Jean Michel Rascagneres

Durant la Segona Guerra Mundial, diversos països bel·ligerants es van reunir a Londres per tal d’ organitzar la sortida del conflicte, amb la creença que un dels fonaments principals de la pau havia de residir en l’educació i la cultura dels pobles. Així, poc després de l’acabament del conflicte, s’ha constituït la UNESCO, amb la missió de desenvolupar aquests valors universals. I, des de llavors, aquesta entitat desplega una labor destacada en aquests àmbits, encara que gran part de la seva feina quedi desconeguda. Organitza, entre altres, accions d’alfabetització de gran interès. Igualment, du a terme molts altres programes educatius, culturals i cientifics. Aquesta tasca essencial té, malauradament, poca visibilitat i la UNESCO es coneguda del públic essencialment per la seva defensa del patrimoni i la seva famosa llista del patrimoni comú de la humanitat. Moltes ciutats del món han batallat per ser-hi inscrites, amb el doble desig de protegir el seu patrimoni i d’atreure el turisme cultural. Així, algunes agències de viatges especialitzades ofereixen visitar aquests punts d’interès, i amb un èxit remarcable.
A casa nostra, ja fa anys que vàrem obtenir la inclusió en aquesta llista de l’esplèndida Vall del Madriu. Ara bé, val a dir que les controvèrsies polítiques no han permès, fins ara, treure profit d’aquesta inscripció. Aquesta actitud contrasta amb l’actuació decidida, per exemple, de la ciutat d’Albi que, en el moment mateix de la seva integració a la seva llista, ha engegat d’immediat accions de divulgació en tots els mitjans, per a fer-se conèixer.
La UNESCO, a més d’aquesta primera llista, en va obrir fa poc una segona, relativa al patrimoni immaterial de la humanitat. Així s’acaben d’integrar en aquest patrimoni immaterial diversos conceptes i practiques culturals, molt diversos, que representen l’essència de la cultura d’un indret determinat, tal com el flamenc, els castellers, la dieta mediterrània, així com també  la gastronomia francesa. Comentant aquesta llista amb un conegut, amb certa sorna, em va preguntar : “No creus que hi podríem fer incloure la política andorrana, tant peculiar i original ?”. Per la contesta, deixaré la paraula al lector.

Els economistes sempre han volgut que els seus estudis siguin reconeguts com una ciència pura, com la matemàtica o la física. I han aconseguit al llarg dels anys que l’Acadèmia Nobel instauri un premi d’economia, acordant-los-hi així un reconeixement eminent. Ara bé, molts discrepen d’aquesta valoració. En efecte, l’economia és abans de tot l’anàlisi del comportament humà, sovint irracional i cobdiciós. El mercat no és un món ideal que seguiria unes pautes previsibles, a la imatge de les lleis de la física. Tot al contrari.
La crisi dels subprimes ens ho ensenya. Sense cap mirament, s’ha arribat al límit del sistema, fins a la seva explosió, amb les conseqüències que coneixem. Qualsevol ciutadà americà, amb un salari de 10 euros per hora, podia adquirir una casa d’uns 300.000 euros, gràcies a la titrització de la seva hipoteca i la seva revenda a un inversor especulatiu. Revenda que havia de ser àgil, a la imatge dels mercats financers, per natura ràpids i informatitzats. Cedir una hipoteca és sempre feixuc: s’han d’anotar en la cessió totes les característiques de la garantia, i són moltes, perquè sigui vàlid. I això topava amb la rapidesa desitjada. Llavors, els bancs americans han creat un sistema informatitzat per inscriure aquestes cessions, però deixant de banda el formalisme necessari.
I ara es veu el resultat. És difícil si no impossible, a partir d’aquest registre informatitzat, identificar l’hipoteca originària, únic document que val davant el jutge americà. Per pal·liar aquest impediment, alguns han trobat la solució: falsificar documents. Així, un propietari s’ha vist citat davant el tribunal per tres bancs diferents amb tres hipoteques diferents i falses, per descomptat, ja que mai havia contractat cap préstec. I no es tracta de casos aïllats, sinó d’una allau de demandes judicials d’aquest tipus, que han portat gran part dels bancs americans a suspendre tots els seus procediments de reclamació. Apareix, a més, que una part important dels préstecs reclamats eren falsificats des de la seva creació amb l’afany dels intermediaris de cobrar comissions. Així, després de l’escàndol, toca l’estafa, que justifica una estricta regulació dels mercats financers.