Jean Michel Rascagneres

32 i 93. 32 són els folis. 93 la seva edat. I més de 700.000, les seves vendes a França. 32 folis d’una intensitat poc sovint encontrada. Escrits per un autor, al final d’una vida extraordinària, en el sentit etimològic de la paraula. Fill de la Catherine, aquesta que coneixen els cinèfils, la de Jules i Jim, la pel·lícula del Truffaut que s’ha inscrit en la història del cinema, per la seva transgressió dels valors de la burgesia tradicional. Als seus 20 anys, participà a la guer­ra contra l’Alemanya nazi i això el va portar fins als camps de concentració. A final dels quaranta, va incidir en la redacció de la Declaració universal dels drets humans. Durant la seva llarga carrera de diplomàtic, sempre ha defensat els drets fonamentals i els febles. Mai ha perdut la seva capacitat d’indignació. Als seus 93 anys, Stéphane Hessel continua celebrant aquests valors. I ens acaba de donar una lliçó magistral, totalment en fase, tal com ho demostren les vendes del seu opuscle i la repercussió que té a tot Europa, amb els neguits i les preocupacions compartits per molts. En aquests pocs folis, desenvolupa els preceptes que haurien de guiar les nostres actuacions. El primer, comprometre’s, participar en la societat, demostrant la seva indignació davant les injustícies. I no fa falta buscar massa per trobar moltes injustícies en la nostra societat. El segon, gens original però molt sovint descuidat, donar la primacia a l’interès general en contra de l’interès particular. El tercer, i és una de les seves lluites actuals, posar fi al conflicte israelianopalestí, en el respecte dels legítims drets dels uns i dels altres. I l’únic mitjà útil en aquest sentit és la filosofia de Gandhi, la no violència. En fi, adverteix que la vulneració dels drets fonamentals, sota la presidència de Bush, pel motiu de la guerra contra el terrorisme, només pot desembocar sobre la renaixença de les atrocitats que va combatre als seus 20 anys.
Ara bé, l’ensenyament essencial d’aquest petit llibre és que la capacitat d’indignació s’ha d’aplicar, inclús a les coses més petites, de tal manera que cadascú incideixi en la societat, des del seu lloc, sigui quin sigui, deixant de banda la indiferència sempre reprotxable.

Certament, l’any 2010 quedarà a la història com l’any de la cadira buida. Així, en aquesta mateixa columna, em referia, fa uns mesos, a la butaca buida que el jurat del Festival de Canes havia deixat per donar suport al cineasta iranià Jafar Panahi.
Altres jurats han utilitzat aquest símbol, per mostrar la seva desaprovació amb la repressió dirigida contra els defensors dels drets humans, en diferents indrets del món. L’entrega del Premi Nobel de la Pau a Liu Xiaobo, condemnat a onze anys de presó per un delicte d’opinió, s’ha resumit en l’entrega del títol a una butaca blanca i buida. I hem pogut contemplar una altra cadira buida, per l’entrega a Guillermo Fariñas, dissident cubà, del premi Sàkharov, atorgat pel Parlament Europeu.
Els xinesos han entès l’impacte que té la imatge de la cadira buida i han censurat a Internet la recerca d’aquestes paraules, a fi que els seus ciutadans no puguin accedir a cap servidor que els ofereixi aquesta visió tan il·lustrativa. Aquesta actuació desvela l’objectiu final d’aquesta repressió, dirigida a prohibir als ciutadans, no solament d’opinar, sinó també de pensar. Aquesta constatació ve ratificada per la condemna que els tribunals iranians acaben de pronunciar en contra del Jafar Panahi. Sis anys de presó, però sobretot prohibició d’exercitar la seva professió, o sigui la de rodar pel·lícules, durant un termini de vint anys. Aquest artista ja havia entès, molt abans d’aquesta sentència iniqua, que aquesta era la finalitat real de la seva persecució i davant el tribunal, amb tota valentia, deia: “L’artista és un esperit observador, analitza la societat a la qual pertany. Aquestes observacions les porten en les formes adequades que esdevenen obres d’art. Com es pot acusar i incriminar algú a raó del seu estat d’esperit i de la seva manera de veure les coses? Fer que els artistes siguin improductius i estèrils és sinònim de destrucció de totes les formes de pensament i de creativitat.” I hi afegia: “La tolerància és l’única solució realista i honrosa per a defugir d’un futur caòtic i fatal.”
Res a afegir, sinó desitjar que el 2011 sigui l’any de la tolerància i que es deixi pensar i opinar els artistes i els ciutadans, en qualsevol lloc del món.