Jean Michel Rascagneres

És sabut que moltes persones pateixen de la bogeria de la lectura. I, quan dic lectura, no em refereixo a la de la premsa, fullejada en el bar del cantó, abans d’entrar a l’oficina. Parlo de la gent atreta pels llibres. De literatura, política, filosofia però també per coses impreses més divertides, com els còmics, les guies de viatges o els llibres d’art. Aquests amants de la lectura tenen també, en la majoria dels casos, una obsessió per les biblioteques, en les quals poden admirar la diversitat de la imaginació humana. I n’hi ha per a tots els gustos, des de la pintura, fins a la matemàtica, la cuina o encara l’arquitectura. Aquests lectors compulsius es passegen hores i hores, en aquests llocs de cultura, fullejant qualsevol opuscle, fent així prova d’una curiositat simpàtica. I mentre fullegen, es pot notar com, de tant en tant, deixen anar un cop d’ull cap a les prestatgeries que suporten aquests papers, per entendre el sistema de classificació utilitzat per al seu ordenament. De sistemes, n’hi ha una infinitat, tal com ho ha explicat Alberto Manguel. Per temes, per països, per autors, per talles, per colors, etc. I Manguel es limita a parlar de biblioteques reals. Altra dificultat, de ben segur, seria triar algun sistema de classificació eficient per a les biblioteques imaginàries, tal com la de Borges. Pensava en això, en un recent viatge en avió, en esforçar-me a llegir un article del Guardian. Article curiós, que relatava com una casa, al Canadà, estava a punt d’enfonsar-se a causa del pes dels llibres. I no els llibres del propietari de la casa, sinó els llibres del seu veí, que s’acabava de morir. Davant de la voluntat de la família de cremar tots aquests llibres, el veí s’ha proposat per guardar-los, a fi d’evitar aquest “súm­mum” pecat. Però es tractava de 350.000 llibres, per un pes d’unes trenta tones, i la casa no ho aguanta. A més a més, representen 80 anys de lectura, a raó d’una mitjana de 2 hores per llibre. I a aquests 80 anys, cal afegir el temps dedicat a l’adquisició i a l’organització d’aquesta biblioteca monstruosa. Ara bé, l’article no precisava si el difunt havia pogut llegir totes aquestes obres o si només patia de la síndrome del col·leccionista.

Fa dos anys, els horaris comercials no eren objecte d’un debat polític tan agut com avui. L’allargament de l’horari d’obertura de les botigues fins a les 21 h, alguns dies de l’any, semblava acceptat, més o menys, per tots, empresaris i assalariats. S’havia aconseguit així un equilibri fràgil i discutible, preservant, en certa mesura, els interessos dels uns i dels altres. El precedent Govern va considerar convenient modificar aquest equilibri certament criticable, i va decidir el tancament obligatori durant deu diumenges a la tarda. La motivació d’aquesta mesura es trobava en el seu programa electoral: la conciliació de la vida laboral i de la familiar, cosa difícil d’aconseguir a casa nostra. Ara bé, en aquest moment de crisi, aquesta decisió tenia igualment un vessant econòmic, que perjudicava tant els empresaris com certs assalariats; almenys així ells mateixos ho han explicat en els mitjans. Avui, en reacció a aquesta mesura que es volia social, però que era abans que tot ideològica, s’està perfilant una flexibilització dels horaris comercials. Ningú negarà la necessitat de donar als empresaris els mitjans per fer front a la davallada de vendes i molts assalariats preferiran aquesta sortida en lloc de perdre la seva feina. No obstant això, aquesta flexibilització no pot anar fins a uns extrems insospitats. Així, alguns invoquen l’obertura dels comerços 365 dies l’any. Inclús, s’ha esmentat un horari nocturn. Tanmateix, en decidir aquesta mesura, el seny ha d’imperar. És cert que existeix una limitació en matèria d’hores extra, però la inspecció de treball està mancada de mitjans per verificar el seu compliment. A més a més, el teixit empresarial està compost, en la seva gran majoria, per petites empreses, que hauran doncs de recórrer a les hores suplementàries, si s’allarga l’horari. En fi, el moviment sindical no té cap força.
Per tant, cal actuar amb prudència, no deixant via lliure a aquestes veus que propugnen una obertura indiscriminada. No podem caure d’un extrem a l’altre i hem de fer prova de sentit comú. La decisió a recaure ha de permetre una reactivació econòmica, tot garantint els legítims drets dels assalariats. I no és fàcil respectar l’equilibri.