Privatització i liberalització
La comptabilitat pública està fent aigua. Preocupació extrema pels nostres governants i, de retruc, pels ciutadans. La medecina, amarga, és coneguda: augment dels ingressos i contenció de la despesa. I, si tot va bé, d’aquí a uns anys es tornarà a una situació sostenible.
Aquest esforç, del qual no es pot defugir, té dos vessants força coneguts i comentats. El primer, l’augment de la pressió fiscal per omplir les caixes; el segon, la retallada de la despesa pública. Però existeixen altres mecanismes més sofisticats, utilitzats a països del nostre entorn i que serviran aviat, per imposició comunitària, per treure Grècia del pou on s’ha ficat. Alguns d’aquests no són desconeguts del nostre govern que, amb prudència política –les eleccions comunals són a tocar– els anomenen externalització, quan en realitat es tracta d’una privatització pura i simple d’alguns serveis que fins ara eren públics. Certament, no tenim ports o aeroports per lliurar a l’explo- tació privada, però sí alguns serveis dels quals es podria delegar la gestió al sector privat. Així s’ha fet fa uns anys per la ITV; també s’han confiat altres tasques de control tècnic a empreses privades i res no obsta a continuar amb aquest camí. La polèmica nacionalització-privatització ha passat a la història i pocs països es resisteixen a vendre les seves joies de la corona per tal de sanejar les seves finances públiques. Les nostres joies són poques i algunes queden malparades pel seu sobredimensionament. RTVA n’és el millor exemple. Però això no vol dir que un operador privat no sigui interessant per a aquest mitjà: el món de la comu- nicació sempre ha atret els grans empresaris. I, anant més enllà, no hi ha cap dubte que una privatització, parcial o total, d’Andorra Telecom o FEDA seria ben rebuda per alguns inversors. Ara bé, si es vol seguir aquesta pauta, seria bo recordar que les privatitzacions dutes a terme pels nostres veïns es van acompanyar sempre d’una liberalització dels sectors econòmics concernits, atesa la incompatibili- tat radical que existeix entre gestió privada i monopoli. No hem de repetir els errors que s’han comés en aquest àmbit, entre altres als expaïsos soviètics i doncs no crear oligopoli andorrà.
Si una empresa pública “necessària” és deficitària (penso en el cas d’ATV) perquè el govern no n’ha sabut fer una empresa amb beneficis pel país (ja sigui per desconeixement, manca de competència, situació particular del mercat andorrà…), no em sembla malament que es privatitzi. Si aquesta és la única solució per mantenir el servei, ja que Govern no n’ha sabut fer una empresa sostenible, benvinguda sigui.
Això si, privatitzar una empresa com Andorra Telecom em sembla un error estratègic monumental pel país. Andorra Telecom genera molts beneficis, beneficis que van a parar a les caixes del Govern i que permeten finançar infraestructures i altres, cosa que evita que el ciutadà hagi de pagar impostos més elevats.
Si Andorra Telecom es privatitza, aquests beneficis aniran a la butxaca de 4 particulars (que probablement ja tinguin molts diners, sinó no haguessin pogut invertir) i això significarà uns ingressos recurrents de menys pel país. Petita parèntesi: Hem de vigilar perquè gent que proba de fer passar els interessos privats davant dels del país n’hi ha molta.
Cert, si l’empresa es vengués per X Millions d’euros potser aconseguiríem rebaixar el deute, però després què? Doncs després, en qüestió de 5 o 10 anys tornaríem a estar en la situació d’avui, però sense els ingressos d’Andorra Telecom. Bàsicament, privatitzar una empresa pública amb beneficis només serveix per guanyar temps, i hipotecar el futur del país. Els qui creguin que si esborréssim el deute del país, ens mantindríem sense deute indefinidament, son uns utòpics, amb tots els respectes.
El mateix passaria si s’obrís el mercat de les telecomunicacions a Andorra. El mercat andorrà és tant petit que no hi hauria lloc per a 2 empreses (amb una base de 70.000 habitants la cosa trontolla). El més probable seria que només subsistís l’empresa estrangera (per una qüestió de costos d’escala amb el país d’origen), i després ens tornaríem a trobar en la situació que he comentat al paràgraf precedent: un país hipotecat, sense els beneficis de la pública.
Jo penso que la solució és anar donant un millor servei poc a poc i equiparar les tarifes locals amb les dels països veïns (ja que el ciutadà ha de poder gaudir de serveis a preus competitius), però en cap cas separar-se d’aquest patrimoni que tenim.
Aquest és el meu punt de vista sobre la qüestió.
http://www.partitsocialdemocrata.com/?cat=87
1. Ponència STA, Jaume Cabot
2. Ponència RTVASA: Inversió o Privatització? Pagar o cobrar?, Jaume Cabot