Jean Michel Rascagneres

A vegades i, potser de manera injusta, he deixat percebre cert neguit davant la manca de valentia dels polítics, ja que els costa, per motius electoralistes, anunciar mesures traumàtiques al seu electorat. La freqüència de les conteses electorals explica aquests silencis. En efecte, als països democràtics costa trobar un període superior a dotze mesos sense eleccions. Ara bé, han existit polítics que, davant de la gravetat de la situació, no van amagar als seus pobles els sacrificis per assumir per poder tirar endavant. Però s’ha de reconèixer, això ha ocorregut molt poc sovint i aquests que han actuat així han inscrit el seu nom en la història.
Durant aquest mes d’agost, la crisi que patim des de fa uns quatre anys s’ha anat ampliant, al contrari del que havien previst molts economistes. Preveure el futur sempre és difícil i, en aquests temps convulsos, encara més. Però, tot i aquest agreujament, hem pogut constatar la manca d’entesa entre els grans dirigents europeus, per aplicar una medecina necessària i imprescindible, encara que sigui amarga. I, per cert, el retard en la reacció passarà factura no als polítics, evidentment, sinó als ciutadans que veuran, els pròxims mesos, augmentar la pressió fiscal, per, potser, arribar a resoldre una crisi, en la qual no porten cap responsabilitat. No podem oblidar que va ser l’actuació descabellada d’alguns bancs americans que han portat els estats a augmentar el seu deute públic, fins a posar en perill la seva supervivència financera.
A casa nostra, sofrim els efectes d’aquesta crisi internacional, sense que, fins ara, es dibuixi i es posi en pràctica un pla que permeti almenys atenuar els seus efectes. Aquest pla, cada ciutadà n’està convençut, comportarà sacrificis per a tots i, tard o d’hora, s’haurà d’anunciar. Atesa la proximitat de les eleccions comunals, s’oposen dues maneres de fer: o bé deixar passar les comunals i informar després de les dures mesures que es prendran o bé, amb valentia, ja des d’ara, informar la ciutadania de l’abast d’aquests sacrificis. I val a dir que, atesa l’amplitud de la crisi, seria necessari deixar de banda l’electoralisme i, sense cap demora, anunciar i engegar les accions necessàries.

Les empreses andorranes estan, des de fa unes setmanes, dipositant els seus comptes a Govern. I amb molta més acceptació aquest any 2011 que l’any passat. Així, a poc a poc, ens anem acostumant i cau un dels tabús més sagrats de casa nostra. La confidencialitat dels comptes de les empreses era, fins ara, un principi indiscutit i indiscutible. L’obligació de posar-se en concordança amb les normes del nostre entorn, així com la necessitat imperiosa d’instaurar una fiscalitat homologable, participa d’aquesta ruptura imprescindible tenint en compte, a més a més, la necessitat de finançament públic. Certament, alguns encara expressen el seu recel, amb el temor que la confidencialitat dels seus comptes no es vegi respectada per l’administració. Aquesta por no és fonamentada. Prova n’és que, des de fa uns anys, les entitats bancàries compleixen amb la mateixa obligació i no s’ha constatat mai cap anomalia en aquest àmbit. I més enllà de l’efecte fiscal buscat, aquesta obligació de transparència permetrà tenir una visió exacta de la nostra economia. Som un dels pocs països que no poden certificar el seu PIB, amb les conseqüències que això comporta. L’economia andorrana quedava, fins ara, en una nebulosa que no permetia als governants articular els instruments necessaris tant al desenvolupament econòmic com a la protecció social. En un futur pròxim, ens podrem situar, econòmicament parlant, en el nostre entorn i certament algunes comparacions seran divertides. Sovint, ens imaginem el que no és i ens costa veure la realitat i els avantatges dels quals gaudim. Alguns exemples són il·lustratius a l’efecte. Així, cap economista, per molt talentós que sigui, pot precisar la pressió fiscal que s’aplica a Andorra i encara menys determinar la pressió fiscal suportada respectivament pels residents i pels turistes, dades de molt d’interès en el moment d’articular polítiques fiscals, que només poden ser exitoses mitjançant el coneixement precís del teixit empresarial i de la seva realitat econòmica. D’igual manera, l’acció social s’ha de fomentar sobre la base d’aquesta realitat i no en avaluacions aproximatives. Els indicadors que, a partir d’ara, s’aniran recollint seran així una eina més que útil.

La comptabilitat pública està fent aigua. Preocupació extrema pels nostres governants i, de retruc, pels ciutadans. La medecina, amarga, és coneguda: augment dels ingressos i contenció de la despesa. I, si tot va bé, d’aquí a uns anys es tornarà a una situació sostenible.
Aquest esforç, del qual no es pot defugir, té dos vessants força coneguts i comentats. El primer, l’augment de la pressió fiscal per omplir les caixes; el segon, la retallada de la despesa pública. Però existeixen altres mecanismes més sofisticats, utilitzats a països del nostre entorn i que serviran aviat, per imposició comunitària, per treure Grècia del pou on s’ha ficat. Alguns d’aquests no són desconeguts del nostre govern que, amb prudència política –les eleccions comunals són a tocar– els anomenen externalització, quan en realitat es tracta d’una privatització pura i simple d’alguns serveis que fins ara eren públics. Certament, no tenim ports o aeroports per lliurar a l’explo- tació privada, però sí alguns serveis dels quals es podria delegar la gestió al sector privat. Així s’ha fet fa uns anys per la ITV; també s’han confiat altres tasques de control tècnic a empreses privades i res no obsta a continuar amb aquest camí. La polèmica nacionalització-privatització ha passat a la història i pocs països es resisteixen a vendre les seves joies de la corona per tal de sanejar les seves finances públiques. Les nostres joies són poques i algunes queden malparades pel seu sobredimensionament. RTVA n’és el millor exemple. Però això no vol dir que un operador privat no sigui interessant per a aquest mitjà: el món de la comu- nicació sempre ha atret els grans empresaris. I, anant més enllà, no hi ha cap dubte que una privatització, parcial o total, d’Andorra Telecom o FEDA seria ben rebuda per alguns inversors. Ara bé, si es vol seguir aquesta pauta, seria bo recordar que les privatitzacions dutes a terme pels nostres veïns es van acompanyar sempre d’una liberalització dels sectors econòmics concernits, atesa la incompatibili- tat radical que existeix entre gestió privada i monopoli. No hem de repetir els errors que s’han comés en aquest àmbit, entre altres als expaïsos soviètics i doncs no crear oligopoli andorrà.