Jean Michel Rascagneres

Des de fa unes setmanes, molts governs, de tots els continents, queden commoguts per la publicació en diferents mitjans de premsa de comunicacions intercanviades entre les ambaixades i el govern americà. Certament, es pot discutir de la legalitat i, sobretot, de l’oportunitat d’aquestes filtracions, però tenen el mèrit de mostrar el cinisme i la hipocresia que regeixen les relacions internacionals. Així, constatem que els funcionaris americans, a més de dominar l’art de la diplomàcia, practiquen l’art de la intel·ligència, en el sentit que li donen els anglosaxons, o sigui dit més vulgarment, l’espionatge, essencialment dels seus col·legues d’altres estats. Ni John Le Carré hauria pogut imaginar una tal manera de fer, generalitzada, que tindrà com a conseqüència, ara que és coneguda, aïllar aquests diplomàtics de la comunitat a què pertanyen. Ningú podia pensar que se’ls havia ordenat de recollir el password dels seus interlocutors, per descobrir el contingut dels seus e-mails.
I de la mateixa manera reaccionaran tots aquests polítics, petits o grans, que regularment acceptaven les invitacions a dinar o a sopar de l’ambaixador ianqui, per analitzar la situació política del seu país. En realitat, aquests àpats servien essencialment per criticar, i amb ferocitat, els contrincants polítics i els companys de partit que podrien ser un obstacle cap al poder. Totes aquestes converses, suposadament confidencials, així com les llargues consideracions dels diplomàtics americans sobre el tarannà, l’estat de salut dels governants o el seu grau de corrupció, queden ara a l’abast de tots. Una tal divulgació posa en relleu la diferència abismal que separa una declaració pública d’una comunicació secreta. I constitueix una enèsima aplicació de la frase de Clausewitz: “La guerra és la continuació de la política per altres mitjans.” Es verifica, una vegada més, que no hi ha cap diferència de natura entre guerra i política, sinó únicament diferència de grau.
L’únic punt positiu de tot aquest enrenou és que no tenim ambaixada americana a Andorra. Així, no hem de llegir cap informe confidencial que feriria la nostra susceptibilitat, en desvelar, entre altres, les nostres pràctiques polítiques.

Divendres que ve celebrarem, una vegada més, el Dia internacional dels drets humans. Aquesta commemoració es va fixar aquest dia en record de l’aprovació, el 10 de desembre del 1948, per l’Assemblea de les Nacions Unides, de la Declaració Universal dels Drets Humans. No puc amagar que, tot i la seva innegable utilitat, tinc cert recel per aquest tipus de celebració puntual, tal com fa poc amb el Dia internacional contra la violència de gènere. En efecte, sembla un mitjà fàcil, massa fàcil, per tenir bona consciència i oblidar-se, durant els altres 364 dies de l’any, d’aquestes problemàtiques, que es mereixen un esforç continuat i conjunt, a fi de veure respectat, en la seva totalitat, els valors que in-tegren.
I no hem de creure que a la nostra petita comunitat tots els drets de la Declaració del 1948 són sempre respectats de forma estricta i satisfactòria. Certament, a casa nostra no constatem cap mancament greu semblant als que apareixen a la premsa internacional sobre països llunyans, Birmània, la Xina o estats d’Àfrica –i la llista malauradament no és exhaustiva–. Ara bé, sovint, el nostre dia a dia està conformat per actuacions de poca entitat que participen d’aquesta lògica detestable, encara que sigui en un grau diferent. Una il·lustració podrien ser-ne les discriminacions que no han desaparegut del tot de les societats democràtiques. El combat pels drets humans és indivisible i hem d’estar atents a aquests petits fets que equivalen a discutir o negar els seus drets a uns ciutadans o a algun col·lectiu de la societat, molt sovint minoritari o en posició de feblesa. La prohibició de la discriminació és una obligació legal, però abans que res moral. I qui pot assegurar que no es cau fàcilment en aquest tipus de comportament sense, molt sovint, ni adonar-se’n? El lloc de naixement, la raça, el sexe, la religió o encara l’orientació sexual no poden justificar mai cap tractament contrari a la igualtat. És el deure de tots dur a terme l’esforç necessari al llarg de tot l’any, per fer desaparèixer dels nostres hàbits aquests mals costums que tenen com a resultat menysprear uns ciutadans o un col·lectiu per la seva suposada diferència.