els principis bàsics d’aquesta teoria són simples: no hi ha mai casualitat; tot el que ocorre és el resultat d’intencions secretes, res no és el que sembla i tot està lligat per motius ocults. I els autors de la conspiració solen ser sempre un petit grup elitista de-dicat a obtenir o conservar el poder econòmic i/o polític a partir de maniobres dissimulades.
Aquestes assercions donen peu a un primer efecte pervers: legitima les suposades víctimes de la conspiració a fer ús de qualsevol mitjà de defensa, ja sigui legal o no. D’aquesta manera, es justifiquen actuacions reprovables, com unes escoltes telefòniques il·legals dirigides en contra de periodistes als anys 80 a un país veí. Segon efecte pervers: el rebuig de qualsevol crítica, amb la premissa que totes les crítiques participen de la conspiració. És a dir, obligació de tancar files.
El maquiavelisme de la teoria apareix així de ple, en ser evidentment el complot totalment imaginari, però en justificar en el mateix moment actuacions en defen-sa, legal i moralment censurables.