Jean Michel Rascagneres

Poc abans del llarg cap de setmana de Pasqua, el Govern va anunciar que havia rubricat amb França el primer d’aquests tan desitjats convenis de no doble imposició. Amb una elegància, que hem de notar, no sempre és així, el ministre de Relacions Exteriors va esmentar que l’aconseguiment d’aquesta fita era a causa de la feina tant de l’actual Govern com dels precedents. En efecte, el camí s’havia encetat amb l’Albert Pintat, i la Declaració de París, havia continuat amb el Jaume Bartumeu, i la signatura de nombrosos convenis d’intercanvi d’informació fiscal, i culmina doncs amb el Toni Martí. Així s’obre la via a la signatura d’altres convenis de no doble imposició, que serviran per enfortir la nostra economia productiva. Com m’ho deia fa poc un amic català: qui hauria imaginat només fa 3 o 4 anys que Andor­ra tindria la facultat de deixar de banda les seves peculiaritats tan atípiques a Europa i instaurar un sistema fiscal modern, que permeti l’atorgament d’aquests convenis amb els països veïns? I tan de pressa?
Certament, alguns no es privaran de criticar el resultat obtingut. Certs d’entre ells ja havien començat abans mateix de conèixer el text rubricat. Però, sortosament, els Cassandra no sempre tenen raó. Els grans trets de l’acord són perfectament acceptables a casa nostra i aportaran aire fresc a la nostra economia, massa focalitzada en el comerç i turisme. No ve a vulnerar de cap manera els principis inscrits en els convenis ja signats d’intercanvi d’informació fiscal i doncs no s’instaura cap intercanvi automàtic, com alguns ho deixaven entendre. Preveu una retenció fiscal, del 5% al 15%, totalment assumible i que pot permetre la instal·lació d’empreses foranes, que contribuiran al desenvolupament del país. Aquestes empreses hauran de tenir una activitat real al país, amb la creació d’una infraestructura i doncs dels llocs de treball corresponents. Aquesta és també la finalitat de les anomenades clàusules antiabús, que tenen per efecte impedir un muntatge societari per motius únicament fiscals. I això no ens ha de sorprendre. Ningú podia imaginar que Europa ens deixaria ser un forat negre dedicat a l’evasió fiscal. Hem de fer prova de serietat i ho hem d’assumir.