Jean Michel Rascagneres

Com cada any a la mateixa època, es perfila el gran període de descans, durant el qual es deixen de banda, més o menys, les preocupacions quotidianes. Que n’hi ha, no fa falta ni dir-ho. Per a tots: els empresaris, inquiets pel seu negoci, els treballadors, inquiets per la seva feina i els jubilats, inquiets per les seves pensions. Però l’estiu no s’anuncia igual per a tothom. Els uns treballaran de valent –som un país turístic– esperant i desitjant una allau de turistes, amb les butxaques ben plenes. Difícil d’aconseguir, per cert, però de ben segur, s’esforçaran per omplir les caixes, l’únic que els permetrà gaudir a la tardor de vacances ben merescudes. Els altres s’exiliaran, molts cap a la costa, per carregar bateries i afrontar un retorn que serà complicat, tot i els sacrificis d’aquells que fan funcionar les nostres botigues. I no ens equivoquem: sense la feina d’agost, la tardor serà traumàtica per a tots, ja que anem en el mateix vaixell, que avui dia porta un sol motor: turisme i comerç. El de la construcció s’ha parat i se li haurà de posar molta gasolina perquè torni a engegar. Molts avisaven, des de fa anys, del perill de la monoeconomia i de la nostra fragilitat. Però no eren escoltats. Això de la dita: qui dia passa, any empeny. Però ara no s’empeny res més i la crua realitat s’imposa. Ara bé, sembla que no per a tots. Se senten encara algunes veus que propicien proteccionisme i obertura “gradual”. O bé tenen la sort de no sofrir del daltabaix econòmic que coneixem, gràcies als suculents beneficis que van cobrar en el període de bonança per no dir de bogeria, o bé, i és pitjor, no prenen la mesura de la gravetat de la situació. Ara és hora de posar mà a l’obra, tots sense cap excepció, i renunciar a privilegis anacrònics en una Europa moderna, acceptant les im- posicions d’una economia globalitzada. No hi haurà sector protegit en aques- ta reconversió de la nostra economia, única solució realista. Difícil i complicat però imprescindible. I es necessita, per a això, voluntat política i solidaritat de tots, sigui quin sigui el seu sector d’activitat. No oblidem que quan el Titànic es va enfonsar, els de primera no es van salvar, es van enfonsar com els de tercera.

Governar és preveure. Això ja ho afirmava Emile de Girardin, periodista francès del segle XIX, conegut pels seus nombrosos i encertats aforismes. Ara bé, avui, molts governants, del nivell que sigui, han deixat de banda aquest avís, preocupant-se exclusivament de la pròxima contesa electoral i de la seva permanència al poder. I tenint en compte que en les democràcies no passa més d’un any entre dues eleccions, nacional o local, la campanya electoral és constant, sense permetre mai als dirigents plantejar-se una acció a llarg termini en seguiment d’una profunda i detallada anàlisi de la realitat. Aquesta manca de previsió és compartida per tots els estaments polítics i porta a la situació que avui coneixem.
Així ho hem pogut cons- tatar a escala internacional. Cap govern, cap autoritat de regulació ha sabut adonar-se del perill que representava, en matèria de préstecs immobiliaris, l’activitat comercial desenvolupada en particular pels bancs americans. El resultat, dramàtic, no s’ha fet esperar i s’ha desencadenat una crisi financera i econòmica que afecta essencialment aquests que no són responsables de res, és a dir, aquells ciutadans que mai s’havien aprofitat d’aquesta bogeria especulativa.
A casa nostra, podem constatar igualment aquesta manca de previsió, tot i que al llarg dels anys s’han anant elaborant nombrosos informes, força interessants, destinats a planificar i ordenar el nostre desenvolupament econòmic. Però aquests informes s’han quedat en un calaix, sense que mai els governants els vulguin tenir en compte. I, quan ho han fet, ha sigut a conseqüència de la pressió internacional, i a corre-cuita. I el mateix passa als nostres comuns, que es troben tots en una situació financera delicada, tal com ho posa en relleu el recent informe elaborat per Gaudit a petició d’una entitat bancària del país.
La manca de previsió els va portar, a tots plegats, a un augment esfereïdor del seu deute, causat essencialment per la caiguda en picat del mercat immobiliari, que no era del tot imprevisible. Ara, només es podrà sanejar per una retallada dràstica de la despesa pública, amb les conseqüències que això comporta, i un augment de la pressió fiscal. I no és el moment.