Jean Michel Rascagneres

Ens hem anat acostumant, en el moment d’acabar l’any i encetar-ne un de nou, a descobrir en la premsa nombroses classificacions i retrospectives dels esdeveniments dels dotze últims mesos. De la mateixa manera, els periodistes intenten distingir les personalitats que han marcat la seva època, en els diferents àmbits que atreuen la curiositat del lector: política, esport, cultura, música, literatura, etc. Aquest exercici de memòria té nombroses virtuts i, entre d’altres, la de fer reviure el passat pròxim en una ullada. Ens permet així adonar que l’actualitat va com un cotxe de Fórmula 1, sense parar mai. I podem constatar com ens descuidem molt ràpidament de l’actualitat en què vivim.
Difícilment, doncs, podia defugir, per a aquesta primera columna de l’any, aquesta quasi obligació i així he triat posar en relleu, dins un rànquing insòlit, unes quantes decisions judicials del 2011, que han transcendit fora del món jurídic per les seves peculiaritats. Decisions, per cert, que no provenen de casa nostra. La nostra justícia constitucional, encara jove, no s’atreveix a alguna singularitat que justícies, més assentades, es permeten de tant en tant, certament per donar la il·lusió que el dret pot ser una matèria divertida, encara que molts en dubtin.
Ja vaig esmentar fa poques setmanes aquesta sentència, d’un tribunal espanyol, que absolia el rei Baltasar d’una acusació per no conèixer el seu domicili i la seva nacionalitat. Una altra resolució digna de menció és la que emana d’un altre jutge espanyol, amant de Rafael Alberti i Salvador Espriu, redactada sota la forma d’un poema. Particularitat no entesa pels seus superiors, que li van obrir un expedient disciplinari. Els jutges no poden ser poetes.
Ara bé, es mereix encapçalar aquest rànquing una sentència francesa, sobre un divorci, per culpa imputable al marit, i que acorda a l’esposa uns 10.000 euros d’indemnització per no haver complert –el marit– el deure conjugal més essencial durant els 21 anys de casament. Algunes trobaran certament aquesta indemnització massa baixa, però s’ha de reconèixer el mèrit del jutge a valorar aquesta reclamació, que, s’ha de reconèixer, apareix més que justificada.