Des de fa anys, les instàncies internacionals han encetat accions determinades per lluitar contra la corrupció i les pràctiques il·legals que pervertien gran part dels contractes internacionals. Aquesta manera de fer aprofitava alguns bancs establerts en paradisos fiscals, que gestionaven les comissions pagades als dirigents de certs països, evidentment en perjudici dels seus ciutadans immersos en la pobresa. Ara bé, aquesta xacra no afecta únicament els grans contractes i els estaments públics però també les relacions comercials privades, tal com ho ha explicat recentment un dels excel·lents ponents de la conferència organitzada per Banca Privada. A casa nostra, fins ara, no s’havia enfrontat aquesta problemàtica, tot i els rumors que podien córrer pel carrer. Finalment, a instància del GRECO, les nostres autoritats han decidit interessar-s’hi, ordenant una enquesta a l’efecte. Aquest sondeig mostra la voluntat política de combatre aquest fenomen i posa en relleu, i no és cap sorpresa, algunes disfuncions pròpies d’una petita comunitat. Així no ens hem d’estranyar que, entre les corrupteles denunciades, consta en primer lloc l’amiguisme. Aquesta voluntat ha donat d’immediat els seus fruits en l’actuació del comú d’Encamp que va difondre un codi de conducta i d’ètica destinat als seus funcionaris, agafant així, amb valentia, el toro per les banyes. Hem d’esperar que altres institucions públiques seguiran aquest camí, a fi d’eradicar del nostre entorn la corrupció, petita o gran. I així, es donarà encara més força als principis fonamentals que regeixen l’Estat de dret. Però aquesta lluita no ha de comportar, com sol passar a vegades, una complexitat exagerada en els controls a instaurar. En efecte, la complicació dels tràmits administratius pot induir, com a conseqüència paradoxal, l’augment de les taxes i impostos corresponents o la necessitat de recórrer a assessors especialitzats, amb el cost que això representa. Així, un gran empresari americà podia afirmar: “Concloure un negoci costa sempre el 30%, o bé en comissions, o bé en taxes i impostos o bé en remuneració dels assessors. Això depèn dels països.” D’aquí la dificultat de la tasca per trobar una solució equilibrada.
Ja fa més de trenta anys, un polític i escriptor francès avisava de la potència econòmica que representaria la Xina, en el moment que es despertaria. Avui dia, comprovem com aquesta anàlisi prospectiva era degudament fonamentada. Aquest gran país de l’Orient encapçala tots els rànquings: primer exportador mundial, segona potència econòmica, primer mercat per a la indústria de l’automòbil, primera reserva de divises i primer productor de moltes matèries primeres. Unit amb el Japó i l’Índia, conforma i de lluny la primera potència econòmica mundial, davant dels Estats Units i Europa. Així, Claude Meyer, en el seu llibre Xina o Japó, quin líder per a l’Àsia?, avisa: “El segle XIX fou el d’Europa, el XX d’Amèrica, i el XXI hauria de ser el d’Àsia, i més precisament, el retorn de l’Àsia al primer lloc de l’economia mundial, que ja ocupava abans del segle XIX.” I és que, al contrari del que podríem pensar, durant molts segles, Àsia sempre ha estat la regió econòmicament més potent del món i la Xina la primera economia mundial. Això, tal com s’indicava en un article força interessant publicat recentment en un diari francès, ho va posar en relleu Angus Maddison fa uns 10 anys dins la seva obra dedicada a l’anàlisi de l’economia xinesa, entre l’any 960 i el segle XX. Segons els seus càlculs, l’Àsia representava l’any 1000 un 70% del PIB del planeta, un 65% el 1500 i encara un 59% el 1820. Fou a comptar d’aquesta data que l’economia xinesa es va anar tancant fins a perdre tota la seva influència.
Assistim doncs a un retorn cap a la normalitat històrica, amb un pes predominant d’aquesta regió en l’economia, normalitat que, a excepció d’uns quants, havíem oblidat els dos últims segles, fent prova d’etnocentrisme i de manca de cultura històrica. Aquestes mancances en l’anàlisi queden malauradament compartides per molts dirigents del món occidental que difícilment es poden extreure del dia a dia i de la seva cultura occidentalitzada. Això els impedeix anticipar els moviments de l’economia de tal manera per preservar tot el que s’havia aconseguit fins ara. I constatem, una vegada més, com els exercicis de prospectiva necessiten, abans que tot, obertura d’esperit i coneixement del passat.
Retorn de vacances. Depressió postvacacional, per cert. Com molts. Costa tornar a la normalitat després d’unes setmanes lluny de les preocupacions quotidianes. I de l’actualitat del país. Però no del tot. Que ho vulguis o no, el cuc t’empenta, i quan tens la possibilitat obres Internet, l’eina global, i sense adonar-te’n ja estàs consultant la premsa del país. Reacció digna de Pavlov, diagnosticaria un psicòleg. Així pots comprovar, entre d’altres coses, si els turistes han vingut en massa a aportar el gra de sorra que permetrà esperar fins a la temporada d’hivern. O bé si, com en el teu lloc de vacances, continua la crisi, que facilita una taula en qualsevol restaurant sense necessitat de reserva prèvia. I si no tens Internet, t’acabes informant igualment del que passa a casa. Sempre trobes coneguts que, per casualitat, visiten els mateixos llocs que tu. Som pocs però viatgem molt i, tal com es diu dels catalans, als andorrans –de passaport o residents– els trobes a tot arreu i així et pots assabentar de les últimes notícies.
Per tant, és difícil desconnectar del tot. Però, tot i això, al llarg dels dies comences a oblidar-te de les problemàtiques que t’esperen a la rentrée. I estàs a punt de descuidar-te de tot, quan toca la tornada. La feina mana. D’immediat, et trobes immers en la dinàmica de sempre. A tall d’exemple, polèmiques estèrils, com en el cas de la Diada d’Andorra a Prada: difícil d’entendre les crítiques contra aquesta iniciativa beneficiosa per a tots, tal com ho mostra el contingut de les ponències. O encara preocupació per les retallades pressupostàries a l’Estat veí, que afecta la nostra principal via de comunicació cap a l’exterior.
Però de tant en tant, una bona notícia, almenys per als isards. Gaudiran d’una setmana de vacances més aquest any i escaparan així a la perícia dels caçadors andorrans. L’altra caça, la major, pel poder, sí que queda oberta i sense descans a la vista. Els motors s’escalfen per les probables i pròximes eleccions. Així ho deixa suposar el retorn a l’escenari polític d’uns i el desig de sacrifici d’altres que ja es posicionen en la graella de sortida. En resum, res de nou: l’agost és dins el retrovisor i tot continua igual.
