Jean Michel Rascagneres

És sabut que la diferència essencial entre música clàssica i contemporània és la manca de previsibilitat de la segona. Si bé les melodies clàssiques no sorprenen mai l’oient, les peces modernes, moltes de les quals caracteritzades per la tècnica força coneguda de la dodecafonia, et porten de sorpresa en sorpresa i t’impedeixen imaginar el desenvolupament de l’obra, feta de ruptures i lluny de l’harmonia melòdica a la qual estem acostumats.
Pensava en aquesta diferència escoltant, per enèsima vegada, el ballet de Txaikovski, El llac dels cignes, després d’haver llegit algunes crítiques de la nova pel·lícula de Natalie Portmann: Black Swann. Pel·lícula digna d’interès, tant pel seu argument, quasi psiquiàtric, com per la seva música. I, gaudint doncs d’aquesta música tan previsible, fullejava, també per enèsima vegada, el llibre homònim, Black Swann, de Nassim Nicholas Taleb. Obra original i divertida, inspirada per les teories matemàtiques de Mandelbrot –la geometria fractal-, i que defensa que la història de la humanitat avança per ruptures que ningú no havia anticipat. I critica, amb força convicció, els historiadors (però també els previsionistes) que, després d’un esdeveniment històric, expliquen doctament les seves prèvies causes profundes, atès que, segons ells, sempre existeix una lògica interna que permet justificar racionalment per què ha passat així i no altrament. Taleb, evidentment, no comparteix aquesta filosofia i dóna la prioritat a la teoria de l’atzar així com a l’efecte papallona, vulgarització de la teoria del caos. Així, un petit fet, sense cap significació rellevant i immediata, pot induir conseqüències insospitades que impacten directament i definitivament el curs de la història. L’actualitat recent, als països del Magreb, valida aquesta teoria que s’aplica igualment a la desaparició de l’imperi soviètic. Per tant, sempre hem d’estar atents a aquests fets, de poc significat i d’escassa importància, que finalment comporten conseqüències totalment imprevistes. I aquesta capacitat s’ha d’unir a un escepticisme tranquil que permeti analitzar els esdeveniments, sense enlluernar-nos per explicacions simplistes, que poc tenen a veure amb la realitat de les coses.