La institució judicial és, i de lluny, la més criticada, en tots els llocs i des de temps immemorial. Lenta i injusta, si volíem resumir a grans trets aquests reprotxes. La realitat és evidentment una mica diferent. En la seva gran majoria, els jutges fan la seva feina de la millor manera possible, amb les poques eines que tenen a la seva disposició. I, és cert també que, sovint, l’aplicació del dret té poc a veure amb el sentiment de justícia que conceptualitza el ciutadà del carrer. A més a més, jutjar és una activitat humana i, com a tal, pot incórrer en error. La justícia divina i infal·lible no és del nostre món. Doncs qui no s’hagi equivocat mai, que tiri la primera pedra.
Aquesta difícil tasca es troba sotmesa a molts condicionants, que poden influir sobre les decisions dictades. Podríem citar, entre molts altres, l’educació del jutge, la seva classe social, la seva facultat o no d’empatia amb el justiciable. Així, cal suposar que, en tot moment, els jutges han de lluitar contra la seva visió personal de la societat i de la moral per tenir en compte els valors comunament admesos pel poble, en el nom del qual decideixen. S’han fet nombrosos estudis científics sobre aquests punts, al llarg dels anys. Un dels últims, de la Universitat Ben Gourion d’Israel, revela una circumstància sorprenent que afecta el sentit de les resolucions penals, que es dicten, en aquest país, el mateix dia de la vista. Els universitaris varen analitzar les decisions de 8 jutges diferents durant un període de 10 mesos. I s’han adonat que les dues terceres parts de les condemnes pronunciades a principi del matí eren més favorables als acusats. Ara bé, aquesta proporció disminuïa fins a 0, just abans de dinar. I després de la pausa, tornàvem a la mateixa configuració: al principi de la tarda, dues terceres parts de decisions de clemència i ni una a final del dia. Per tant, la severitat de la justícia depèn, segons ho dedueix aquest estudi, de la taxa de glucosa dins la sang del jutge i així del temps passat des de l’últim menjar.
Així, en cas de comparèixer davant un tribunal, millor d’hora al matí o a la tarda. I si no és així, un bon advocat demanarà una pausa, a fi que el jutge pugui fer un mossec.
Els científics, aquests que tenen el cap posat a les estrelles, es dediquen des de fa anys a buscar en la immensitat de l’univers els exoplanetes. És a dir, aquests planetes que segueixen una òrbita a l’entorn d’una estrella, semblant al nostre estimat Sol. Dit més comunament, els planetes, situats a fora del sistema solar, i que serien comparables a la nostra vella terra. Ara bé, la descoberta d’aquests altres mons és particularment difícil, tenint en compte la distància que ens separa. I, fins al 2008, si bé s’havia detectat l’existència de 730 exoplanetes, mitjançant anàlisis dels efectes de la gravitat o altres procediments de la mateixa índole, mai s’havia pogut obtenir una imatge directa d’una tal germana o cosina nostra. Però, gràcies al telescopi Hubble, el professor Kalas, de la universitat de Berkeley, ho havia aconseguit. Almenys així ho pensava. I havia proveït la comunitat científica d’unes fotografies del sistema estel·lar Formalhaut, en el qual apareixia, al sud d’aquest sistema, un exoplaneta que havia batejat com Formalhaut b. Val a dir que altres científics, encapçalats pel professor Janson de la universitat de Princeton, eren més que escèptics d’aquesta descoberta i creien que només es podia tractar d’una confusió. Dubtaven de l’existència real d’aquest fenomen, mai fotografiat fins aleshores. Després de nombrosos estudis i comprovacions, al cap de quatre anys de labor, acaben de demostrar que Formaulhaut b. no existeix i que en Kalas, tal com ho sospitaven, s’havia equivocat en la interpretació de les seves observacions.
Aquests escèptics s’haurien pogut estalviar tots aquests anys de treball feixuc, si havien conjuminat els seus coneixements tècnics amb els ensenyaments de la ciència política. En efecte, des de sempre i en tots els països, els observadors creuen identificar, durant les campanyes electorals, un o altre exoplaneta, que té la característica essencial d’enlluernar els votants. Ara bé, molt sovint, mesos després de l’elecció, l’estrella que tots havien lloat i celebrat, s’apaga de cop i queda als pobres electors l’amargura de les promeses no complertes. I només poden constatar, amb certa ràbia, que el fantàstic exoplaneta s’ha estrellat de debò.
El sistema de seguretat social va néixer al principi dels anys seixanta, seguint, en gran part, el model que semblava, en aquell moment, el més eficient, el francès. Era temps de bonança econòmica i el començament del desenvolupament econòmic i comercial d’Andorra. Molts treballadors, joves, amb bona salut i cap jubilat que pogués pretendre el cobrament d’una pensió. Els números sortien rodons, fins a tal punt que es va pensar que ni era necessària l’obligatorietat d’inscripció als empresaris. Així es mutualitzava el risc, però es deixava de banda la classe més benestant, que podia acudir a assegurances privades. Infracció greu al principi de solidaritat que ha permès a alguns espavilats, cotitzant el mínim, de fer pagar els seus costosos tractaments mèdics als treballadors.
El 2008, la classe política, tot i alguns informes desfavorables, va ampliar certes prestacions i va introduir l’obligatorietat a tots d’afiliar-se. Encara crèiem en l’Estat del benestar, que estava a punt d’enfonsar-se a causa de la crisi. Ara tenim el resultat. Aquests que no cotitzaven han de pagar per unes prestacions que aniran a la baixa, dia rere dia. I aquests que han cotitzat des de sempre veuran els seus drets reduïts, en particular la seva jubilació. La destrucció de llocs de treball, 7.000 en pocs anys, l’envelliment de la població assalariada i els progressos de la medicina porten a una revisió traumàtica dels tòpics en la matèria. S’haurà de treballar més per tindre menys i sembla difícil, si no impossible, invertir aquesta tendència, que era inscrita, val a dir-ho, en les característiques del sistema, des de la seva creació.
No cal ser un gran economista per entendre que els joves assalariats dels anys seixanta i setanta esdevindrien, amb el pas del temps, uns jubilats, necessitant assistència mèdica i unes prestacions més costoses. Llei de vida. I, en el moment d’encetar la gran reforma, que es perfila, una pregunta s’imposa: la viabilitat del sistema amb relació al poc nombre, en termes absoluts, de cotitzants. La mutualització imposa una massa crítica d’assegurats que permeti servir unes prestacions dignes. I difícilment ho aconseguirem en el futur. Aleshores, només quedarà la solidaritat.
