Jean Michel Rascagneres

Al principi, hem descobert els BRIC (Brasil, Rússia, Índia i Xina), quatre països que, en un futur pròxim, haurien de dominar l’economia mundial. Després, han vingut els PIGS, és a dir, Portugal, Irlanda, Grècia i Espanya, un quartet que podria portar l’euro a desaparèixer.
Així s’ha anat instituint una nova forma de definir països que presenten característiques comunes rellevants. Aviat els periodistes es veuran en l’obligació d’imaginar un nou acrònim per tal de designar els estats que comparteixen protestes populars. Han començat a l’altra banda del mar, a Tunísia, Egipte, Líbia i Síria, i ara toquen al nostre gran veí del sud.
Certament, la situació d’aquests estats no és comparable. Manifestar-se contra una dictadura té molt poc a veure amb les protestes populars en una democràcia. Ara bé, algunes similituds destacables existeixen. La situació econòmica, en primer lloc. Així, tot va començar per la prohibició dirigida a un jove tunisià de vendre al carrer, tot i que ho feia únicament per arribar a sobreviure en un país totalment mancat de feina. Aquesta crisi ve conjuminada, és el segon element comú, amb el fet que molts dirigents, polítics o d’altres, sembla que visquin en un altre món, lluny de les preocu- pacions quotidianes de tots. Aquest distanciament sim- bolitza, a més, un innegable agreujament de les desigualtats, tercer element comú. Els rics s’enriqueixen cada dia més i els altres pateixen cada dia més. La classe mitjana està en via de desaparèixer i la seva gran preocupació és el futur –que pinta negre– dels seus fills. L’ascensor social ha deixat de funcionar i s’ha transformat en un pou que sembla que no té fons.
Fa uns anys, un eminent polític francès alertava d’aquesta problemàtica, avisant que, sense acció decidida en aquest àmbit, la societat tornaria al segle XVII o XVIII, amb una “noblesa”, integrada per polítics i grans empre- saris, repleta de privilegis, i una classe treballadora desprotegida, lluitant per la seva supervivència. Aquest diagnòstic no era del tot equivocat. I, la història, la recent ho ratifica, ens ensenya que tal situació només pot portar a unes protestes cada dia més virulents. D’aquí la necessitat de rectificar al més aviat millor.

La setmana passada, l’excap de Govern Òscar Ribas va deixar caure, amb el seu flegma britànic que tots coneixem, que s’hauria d’entrar a valorar una eventual adhesió d’Andorra a la Unió Europea en un futur no massa llunyà. No és la primera vegada que s’esmenta aquesta possibilitat. Ja fa més de vint anys, és a dir, abans de la Constitució, un polític, després de dimitir de la conselleria de Finances, defensava aquesta opció en un article publicat a la revista Informacions. Deia: “Qui ha de decidir el model bàsic de relació per establir amb la CEE hem d’ésser els andorrans i de la manera més directa possible.” Afegint que “aquesta decisió l’ha de prendre el poble després d’un llarg debat en el qual tothom tingui totes les cartes a la mà”. Ara bé, aquest debat mai s’ha obert, tot i els anys transcorreguts. Però cada dia ens apropem més a Europa, de forma voluntària o forçada, segons depèn. I integrem a la nostra legislació, i doncs a la nostra vida quotidiana, molts condicionants que vénen de la Unió Europea, sense rebre els avantatges que podríem deduir d’una relació més directa amb ella. Encara que ens podem preguntar si avui una adhesió a la Unió portaria molts beneficis. El fet és que el debat, sempre enriquidor, no s’ha instat mai, ja que alguns han decretat la impossibilitat per al nostre petit país d’assumir el tan famós cabdal comunitari. Potser tenen raó, encara que Malta i Luxemburg hagin trobat el seu lloc en aquest monstre polític. Aquesta forma d’actuar equival a treure la conclusió, abans mateix de valorar les opcions existents. I això sí que és criticable. El debat s’ha de poder desenvolupar en la societat civil, i en la política, sense que se li oposi un argument d’autoritat que tanqui la discussió, abans mateix que s’enceti. S’ha de propiciar aquesta discussió, sent atent i respectuós envers les opinions dels uns i dels altres que, encara que contraposades, són totes legítimes. I al final d’aquesta anàlisi, a la qual tots els sectors de la societat han de participar, amb la informació necessària, es podrà triar un model de país i conseqüentment la natura de la relació per desenvolupar amb la Unió. És a dir, res més que un senzill exercici democràtic.