Funcionaris i ciutadans al mateix vaixell
Un recent estudi, dut a terme per dos economistes, posa en relleu una obvietat: el sobredimensionament de les administracions comunals. Dic obvietat, pel motiu que érem conscients d’aquest fet, tot i que no teníem al nostre abast l’eina científica que ho demostrava. L’anàlisi de les finances comunals per part dels redactors d’aquest informe té doncs l’immens mèrit d’evidenciar objectivament aquest sentiment, compartit per molts de forma subjectiva.
Aquestes constatacions es poden ampliar, sense cap mena de dubte, a l’administració general, que ha conegut el mateix camí inflacionista, quant a llocs de treball. Així ho ensenyen les estadístiques relatives als inscrits a la seguretat social, que mostraven, fins encara fa poc, la destrucció de llocs de treball, a un ritme encara mai vist a casa nostra, en el sector privat, però també la contractació de nou personal en el sector públic.
Com ho explicava l’amic Albert, divendres passat, en aquesta mateixa columna, els funcionaris no són responsables d’aquesta situació, creada, a ciència i consciència pels polítics, afanyats a recollir vots d’obligats que els deuen la plaça. Però, una vegada feta aquesta constatació, queda trobar el remei i reconduir la situació. Això passa, per cert, pels sacrificis que hauran d’acceptar, tard o d’hora, els empleats públics. I més tard, pitjor. Però no serà suficient. Aquests sacrificis hauran d’anar lligats amb el suport i la solidaritat de tots. Solidaritat que s’expressarà, tal com també ho deia l’Albert, per una repartició justa i equitativa de la càrrega fiscal –i d’això avui n’estem lluny–, però també pel sentiment que hem de compartir, tots, funcionaris o no, que anem al mateix vaixell. Per arribar a bon port, serà doncs necessari una comprensió i ajuda mútua que permeti crear riquesa.
I això passarà també pel concepte, que havia publicitat un precedent govern, el d’administració amiga. No es tractarà de posar pals a les rodes dels empresaris, sinó tot al contrari, ajudar-los al màxim perquè desenvolupin els seus negocis en unes condicions òptimes.
Malauradament l’experiència ens ensenya que, ara per ara, no tots són conscients d’aquesta necessitat imperiosa i indefugible.
Benvolgut Joan Miquel, això que dius molt ben dit, ja fa alguns anys que es predica per part d’alguns, com jo. La qüestió és quin polític ficarà el cascabell al gat i liquidarà la seva carrera política a costa de fer el que cal i deixar l’administració pública neta d’enxufats a preu de messis o cr7. Malament pinta Andorra, molts ja poden començar a fer les maletes, que aviat hauran de sortir per cames.
Fa un temps algú em va dir que a Andorra quedarien 55000 persones, va pel camí de tenir raó.
D’aqui a poc haurem de demanar annexionar-nos a un dels estats veïns.
Quina nostàlgia de fa 25 anys, quan Andorra era un paradís. Entre 4 l’han destrossat, espero que gaudeixin del robat en vida, per què els desitjo els pitjors dels sofriments al infern.
Estic d’acord que haurem tots d’apretar el cinturò, però si hem de pagar més impostos per fer front a la situació, tambè haurem de demanar més rigor en la despesa pública. Cosa que encara ara no passa ni a nivell del Govern ni dels Comuns. El dia que hi hagi una transparència total sobre les despeses (és a dir que la població tingui accès al detall de les despeses) potser les coses canviaran.