Jean Michel Rascagneres

Pocs dies després de les úl-times eleccions generals, molts van entendre que la probabilitat que la legislatura arribés al seu termini era remota si no inexistent. Prova n’eren les discussions arran de la interpretació que els uns i els altres feien de l’acord que acabaven de signar i que s’ha convertit en paper moll. Ara, al cap de vint mesos, s’ha fet patent que aquesta legislatura està ferida de mort i es dóna pas a noves eleccions. Massa d’hora per a alguns que han trobat gust als avantatges del poder. Massa tard per a altres que voldrien gaudir d’aquests petits pla­ers. O que són conscients de l’obligació ineludible d’afrontar la crisi cada dia més punyent, posant tota la carn a la graella i deixant de banda les acostumades picabaralles personals que anem seguint i patint des de fa anys. Però, el cert és que aquest dia arriba, ja que la situació actual és insostenible. I marcarà no solament l’acabament del mandat, sinó també, a la vegada, la defunció d’una certa Andorra tradicional i d’una forma arcaica de fer política. En efecte, una certa Andorra està desapareixent, a conseqüència de l’aprovació de les lleis fiscals i altres convenis d’informació fiscal i d’unió monetària. Aquest paquet legislatiu projecta el nostre país en el futur i la nostra economia i manera de fer s’hauran d’adaptar a aquestes noves regles, que eren imprescindibles d’acceptar, atesa la nostra immersió a l’Europa moderna. I aquesta evolució només podrà ser duta a terme per uns polítics que demostrin, amb actuacions i no paraules, un tarannà dialogant i obert. La societat andor­rana està desencisada i cansada d’aquests enfrontaments estèrils, lluny de les reiterades promeses de l’última campanya electoral i necessita, per afrontar el seu futur amb garantia, una vida política pausada, en el marc de la qual cadascú defensa les seves idees, però sempre en el respecte de l’altre i deixant de banda qualsevol desqualificació personal, que embruta el joc polític. Si no és així, no acabarem mai de construir aquesta Andor­ra moderna, que no pot tenir com a fonaments l’enfrontament perpetu d’un sector de la societat contra un altre. I els nostres polítics s’hauran de mostrar a l’altura d’aquest repte.

Com molts de nosaltres, almenys així ho vull pensar, he anat seguint hora rere hora, la revolució de gessamí que hauria de portar per fi, si tot continua com desitgem, la democràcia a Tunísia. Així, aquest país sortirà de 23 anys de dictadura, a la qual molts estats occidentals havien atorgat el seu suport, per, deien, combatre el fanatisme islàmic, gran excusa, avui dia, per donar-se bona consciència.
Al llarg de tot aquest temps, una família s’ha aprofitat descaradament del poder per enriquir-se, buidant les caixes de l’Estat i infiltrant-se, a vegades per la força, en tots els sectors de l’economia. I val a dir que, com per la caiguda del Mur de Berlín, semblava impensable, encara fa pocs dies, que la situació pogués canviar tan sobtadament. Tunísia era a la imatge de molts altres estats d’aquesta zona geogràfica i tots ens anàvem, malauradament, acostumant a la idea que els valors democràtics només podien o s’havien d’aplicar en certs països occidentals. Pocs es rebel·laven contra aquesta crua realitat i quan ho feien, el preu a pagar era elevat.
Ara bé, tot té un límit. Els ciutadans tunisians han baixat al carrer per mostrar el seu rebuig d’un sistema polític que els insuportava. Primer, com sempre sol passar, els joves. Amb una valentia innegable, a la imatge d’aquest venedor de carrer que va donar la seva vida ço que va provocar l’extensió del moviment a tot un poble enfadat. Després, i això era l’indici de la voluntat que res no podria parar aquest poble, els més grans. Tots sabem que amb l’edat, la força de protestar minva i creix el realisme, en perjudici de l’idealisme i de la utopia que fa moure la gent més jove. Així podíem veure, en els reportatges televisius, persones d’uns 60 o 70 anys, manifestant-se al costat dels més joves. Senyal inequívoca del principi del final. Davant aquesta realitat, i dit això sense fer cap comparació, atès que totes les comparacions són odioses, i aquesta ho seria encara més que les altres, pensava en l’autodissolució del nostre Consell General uns anys enrere, autodissolució impulsada per unes quantes persones d’edat avançada. És que mai es pot menysprear l’experiència de la gent gran i la seva voluntat de fer moure les coses.