L’estranya feina de “liquidador”
La tragèdia viscuda aquestes últimes setmanes al Japó ens ensenya, una vegada més, que cauríem en una greu equivocació en desesperar de la natura humana. Certament, en el mateix moment, molts exemples ens portarien a creure que la crueltat és una de les característiques essencials de la humanitat. Així, constatem com alguns dictadors no tenen cap problema de consciència per a bombardejar –en el sentit literal de la paraula- el seu poble, causant centenars si no milers de morts, que només demanaven més llibertat.
Ara bé, el coratge dels paradoxalment anomenats liquidadors japonesos suscita l’optimisme de cara al futur. S’estan sacrificant per intentar impedir una catàstrofe nuclear, que podria afectar gran part del seu país, ja damnificat a Hiroshima i Nagasaki. No s’expressen públicament, no reclamen res, no protesten i cada matí, d’un pas decidit, es dirigeixen cap a la central de Fukushima, avui coneguda en tot el mon. Són, per la gran majoria d’entre ells, voluntaris, tot i ser conscients del perill per a la seva salut i la seva vida. I alguns d’ells ja han hagut de cessar en la seva feina, per rebre tractaments mèdics.
Tots saben que, una vegada la feixuga labor acabada, patiran seqüeles per sempre, amb la única contrapartida –no en tenim cap dubte- de la seva satisfacció d’haver dut a terme el que els hi semblava bé. Fa uns anys, vaig tenir l’oportunitat de conversar llargament amb alguns dels liquidadors de Txernòbil, que ja tothom havia descuidat. M’explicaven, de forma planera i senzilla, sense cap èmfasi, el perquè havien decidit en total llibertat, sacrificar la seva salut pels altres, però també denunciaven el nul reconeixement rebut per part de la societat, aleshores, soviètica. Quedaven apartats de la comunitat i un nombre significatiu d’entre ells havia derivat en una certa associalitat, per no dir delinqüència. Si bé els dirigents de l’operació, que no s’havien mogut del seu despatx, havien rebut tots els honors, els treballadors de peu, com sol passar, eren deixats de banda. Certament, la història no es repeteix i podem esperar que la cultura japonesa, molt diferent de l’occidental, impedeixi aquest oblit. És que la memòria és el començament de la gratitud.
