L’efecte pervers d’una decisió ideològica
Fa dos anys, els horaris comercials no eren objecte d’un debat polític tan agut com avui. L’allargament de l’horari d’obertura de les botigues fins a les 21 h, alguns dies de l’any, semblava acceptat, més o menys, per tots, empresaris i assalariats. S’havia aconseguit així un equilibri fràgil i discutible, preservant, en certa mesura, els interessos dels uns i dels altres. El precedent Govern va considerar convenient modificar aquest equilibri certament criticable, i va decidir el tancament obligatori durant deu diumenges a la tarda. La motivació d’aquesta mesura es trobava en el seu programa electoral: la conciliació de la vida laboral i de la familiar, cosa difícil d’aconseguir a casa nostra. Ara bé, en aquest moment de crisi, aquesta decisió tenia igualment un vessant econòmic, que perjudicava tant els empresaris com certs assalariats; almenys així ells mateixos ho han explicat en els mitjans. Avui, en reacció a aquesta mesura que es volia social, però que era abans que tot ideològica, s’està perfilant una flexibilització dels horaris comercials. Ningú negarà la necessitat de donar als empresaris els mitjans per fer front a la davallada de vendes i molts assalariats preferiran aquesta sortida en lloc de perdre la seva feina. No obstant això, aquesta flexibilització no pot anar fins a uns extrems insospitats. Així, alguns invoquen l’obertura dels comerços 365 dies l’any. Inclús, s’ha esmentat un horari nocturn. Tanmateix, en decidir aquesta mesura, el seny ha d’imperar. És cert que existeix una limitació en matèria d’hores extra, però la inspecció de treball està mancada de mitjans per verificar el seu compliment. A més a més, el teixit empresarial està compost, en la seva gran majoria, per petites empreses, que hauran doncs de recórrer a les hores suplementàries, si s’allarga l’horari. En fi, el moviment sindical no té cap força.
Per tant, cal actuar amb prudència, no deixant via lliure a aquestes veus que propugnen una obertura indiscriminada. No podem caure d’un extrem a l’altre i hem de fer prova de sentit comú. La decisió a recaure ha de permetre una reactivació econòmica, tot garantint els legítims drets dels assalariats. I no és fàcil respectar l’equilibri.
Per una vegada no estic d’acord.
Segueixo els articles amb atencio… i aquest oblida d’on venim i el que som.
Andorra va sortir de l’Edat Mitjana a mig segle XX… i a base d’un gran esforç… ningu contaba “hores” llavors… el fart de “pencar” que va es fer la societat civil andorrana i resident en els anys 50, 60 i en menor mesura els 70 i els 80 (aqui cal afegir que vaig votar SI a la Constitucio… no fos cas que em malinterpretin…) pero tambe Deu n’hi do… va generar riquessa al “peis”… lamentablement ens ho varem creure i … ara estem alla on estem… cal arremangarse un altre cop… i no parlo nomes dels “obrers”…
El PS (i els lliberals purs) viuen ancorats en un mon “ideologic” caduc i superat… la majoria de nosaltres el que volem es arribar a final de mes… i si podem estalviar una mica dons encara millor… la “mandra” (llegir a Folch es adient) es parenta de la indigencia.
Per desgracia el nostre model esta esgotat i la entrada d’Espanya a la UE va esser el (primer) cant del cigne… ara el cigne ho penca com un xines o brasiler o be ho te magra!.
Ningu obliga a obrir de 7:00 a 22:00… es mes amb la millora de les comunicacions i l’augment dels que pujan i baixan en un dia (excursionistes diuen les enquestes) potser les hores “critiques” son de 12:00 a 18:00…
Adaptarse o perir…
Què vol dir equilibri? Quin equilibri? Els equilibris es construeixen a partir d’una lògica que permeti a totes les parts expressar-se en igualtat de condicions. El nostre gran problema (a Andorra, vull dir) és que mai ens hem preocupat per garantir aquesta igualtat de condicions (be, realment si que ens hi hem preocupat, però justament en sentit contrari). A partir d’aquí, qualsevol decissió sols pot respondre a supòsits ideològics, (es pot fer política sense ideologia?) sobretot si és te en compte que el moviment sindical i civic es troba absolutament desarmat. Com es pot arribar, llavors, a decissions prudents? Pel procediment cièntífic de la prova i l’error? Hem perdut massa anys aixoplugats sota les nostres especificitats per al final acabar descobrint que el paraigua era de joguina…! Potser que ja comença a ser hora d’assumir les coses i començar a ser adults.
Em sembla molt bé el “lliure horari”, però aquestes persones no pensant que el treballador va a sortir perdent, perquè moltes Leis però després ningú les compleix, la majoria dels treballadors de les botigues petites no tenim recuperables, no se’ns paga i tampoc recuperamos.Las hores de més que fem com Estiu i Dissabtes fins a les nou les fem i punto.Ahora serem els mateixos treballadors però fins a les 22horas i cobrant el mateix i es no t’agrada ja saps ….. si hi ha crise com pagaran un sou més per cobrir horaris. Estiu estarem a treballar fins les 22horas una hora per dinar, i les nostres famílies qui les té cura? les separacions i el mal estar social arribarà i després què? per a dos clients que després de sopar van fer el tour per les tiendas.Hay que ofereix als turistes el que no tenen i botigues fins a les 22h les tenen al seu poble també.
Cal fer d’Andorra com Monaco.Nieve gairebé no tenim els preus poca diferència hi ha llavors que ens queda obrir fins a les 22h? Una solució explendida.