Moralitat, legalitat i cursa a l’audiència
En els últims anys, les petites pantalles que animen les nostres cases són, cada dia més, envaïdes per sèries, molt sovint d’origen nord-americà, que descriuen les diverses formes de criminalitat i els mètodes moderns usats per la policia per combatre aquest fenomen. Cap cadena televisiva pot deixar de banda aquests programes, universalment apreciats pels teleespectadors. Així, descobrim tots els tipus de delinqüència i les diferents maneres de treballar dels serveis de policia. Però, més enllà de la ficció, els programadors ofereixen documentals sobre delictes, o més aviat crims, ja jutjats o en curs d’investigació. Compareixen, davant de l’espectador, participants i testimonis i ens trobem projectats al bell mig de l’enquesta policial. La podem anar seguint pas per pas i descobrir les eines que han permès l’arrest dels culpables i la seva posterior condemna. Policia i justícia quasi en directe. Neix així una cultura internacional de la criminalitat i dels mètodes de treball de la policia que, per cert –aquest és un altre debat–, ha d’ajudar molts delinqüents en la seva carrera professional.
Ara bé, aquests documentals porten, en ells mateixos, la seva pròpia perversió. La carrera a l’audiència, amb els importants ingressos publicitaris que genera, fa que alguns productors no tinguin cap més límit, ni tanmateix moral, en la concepció del programa. El més famós d’entre ells és el Wallace Souza, que acaba de morir al Brasil. La seva defunció priva la justícia de poder demostrar si les sospites que van portar a la seva detenció eren fonamentades. El Wallace Souza, animador d’un canal de televisió de Manaos, i expolicia, presentava la característica sorprenent d’arribar als llocs dels crims amb el seu equip abans mateix que la policia. Aquesta rapidesa va aixecar les sospites de les autoritats, que el van processar per haver induït almenys cinc homicidis de narcotraficants, amb l’única finalitat de millorar la seva audiència: gairebé homicidis en directe. En tot moment, Souza va negar la seva implicació, tot i que molts elements l’acusaven. Souza personifica així el paroxisme i la paradoxa de la premsa sensacionalista. Sortosament, ho hem de suposar, és un cas únic.
