Jean Michel Rascagneres

S’apropa el final de l’any i s’enceta la temporada de distribució de premis de tota mena. N’hi ha per a tots els gustos: cinema, teatre, música, literatura, i la llista no és exhaustiva. Alguns de divertits i d’altres que ens recorden els vessants més obscurs de la nostra civilització.
Tots coneixem els premis més valuosos, entre els quals destaquen els Nobel, acordats per aquesta discreta Acadèmia, amb seu a Suècia. Porta el nom de l’inventor de la dinamita, arma per excel·lència però també eina imprescindible per a l’ordenament de la natura. Els diners guanyats gràcies a aquest producte mortífer serveixen ara per honorar cada any aquests que han dedicat anys i anys a l’estudi i a l’anàlisi, amb la finalitat última de fer progressar la societat, sigui en el món científic o en el de la cultura. Així, anem descobrint, dia rere dia, els avenços de la ciència pura, física, química o medicina, i la seva influència directa en la nostra realitat quotidiana. Aquesta estreta relació entre estudi teòric i aplicació pràctica posa en relleu la necessitat, imperiosa, de continuar finançant la recerca, encara que, a primera visita, sembli allu-nyada de la vida real.
En l’àmbit de la literatura, aquest any, per fi i després d’una llarga espera, s’ha reconegut la innegable aportació de l’obra de Mario Vargas Llosa. Homenatge merescut per a un autor que representa, a la vegada, la literatura de llengua espanyola però també la d’Amèrica del Sud, amb les seves particularitats.
Però, entre tots els premis atorgats, menció a part mereix el Nobel de la Pau, després de l’última entrega, molt –massa– precipitada a Barack Obama. Tot i les pressions, el comitè norueg –i no suec per a aquesta distinció– ha tingut la valentia de distingir un detingut, no pels seus actes però sí per les seves opinions, el dissident xinès Liu Xiabo, que està complint una pena d’11 anys de presó, pronunciada paradoxalment un 25 de desembre. A diferència de l’any passat, pocs estats han mostrat la seva satisfacció per aquest nomenament, fent mostra de prudència, alguns dirien de manca de coratge, davant la potència xinesa, que, per cert, no sembla voler deixar Liu Xiabo desplaçar-se fins a Oslo per recollir el seu premi.

aVuit del matí. Cap a la feina. Com cada dia. Al cotxe, poso la ràdio; les diferents emissores, de casa i de fora. Zàping, es diu. Per saber com van les notícies, aquí, a França, a Espanya, en el món. Després vindrà la lectura de la premsa. L’addicció a l’actualitat és difícil de curar. Només una curta pausa a l’estiu. Escoltant els uns i els altres, arribo a la rotonda. Aquesta que ve adornada per una cabina del Funicamp. A la sortida de la rotonda, un imposant panell indicador amb una fotografia excepcional, destinada evidentment als turistes: Casa de la Vall, la casa de tots. Continuo el camí i uns minuts més tard, pujo cap a la rotonda de Govern, ornamentada a la seva dreta pel tan ben anomenat búnquer. I, de forma inconscient, miro cap a l’esquerra, buscant l’original de la publicitat instal·lada des de fa uns mesos a la rotonda d’Encamp. Però, cada dia, tinc la mateixa sorpresa, a la qual no m’acabo d’acostumar. Casa de la Vall no hi és més. Ha desaparegut. Queda totalment amagada al darrere d’un edifici modern de dimensions espectaculars, que acollirà a partir d’ara els elegits del poble, o sigui els nostres 28 consellers (o 42, aviat). I penso: per què publicitar el que hem dissimulat? Tinc també un pensament per al pobre turista que, desesperadament, farà voltes i voltes per trobar el noble edifici tan carregat d’història que li han ensenyat a la seva arribada al país. Li costarà entendre, a aquest viatger amant de l’arquitectura, que s’ha d’enfilar per un carrer estret per descobrir la casa comuna de tots els ciutadans, el lloc on s’ha anat fent la història del país i on s’expressa, des de fa segles, la veu del poble. I com explicar-li que, encara fa poc, el nostre parlament, des de la seva majestuositat, es deixava admirar a dalt d’una penya que dominava tota la part baixa de la parròquia.
Ara la sobirania popular es personalitzarà en aquest edifici que, alguns diuen, simbolitza la desaparició de certa tradició així com les derives del principi de la dècada dels anys 2000. Derives, per cert, financeres, en el moment del boom immobiliari, durant el qual s’ha cregut que els arbres podien arribar al cel. Però l’arbre ha caigut i haurem de pair els seus fruits.