La setmana passada va tindre lloc a casa nostra un seminari relatiu a la nova fiscalitat, que està entrant en vigor a poc a poc. Els assistents varen aprofitar de la dilatada experiència en aquest àmbit força tècnic, de varis professionals de reconegut prestigi. I van ser, per a molts dels presents, dos dies feixucs. Fins ara, la fiscalitat havia preocupat poc. La posada en marxa d’un sistema fiscal homologable, és a dir, acceptable pels estats veïns, ens obligarà a un esforç intens. Així, més enllà del tecnicisme de la matèria, els ponents han posat en relleu la immensitat de la tasca i el llarg recorregut que haurem d’afrontar, per reconvertir la nostra economia. I això, sense perjudicar els sectors anomenats tradicionals.
Atreure inversors estrangers en bones condicions no sembla gens fàcil. I aquestes condicions hauran de merèixer igualment el beneplàcit de les hisendes foranes, sense la col·laboració de les quals els famosos convenis de no doble imposició poden quedar com a paper mullat. Però, més enllà de la fiscalitat que haurà de ser tova, molts altres factors entraran en joc, si volem competir amb països que ocupen aquest mercat de fa anys. Això ho sabíem però ara toca entrar a ballar i doncs deixar de banda els discursos, sempre massa optimistes i entusiastes, per fer realitat els nostres desitjos. I no serà fàcil. Així, un dels ponents posava èmfasi, de forma gràfica, en la necessitat d’oferir a l’inversor seguretat jurídica. I com deia, abans, durant i després. Abans es refereix a la implantació a Andorra, que s’ha de regir per criteris clars i objectius. L’inversor vol saber el que ha de fer per venir. I aquí només podem constatar que quedem lluny d’aquesta fita. La llei d’obertura econòmica es caracteritza bàsicament per una discrecionalitat administrativa, antagònica amb la seguretat jurídica tan demanada. El mateix podem dir per al durant i per al després. Cap garantia, ara per ara, es dóna als inversors respecte a la fiscalitat que hauran de suportar mentre treballen a o des d’Andorra o en el moment, que esperem llunyà, decidirien sortir del país. Així, hem de ser conscients que ens queda encara molta feina per endavant, per superar aquest obligat repte.
14 de març. Dia de la Constitució. Celebració, doncs, tots plegats, del dia en què An- dorra ha obtingut el reconeixement internacional que, durant segles, alguns li havien volgut negar. Certament per desconeixement de la història del país i per culpa d’un ideologisme purament jurídic. Dia, també, en què s’ha assentat per sempre el degut respecte als drets fonamentals inherents a cada ciutadà, sigui quin sigui el seu origen. Drets que són, a la vegada, els fonaments, els pilars i el ciment de les societats democràtiques. I que, val a dir, ja eren en gran part reconeguts a casa nostra que, al llarg de la seva història, ha sabut defugir de les odioses temptacions dels règims dictatorials. Però més enllà d’aquesta celebració, és el moment de tenir un pensament per a tots aquests que no tenen la sort de poder gaudir d’aquests valors tan preuats. I n’hi a molts, encara, a totes les parts del món. El camí cap a la democràcia, cap al respecte envers els altres és llarg i dificultós. I sovint perillós. Al perill de la vida. Així ho hem pogut constatar durant les últimes setmanes, en particular en aquest país, al qual aquest any hauríem de dedicar la nostra diada. Síria.
Més precisament la ciutat d’Homs, el barri de Beba Amro. Allà, des d’on ens arriben molt poques imatges, –només unes quantes recollides per uns periodistes que no dubten a jugar-se la vida i a perdre-la per complir amb la seva missió–, el règim sirià està esborrant del mapa una ciutat i els seus habitants, que només reclamen una cosa: la llibertat. Uns 8.500 morts, diuen. I no parlem de la manera de matar, ni de l’edat de les víctimes. Nens, persones d’edat avançada, dones. És a dir, la instauració d’un règim de terror que té com a única finalitat la supervivència d’una dicta- dura característica de l’edat mitjana. Per la ferocitat. Davant d’això, impotència de la comunitat internacional. Només, fins ara, unes sancions ineficients, per causa de l’oposició de les dues grans potències absolutistes: Xina i Rússia. La solidari- tat dels dictadors. Aquí poc hi podem fer. Però sí. Enca- ra que sigui simbòlic. Dediquem doncs, i compartim, la nostra festa de la democràcia amb totes aquestes famílies que pateixen allà. En un missatge d’esperança.
