Jean Michel Rascagneres

Diuen que seran els casaments del segle. O almenys de la dècada. La premsa internacional va commoguda per aquests dos enllaços que se celebraran els pròxims dies l’un, i setmanes l’altre. El primer a una illa més aviat llunyana i sovint inundada de pluja, i el segon a un Principat no tan llunyà i banyat de sol quasi tot l’any. Tots, inclosa la premsa que s’autoqualifica de seriosa, segueixen de molt a prop els preparatius d’aquestes dues fes- tes, que tenen, per cert, un caràcter mercantilista que no ens sorprèn més. Semblen dos esdeveniments esporti-us, amb el patrocini i el marxandatge que això comporta, i vés a saber si els vestits de nuvis, igual que els dels pilots de Fórmula 1 o els dels jugadors de futbol, estaran ornamentats amb diferents marques que així es promocionaran, fent valdre el seu glamur. I per què no si finalment el Barça ho va acabar acceptant?
Alguns malpensats opinaran que en aquests temps de crisi, en els quals tenen una responsabilitat innegable els bancs i altres hedge funds instal·lats tant a l’illa plujosa com al Principat assolellat, aquest espectacle és particularment indecent. Gastar unes sumes astronòmiques en el moment que molts ciutadans tenen dificultats a final de mes –el final de mes comença sovint el dia 15 o el dia 10– sembla incomprensible. Però l’augment de vendes de la premsa que es dedica a aquest tipus d’informació mostra que moltes d’aquestes persones que pateixen la crisi, en el mateix moment troben cert derivatiu en seguir les aventures romàntiques de dues de les més antigues corones d’Europa. Complexitat de la natura humana, certament. I no podem deixar de banda que aquests dos esdeveniments provocaran una allau de turistes a aquests dos països, amb els beneficis que això comporta.
D’aquí en podríem treure algunes idees per rellançar el turisme andorrà i demanar al nostre Copríncep, el del nord per suposat, que pensi a organitzar l’eventual pròxim casament dels seus fills a casa nostra. Així, ajudaria els nostres comerciants i compensaria en part els trasbalsos que va causar fa poc a la nostra economia. Ens ho deu i ens ho mereixem, ja que hem complert fil per randa amb els seus desitjos.

Vertigen. Crec, suposo i espero que és la millor paraula per definir el sentiment del futur cap de Govern i del seu equip durant la nit taronja. I vertigen no davant d’uns resultats inesperats, sinó davant de la responsabilitat a assumir i de la immensa feina a dur a terme. Certament, durant els últims mesos, el tren s’ha començat a encarrilar, després d’una parada tècnica d’uns anys a l’estació de l’immobilisme, però ara falta conduir-lo a la seva destinació final, que no és altra que la modernització d’Andorra, de la seva economia i –perquè no– de la seva idiosin­cràsia. Tasca complicada, feixuga, diversa, que s’ha d’afrontar amb respecte i voluntat.
Entre altres coses a fer, el desenvolupament del sistema fiscal, ja dibuixat en gran part; el del sistema judicial, encara al tinter; també el del sistema econòmic i social, en molt mal estat, i unes quantes actuacions més que toquen tots els àmbits de la societat.
En el mateix moment, caldrà resoldre dos temes de relacions exteriors, d’una portada tremenda: el nostre posicionament enfront de la Unió Europea i la pròxima presidència per Andorra del Consell d’Europa.
Durant anys, ens hem resistit a l’apropament amb Europa, però ara no hi ha cap més remei i tots ho hem entès, almenys així confio. Primer pas, la ratificació i el desplegament de l’acord d’Unió Monetària. O sigui, un profund canvi de la nostra legislació financera i bancària que s’ha d’instar sense cap demora. I la nostra serietat en aquest tema ens obrirà les portes d’una negociació més àmplia amb la Unió, que afavorirà la nostra economia però també representarà uns sacrificis que haurem de consentir. No tot serà gratuït i ens haurem de posar d’acord sobre la contrapartida a oferir en aquesta negociació. Segon repte, la presidència del Consell d’Europa, per sis mesos a comptar del novembre del 2012. Aquesta responsabilitat, al capdavant de 47 estats, no la podem obviar i hem de ser conscients de la dificultat que representa. Necessita una gran preparació, ja encetada, i molta disponibilitat. És imprescindible continuar en aquesta via amb dedicació i determinació.
I si intentem defugir aquests compromisos, la nostra imatge quedarà da-nyada de forma irreversible.