La síndrome de la cadira buida
Certament, l’any 2010 quedarà a la història com l’any de la cadira buida. Així, en aquesta mateixa columna, em referia, fa uns mesos, a la butaca buida que el jurat del Festival de Canes havia deixat per donar suport al cineasta iranià Jafar Panahi.
Altres jurats han utilitzat aquest símbol, per mostrar la seva desaprovació amb la repressió dirigida contra els defensors dels drets humans, en diferents indrets del món. L’entrega del Premi Nobel de la Pau a Liu Xiaobo, condemnat a onze anys de presó per un delicte d’opinió, s’ha resumit en l’entrega del títol a una butaca blanca i buida. I hem pogut contemplar una altra cadira buida, per l’entrega a Guillermo Fariñas, dissident cubà, del premi Sàkharov, atorgat pel Parlament Europeu.
Els xinesos han entès l’impacte que té la imatge de la cadira buida i han censurat a Internet la recerca d’aquestes paraules, a fi que els seus ciutadans no puguin accedir a cap servidor que els ofereixi aquesta visió tan il·lustrativa. Aquesta actuació desvela l’objectiu final d’aquesta repressió, dirigida a prohibir als ciutadans, no solament d’opinar, sinó també de pensar. Aquesta constatació ve ratificada per la condemna que els tribunals iranians acaben de pronunciar en contra del Jafar Panahi. Sis anys de presó, però sobretot prohibició d’exercitar la seva professió, o sigui la de rodar pel·lícules, durant un termini de vint anys. Aquest artista ja havia entès, molt abans d’aquesta sentència iniqua, que aquesta era la finalitat real de la seva persecució i davant el tribunal, amb tota valentia, deia: “L’artista és un esperit observador, analitza la societat a la qual pertany. Aquestes observacions les porten en les formes adequades que esdevenen obres d’art. Com es pot acusar i incriminar algú a raó del seu estat d’esperit i de la seva manera de veure les coses? Fer que els artistes siguin improductius i estèrils és sinònim de destrucció de totes les formes de pensament i de creativitat.” I hi afegia: “La tolerància és l’única solució realista i honrosa per a defugir d’un futur caòtic i fatal.”
Res a afegir, sinó desitjar que el 2011 sigui l’any de la tolerància i que es deixi pensar i opinar els artistes i els ciutadans, en qualsevol lloc del món.
