Àsia, primera potència mundial
Ja fa més de trenta anys, un polític i escriptor francès avisava de la potència econòmica que representaria la Xina, en el moment que es despertaria. Avui dia, comprovem com aquesta anàlisi prospectiva era degudament fonamentada. Aquest gran país de l’Orient encapçala tots els rànquings: primer exportador mundial, segona potència econòmica, primer mercat per a la indústria de l’automòbil, primera reserva de divises i primer productor de moltes matèries primeres. Unit amb el Japó i l’Índia, conforma i de lluny la primera potència econòmica mundial, davant dels Estats Units i Europa. Així, Claude Meyer, en el seu llibre Xina o Japó, quin líder per a l’Àsia?, avisa: “El segle XIX fou el d’Europa, el XX d’Amèrica, i el XXI hauria de ser el d’Àsia, i més precisament, el retorn de l’Àsia al primer lloc de l’economia mundial, que ja ocupava abans del segle XIX.” I és que, al contrari del que podríem pensar, durant molts segles, Àsia sempre ha estat la regió econòmicament més potent del món i la Xina la primera economia mundial. Això, tal com s’indicava en un article força interessant publicat recentment en un diari francès, ho va posar en relleu Angus Maddison fa uns 10 anys dins la seva obra dedicada a l’anàlisi de l’economia xinesa, entre l’any 960 i el segle XX. Segons els seus càlculs, l’Àsia representava l’any 1000 un 70% del PIB del planeta, un 65% el 1500 i encara un 59% el 1820. Fou a comptar d’aquesta data que l’economia xinesa es va anar tancant fins a perdre tota la seva influència.
Assistim doncs a un retorn cap a la normalitat històrica, amb un pes predominant d’aquesta regió en l’economia, normalitat que, a excepció d’uns quants, havíem oblidat els dos últims segles, fent prova d’etnocentrisme i de manca de cultura històrica. Aquestes mancances en l’anàlisi queden malauradament compartides per molts dirigents del món occidental que difícilment es poden extreure del dia a dia i de la seva cultura occidentalitzada. Això els impedeix anticipar els moviments de l’economia de tal manera per preservar tot el que s’havia aconseguit fins ara. I constatem, una vegada més, com els exercicis de prospectiva necessiten, abans que tot, obertura d’esperit i coneixement del passat.
