És viable la nostra seguretat social?
El sistema de seguretat social va néixer al principi dels anys seixanta, seguint, en gran part, el model que semblava, en aquell moment, el més eficient, el francès. Era temps de bonança econòmica i el començament del desenvolupament econòmic i comercial d’Andorra. Molts treballadors, joves, amb bona salut i cap jubilat que pogués pretendre el cobrament d’una pensió. Els números sortien rodons, fins a tal punt que es va pensar que ni era necessària l’obligatorietat d’inscripció als empresaris. Així es mutualitzava el risc, però es deixava de banda la classe més benestant, que podia acudir a assegurances privades. Infracció greu al principi de solidaritat que ha permès a alguns espavilats, cotitzant el mínim, de fer pagar els seus costosos tractaments mèdics als treballadors.
El 2008, la classe política, tot i alguns informes desfavorables, va ampliar certes prestacions i va introduir l’obligatorietat a tots d’afiliar-se. Encara crèiem en l’Estat del benestar, que estava a punt d’enfonsar-se a causa de la crisi. Ara tenim el resultat. Aquests que no cotitzaven han de pagar per unes prestacions que aniran a la baixa, dia rere dia. I aquests que han cotitzat des de sempre veuran els seus drets reduïts, en particular la seva jubilació. La destrucció de llocs de treball, 7.000 en pocs anys, l’envelliment de la població assalariada i els progressos de la medicina porten a una revisió traumàtica dels tòpics en la matèria. S’haurà de treballar més per tindre menys i sembla difícil, si no impossible, invertir aquesta tendència, que era inscrita, val a dir-ho, en les característiques del sistema, des de la seva creació.
No cal ser un gran economista per entendre que els joves assalariats dels anys seixanta i setanta esdevindrien, amb el pas del temps, uns jubilats, necessitant assistència mèdica i unes prestacions més costoses. Llei de vida. I, en el moment d’encetar la gran reforma, que es perfila, una pregunta s’imposa: la viabilitat del sistema amb relació al poc nombre, en termes absoluts, de cotitzants. La mutualització imposa una massa crítica d’assegurats que permeti servir unes prestacions dignes. I difícilment ho aconseguirem en el futur. Aleshores, només quedarà la solidaritat.
Molt d’acord en gran part de l’exposat, però trobo a faltar un element: el pes de les despeses de funcionament. De la mateixa manera que les administracions general i comunal, les parapúbliques han anat creixent en complexitat per adaptar-se a un volum de feina creixent, en principi es suposa que les noves tecnologies haurien hagut de contribuir a una millor eficiència en molts processos interns… a la practica ens trobem ara amb uns aparells burocràtics hipertrofiats i de vegades ineficients per unes apostes errònies en termes de tecnologia. Ens manquen criteris tècnics de salut per millorar el funcionament de tot plegat i acabem prenent mesures amb criteris estrictament comptables… no anem be.