La institució judicial és, i de lluny, la més criticada, en tots els llocs i des de temps immemorial. Lenta i injusta, si volíem resumir a grans trets aquests reprotxes. La realitat és evidentment una mica diferent. En la seva gran majoria, els jutges fan la seva feina de la millor manera possible, amb les poques eines que tenen a la seva disposició. I, és cert també que, sovint, l’aplicació del dret té poc a veure amb el sentiment de justícia que conceptualitza el ciutadà del carrer. A més a més, jutjar és una activitat humana i, com a tal, pot incórrer en error. La justícia divina i infal·lible no és del nostre món. Doncs qui no s’hagi equivocat mai, que tiri la primera pedra.
Aquesta difícil tasca es troba sotmesa a molts condicionants, que poden influir sobre les decisions dictades. Podríem citar, entre molts altres, l’educació del jutge, la seva classe social, la seva facultat o no d’empatia amb el justiciable. Així, cal suposar que, en tot moment, els jutges han de lluitar contra la seva visió personal de la societat i de la moral per tenir en compte els valors comunament admesos pel poble, en el nom del qual decideixen. S’han fet nombrosos estudis científics sobre aquests punts, al llarg dels anys. Un dels últims, de la Universitat Ben Gourion d’Israel, revela una circumstància sorprenent que afecta el sentit de les resolucions penals, que es dicten, en aquest país, el mateix dia de la vista. Els universitaris varen analitzar les decisions de 8 jutges diferents durant un període de 10 mesos. I s’han adonat que les dues terceres parts de les condemnes pronunciades a principi del matí eren més favorables als acusats. Ara bé, aquesta proporció disminuïa fins a 0, just abans de dinar. I després de la pausa, tornàvem a la mateixa configuració: al principi de la tarda, dues terceres parts de decisions de clemència i ni una a final del dia. Per tant, la severitat de la justícia depèn, segons ho dedueix aquest estudi, de la taxa de glucosa dins la sang del jutge i així del temps passat des de l’últim menjar.
Així, en cas de comparèixer davant un tribunal, millor d’hora al matí o a la tarda. I si no és així, un bon advocat demanarà una pausa, a fi que el jutge pugui fer un mossec.
Els científics, aquests que tenen el cap posat a les estrelles, es dediquen des de fa anys a buscar en la immensitat de l’univers els exoplanetes. És a dir, aquests planetes que segueixen una òrbita a l’entorn d’una estrella, semblant al nostre estimat Sol. Dit més comunament, els planetes, situats a fora del sistema solar, i que serien comparables a la nostra vella terra. Ara bé, la descoberta d’aquests altres mons és particularment difícil, tenint en compte la distància que ens separa. I, fins al 2008, si bé s’havia detectat l’existència de 730 exoplanetes, mitjançant anàlisis dels efectes de la gravitat o altres procediments de la mateixa índole, mai s’havia pogut obtenir una imatge directa d’una tal germana o cosina nostra. Però, gràcies al telescopi Hubble, el professor Kalas, de la universitat de Berkeley, ho havia aconseguit. Almenys així ho pensava. I havia proveït la comunitat científica d’unes fotografies del sistema estel·lar Formalhaut, en el qual apareixia, al sud d’aquest sistema, un exoplaneta que havia batejat com Formalhaut b. Val a dir que altres científics, encapçalats pel professor Janson de la universitat de Princeton, eren més que escèptics d’aquesta descoberta i creien que només es podia tractar d’una confusió. Dubtaven de l’existència real d’aquest fenomen, mai fotografiat fins aleshores. Després de nombrosos estudis i comprovacions, al cap de quatre anys de labor, acaben de demostrar que Formaulhaut b. no existeix i que en Kalas, tal com ho sospitaven, s’havia equivocat en la interpretació de les seves observacions.
Aquests escèptics s’haurien pogut estalviar tots aquests anys de treball feixuc, si havien conjuminat els seus coneixements tècnics amb els ensenyaments de la ciència política. En efecte, des de sempre i en tots els països, els observadors creuen identificar, durant les campanyes electorals, un o altre exoplaneta, que té la característica essencial d’enlluernar els votants. Ara bé, molt sovint, mesos després de l’elecció, l’estrella que tots havien lloat i celebrat, s’apaga de cop i queda als pobres electors l’amargura de les promeses no complertes. I només poden constatar, amb certa ràbia, que el fantàstic exoplaneta s’ha estrellat de debò.
