Jean Michel Rascagneres

Sempre, com a observador i comentarista, tinc dubtes, abans d’opinar, respecte a una decisió, política o d’una altra índole, que apareix, sens dubte, absurda. En efecte, sorprèn que aquesta absurditat, tan evident, no hagi estat contemplada i doncs corregida pels autors de la decisió. I, tot i que es pugui dir que sempre és fàcil criticar a posteriori –i és cert–, aquesta senzilla explicació sembla del tot insuficient. Però, fa poc, la lectura de les reflexions assenyades de Christian Morel, antic director de l’empresa Renault, desenvolupades en el llibre Les decisions absurdes: de quina manera evitar-les, m’ha obert, per fi, els ulls. L’autor detalla amb minúcia els diferents procediments que se sol seguir en el moment de decidir i que poden doncs portar a certes aberracions. Al llarg de la seva vida laboral, Morel ha conegut nombroses i diverses vivències d’empreses. A més a més, ha estudiat detingudament, en particular, aquestes decisions equivocades i que se situen en sectors de gran risc. Val a dir que els procediments així descrits són els mateixos que s’apliquen a qualsevol altra decisió presa, en particular per un conjunt de persones.
Per al dia d’avui, em quedaré en una de les característiques essencials d’aquestes decisions errònies, o sigui el pes de la relació jeràrquica. Christian Morel explica que la companyia d’aviació Korean Airlines, abans de l’any 2000, coneixia nombroses catàstrofes aèries, fins al moment que va decidir analitzar amb profunditat les causes d’aquests accidents. És sabut que els avions queden sota la responsabilitat d’almenys tres persones: pilot amb experiència, jove copilot i mecànic, que es controlen mútuament, per evitar qualsevol equivocació, amb les conseqüències greus que imaginem. Ara bé, la cultura tradicional coreana impedia aquest control sobre el pilot, tenint en compte el respecte que li han de manifestar els seus subordinats. I, en cas d’error seu, mai el copilot o el mecànic opinaven i així naixia la decisió absurda. Raonament que, per cert, s’aplica a totes les decisions col·lectives que segueixen aquest model. Per tant, segons Morel, el diàleg, obert i fora jerarquia, és l’única manera de defugir aquest fenomen.

La setmana passada vam poder comprovar, una vegada més, la facilitat, per cert, censurable, que tenen certes persones per criticar les decisions judicials que no els agraden. Res de nou, evidentment. Des de sempre, els litigants que veuen les seves demandes rebutjades pels tribunals posen en dubte o bé la competència del jutge, o bé la seva independència. Aquesta actitud, inacceptable, és malauradament compartida tant pels ciutadans com pels estats quan han de litigar. Així, fa poc, els anglesos van intentar reduir, sinó anul·lar del tot, les competències del Tribunal Europeu dels Drets Humans d’Estrasburg, a resultes d’unes decisions d’aquesta jurisdicció internacional que no acceptaven. En efecte, havia condemnat el Regne Unit, pel motiu que suprimeix el dret de vot als detinguts en les seves presons. Anglaterra ha estat censurada poques vegades pel tribunal, o sigui 8 durant l’any 2011, contra 23 per França, 121 per Rússia o 159 per Turquia. Tot i això, aprofitant que ostentava la presidència del consell de ministres del Consell d’Europa, el país de l’habeas corpus va formular una proposta, amb la finalitat no dissimulada de reduir a res la potestat jurisdiccional d’aquest tribunal. Aquesta reforma, molt tècnica, consistia essencialment a treure al Tribunal Europeu la seva competència, en el cas que una jurisdicció nacional hagi sentenciat un cas idèntic. El resultat era cantat, segons els especialistes en la matèria: l’atur per al jutge d’Estrasburg i una correlativa manca de protecció per als ciutadans europeus. Ara bé, tot i els seus esforços, els britànics no se n’han sortit, atès que varis països van impedir aquesta maniobra, a la qual Franca donava un suport encobert. En efecte, tal com ressalta el prestigiós diari francès Le Monde, altres estats, compromesos en la defensa dels drets fonamentals, van saber fer entendre la seva veu a la Conferència de Brighton, convocada a l’efecte. Entre aquests, s’ha de celebrar el paper que ha jugat Andorra, mitjançant el seu ambaixador al Consell d’Europa, que va fer una intervenció destacada i lloada per tots. Així s’ha ratificat una voluntat ferma de protegir els drets fonamentals, així com el tribunal que els garanteix.