Jean Michel Rascagneres

Poc abans del llarg cap de setmana de Pasqua, el Govern va anunciar que havia rubricat amb França el primer d’aquests tan desitjats convenis de no doble imposició. Amb una elegància, que hem de notar, no sempre és així, el ministre de Relacions Exteriors va esmentar que l’aconseguiment d’aquesta fita era a causa de la feina tant de l’actual Govern com dels precedents. En efecte, el camí s’havia encetat amb l’Albert Pintat, i la Declaració de París, havia continuat amb el Jaume Bartumeu, i la signatura de nombrosos convenis d’intercanvi d’informació fiscal, i culmina doncs amb el Toni Martí. Així s’obre la via a la signatura d’altres convenis de no doble imposició, que serviran per enfortir la nostra economia productiva. Com m’ho deia fa poc un amic català: qui hauria imaginat només fa 3 o 4 anys que Andor­ra tindria la facultat de deixar de banda les seves peculiaritats tan atípiques a Europa i instaurar un sistema fiscal modern, que permeti l’atorgament d’aquests convenis amb els països veïns? I tan de pressa?
Certament, alguns no es privaran de criticar el resultat obtingut. Certs d’entre ells ja havien començat abans mateix de conèixer el text rubricat. Però, sortosament, els Cassandra no sempre tenen raó. Els grans trets de l’acord són perfectament acceptables a casa nostra i aportaran aire fresc a la nostra economia, massa focalitzada en el comerç i turisme. No ve a vulnerar de cap manera els principis inscrits en els convenis ja signats d’intercanvi d’informació fiscal i doncs no s’instaura cap intercanvi automàtic, com alguns ho deixaven entendre. Preveu una retenció fiscal, del 5% al 15%, totalment assumible i que pot permetre la instal·lació d’empreses foranes, que contribuiran al desenvolupament del país. Aquestes empreses hauran de tenir una activitat real al país, amb la creació d’una infraestructura i doncs dels llocs de treball corresponents. Aquesta és també la finalitat de les anomenades clàusules antiabús, que tenen per efecte impedir un muntatge societari per motius únicament fiscals. I això no ens ha de sorprendre. Ningú podia imaginar que Europa ens deixaria ser un forat negre dedicat a l’evasió fiscal. Hem de fer prova de serietat i ho hem d’assumir.

El nostre encara potent veí del nord sempre ha defensat aferrissadament els valors del centralisme i de la indivisibilitat de la nació. Ja en el moment de la Revolució Francesa es va viure l’oposició entre els partidaris d’aquesta unitat indivisible de l’Estat i altres de més moderats que tenien en compte la història i, doncs, la construcció, al llarg dels segles, del país per integració de territoris de cultures i llengües diferents. Ho sabem, els centralitzadors han acabat per guanyar i això explica, entre d’altres, el paper preponderant de la capital francesa en tots els àmbits. Altres estats han agafat un camí diferent, a l’exemple d’Espanya, on conviuen amb més o menys dificultat almenys dos grans pols d’atracció, com són Barcelona i Madrid. Aquesta voluntat integradora ha perdurat fins avui, i França, tot i que el 1999 va signar el conveni europeu de protecció de les llengües regionals, mai l’ha ratificat. Sembla que l’aplicació d’aquest tractat equivaldria, als ulls dels polítics gals, a posar en perill la unitat i indivisibilitat de la República. Perill evidentment i totalment imaginari, avui dia. Ara bé, tot i això, fa poc el nostre veí s’ha negat una altra vegada a aquesta ratificació, fet que ha provocat la protesta de nombrosos ciutadans que no s’han oblidat de les seves arrels. I el dissabte 30 de març es van organitzar nombroses manifestacions, a molts racons de França, en defensa de les llengües regionals, entre les quals una és la nostra llengua estatal.
A Perpinyà s’ha volgut donar, amb aquesta justa reivindicació, un caràcter festiu, com no podia ser altrament. I s’ha organitzat ço que s’anomena ara un lip dub (a vegades la defensa del català passa per l’anglès, llengua del web!). Aquest esdeveniment, ja penjat a YouTube, constitueix un record mundial, pel seu nombre de participants: exactament 7.153 persones que, amb els diferents vestits tradicionals i senyera a la mà, han baixat al carrer per cantar, tots junts, la defensa d’una llengua viva a la Catalunya del nord, però que necessita protecció. Així, l’antiga ciutat dels reis de Mallorca ha estat aquest dia el centre del món, com ho havia profetitzat Salvador Dalí quan va visitar la seva estació.