La tragèdia viscuda aquestes últimes setmanes al Japó ens ensenya, una vegada més, que cauríem en una greu equivocació en desesperar de la natura humana. Certament, en el mateix moment, molts exemples ens portarien a creure que la crueltat és una de les característiques essencials de la humanitat. Així, constatem com alguns dictadors no tenen cap problema de consciència per a bombardejar –en el sentit literal de la paraula- el seu poble, causant centenars si no milers de morts, que només demanaven més llibertat.
Ara bé, el coratge dels paradoxalment anomenats liquidadors japonesos suscita l’optimisme de cara al futur. S’estan sacrificant per intentar impedir una catàstrofe nuclear, que podria afectar gran part del seu país, ja damnificat a Hiroshima i Nagasaki. No s’expressen públicament, no reclamen res, no protesten i cada matí, d’un pas decidit, es dirigeixen cap a la central de Fukushima, avui coneguda en tot el mon. Són, per la gran majoria d’entre ells, voluntaris, tot i ser conscients del perill per a la seva salut i la seva vida. I alguns d’ells ja han hagut de cessar en la seva feina, per rebre tractaments mèdics.
Tots saben que, una vegada la feixuga labor acabada, patiran seqüeles per sempre, amb la única contrapartida –no en tenim cap dubte- de la seva satisfacció d’haver dut a terme el que els hi semblava bé. Fa uns anys, vaig tenir l’oportunitat de conversar llargament amb alguns dels liquidadors de Txernòbil, que ja tothom havia descuidat. M’explicaven, de forma planera i senzilla, sense cap èmfasi, el perquè havien decidit en total llibertat, sacrificar la seva salut pels altres, però també denunciaven el nul reconeixement rebut per part de la societat, aleshores, soviètica. Quedaven apartats de la comunitat i un nombre significatiu d’entre ells havia derivat en una certa associalitat, per no dir delinqüència. Si bé els dirigents de l’operació, que no s’havien mogut del seu despatx, havien rebut tots els honors, els treballadors de peu, com sol passar, eren deixats de banda. Certament, la història no es repeteix i podem esperar que la cultura japonesa, molt diferent de l’occidental, impedeixi aquest oblit. És que la memòria és el començament de la gratitud.
D’aquí a quatre dies s’obrirà la campanya electoral, amb el seu seguit d’enquestes fins al resultat definitiu, la nit del 3 d’abril. Enquestes que, per cert, ja han començat des de fa dies. I tot i la dificultat de l’exercici en una petita comunitat com la nostra, ens donen algunes indicacions que s’han de considerar evidentment amb cautela. Només el marge d’error inherent a aquest tipus de treball és un element propici a la prudència en la valoració dels resultats obtinguts. I dic això no per menysprear aquesta tasca difícil, però sí per posar en relleu la perícia dels professionals d’aquest ram que treballen amb mètodes científics que permeten en gran part tenir en compte la discreció natural dels enquestats i la variació de les seves opinions al llarg d’una campanya electoral. Ara bé, tot i aquestes reserves, no podríem imaginar avui dia una elecció democràtica que obvia totalment aquesta eina matemàtica. És que aquesta activitat s’integra en la voluntat de posar en equacions la natu- ra humana i de mesurar, amb la màxima precisió possible, els seus diferents com- ponents.
Aquesta filosofia es difon en tots els àmbits. Així, al llarg dels segles s’han creat unitats de mesura per a qualsevol esdeveniment natural o humà. A tall d’exemple, no es pot parlar d’un terratrèmol sense esmentar l’escala de Richter. O de la força del vent pels mariners sense referir-se a l’escala de Beaufort. O a l’escala de Turin per avaluar el risc que un asteroide caigui sobre el nostre planeta. Risc remot, per cert. Sense deixar de banda evidentment les graduacions Celsius o Kelvin per a les temperatures. Molts objectaran que cap problema per aquestes mesures, totalment objectives. Però res no para els científics, segurs de la seva supremacia. I alguns acaben d’inventar un instrument de mesura per a un fenomen totalment subjectiu i irracional: l’amor. Així, un equip de joves cercadors de diverses universitats americanes –Stanford i New York– en un article publicat fa poc, descriuen les experiències que van concebre a aquest efecte, els resultats obtinguts i l’escala que ho objectiva. Res, doncs, no escaparia a la matemàtica. Com a humanista romàntic, confesso que tinc els meus dubtes.
És sabut que la diferència essencial entre música clàssica i contemporània és la manca de previsibilitat de la segona. Si bé les melodies clàssiques no sorprenen mai l’oient, les peces modernes, moltes de les quals caracteritzades per la tècnica força coneguda de la dodecafonia, et porten de sorpresa en sorpresa i t’impedeixen imaginar el desenvolupament de l’obra, feta de ruptures i lluny de l’harmonia melòdica a la qual estem acostumats.
Pensava en aquesta diferència escoltant, per enèsima vegada, el ballet de Txaikovski, El llac dels cignes, després d’haver llegit algunes crítiques de la nova pel·lícula de Natalie Portmann: Black Swann. Pel·lícula digna d’interès, tant pel seu argument, quasi psiquiàtric, com per la seva música. I, gaudint doncs d’aquesta música tan previsible, fullejava, també per enèsima vegada, el llibre homònim, Black Swann, de Nassim Nicholas Taleb. Obra original i divertida, inspirada per les teories matemàtiques de Mandelbrot –la geometria fractal-, i que defensa que la història de la humanitat avança per ruptures que ningú no havia anticipat. I critica, amb força convicció, els historiadors (però també els previsionistes) que, després d’un esdeveniment històric, expliquen doctament les seves prèvies causes profundes, atès que, segons ells, sempre existeix una lògica interna que permet justificar racionalment per què ha passat així i no altrament. Taleb, evidentment, no comparteix aquesta filosofia i dóna la prioritat a la teoria de l’atzar així com a l’efecte papallona, vulgarització de la teoria del caos. Així, un petit fet, sense cap significació rellevant i immediata, pot induir conseqüències insospitades que impacten directament i definitivament el curs de la història. L’actualitat recent, als països del Magreb, valida aquesta teoria que s’aplica igualment a la desaparició de l’imperi soviètic. Per tant, sempre hem d’estar atents a aquests fets, de poc significat i d’escassa importància, que finalment comporten conseqüències totalment imprevistes. I aquesta capacitat s’ha d’unir a un escepticisme tranquil que permeti analitzar els esdeveniments, sense enlluernar-nos per explicacions simplistes, que poc tenen a veure amb la realitat de les coses.
