El sistema de seguretat social va néixer al principi dels anys seixanta, seguint, en gran part, el model que semblava, en aquell moment, el més eficient, el francès. Era temps de bonança econòmica i el començament del desenvolupament econòmic i comercial d’Andorra. Molts treballadors, joves, amb bona salut i cap jubilat que pogués pretendre el cobrament d’una pensió. Els números sortien rodons, fins a tal punt que es va pensar que ni era necessària l’obligatorietat d’inscripció als empresaris. Així es mutualitzava el risc, però es deixava de banda la classe més benestant, que podia acudir a assegurances privades. Infracció greu al principi de solidaritat que ha permès a alguns espavilats, cotitzant el mínim, de fer pagar els seus costosos tractaments mèdics als treballadors.
El 2008, la classe política, tot i alguns informes desfavorables, va ampliar certes prestacions i va introduir l’obligatorietat a tots d’afiliar-se. Encara crèiem en l’Estat del benestar, que estava a punt d’enfonsar-se a causa de la crisi. Ara tenim el resultat. Aquests que no cotitzaven han de pagar per unes prestacions que aniran a la baixa, dia rere dia. I aquests que han cotitzat des de sempre veuran els seus drets reduïts, en particular la seva jubilació. La destrucció de llocs de treball, 7.000 en pocs anys, l’envelliment de la població assalariada i els progressos de la medicina porten a una revisió traumàtica dels tòpics en la matèria. S’haurà de treballar més per tindre menys i sembla difícil, si no impossible, invertir aquesta tendència, que era inscrita, val a dir-ho, en les característiques del sistema, des de la seva creació.
No cal ser un gran economista per entendre que els joves assalariats dels anys seixanta i setanta esdevindrien, amb el pas del temps, uns jubilats, necessitant assistència mèdica i unes prestacions més costoses. Llei de vida. I, en el moment d’encetar la gran reforma, que es perfila, una pregunta s’imposa: la viabilitat del sistema amb relació al poc nombre, en termes absoluts, de cotitzants. La mutualització imposa una massa crítica d’assegurats que permeti servir unes prestacions dignes. I difícilment ho aconseguirem en el futur. Aleshores, només quedarà la solidaritat.
Sempre he cregut que l’art i la ciència eren dos valors incompatibles. L’un, basat en l’emoció i, molt sovint, la irracionalitat i que sembla que no té cap utilitat pràctica. L’altra, en un raonament lògic, ple de racionalitat, que no deixa lloc als sentiments i que té una utilitat mediata o immediata. Ara bé, en el mateix moment, tenia la percepció que aquesta visió, volguda i desitjada, no era del tot certa.
Només l’estudi de la història de la pintura mostra que aquest art té en compte la matemàtica i, si més no, la geometria. L’ús de la perspectiva, del nombre d’or per nombrosos pintors, des de fa segles, deriva d’aquestes ciències exactes que poc tenen a veure amb l’emoció que tramet un quadre. Però, continuava esperant que algunes activitats culturals, com la literatura o la música, s’escapaven de la fredor científica. Malauradament, la Universitat de Bristol acaba de demostrar tot el contrari: la ciència envaeix tots els àmbits. Així, l’equip del professor De Bie ha dedicat el seu temps a analitzar les característiques comunes dels èxits musicals dels últims cinquanta anys, per establir l’equació matemàtica que determina l’acceptació majoritària pel públic. Aquest treball, llarg i feixuc, ha posat en evidència l’existència de 23 punts comuns entre totes les cançons, objecte de vendes milionàries. I, partint d’això, s’arriba a l’equació, mare del TOP 50, que s’escriu S = (p1xc1) + (p2xc2) + …… (p23xc23). Molt lluny doncs de l’emoció que provoca la música, en particular durant un concert. L’únic límit a aquesta intervenció científica resideix en la variació de la ponderació d’aquestes característiques comunes, al llarg dels anys. Els gustos musicals evolucionen, però, tot i això, és suficient modificar el pes de cada variable de l’equació per preveure, amb bastant exactitud, si s’aconseguirà l’èxit.
Val a dir que aquest tipus d’estudi obre un gran camp d’investigació. Així, alguns afirmen que, en el campus de la Universitat de Bristol, s’hi poden veure avui dia molts polítics acompanyats pels seus assessors, demanant al professor De Bie de determinar l’equació que asseguraria l’èxit dels discursos polítics. I és cert que la comunicació ha pres el pas sobre l’acció política.
Ens hem anat acostumant, en el moment d’acabar l’any i encetar-ne un de nou, a descobrir en la premsa nombroses classificacions i retrospectives dels esdeveniments dels dotze últims mesos. De la mateixa manera, els periodistes intenten distingir les personalitats que han marcat la seva època, en els diferents àmbits que atreuen la curiositat del lector: política, esport, cultura, música, literatura, etc. Aquest exercici de memòria té nombroses virtuts i, entre d’altres, la de fer reviure el passat pròxim en una ullada. Ens permet així adonar que l’actualitat va com un cotxe de Fórmula 1, sense parar mai. I podem constatar com ens descuidem molt ràpidament de l’actualitat en què vivim.
Difícilment, doncs, podia defugir, per a aquesta primera columna de l’any, aquesta quasi obligació i així he triat posar en relleu, dins un rànquing insòlit, unes quantes decisions judicials del 2011, que han transcendit fora del món jurídic per les seves peculiaritats. Decisions, per cert, que no provenen de casa nostra. La nostra justícia constitucional, encara jove, no s’atreveix a alguna singularitat que justícies, més assentades, es permeten de tant en tant, certament per donar la il·lusió que el dret pot ser una matèria divertida, encara que molts en dubtin.
Ja vaig esmentar fa poques setmanes aquesta sentència, d’un tribunal espanyol, que absolia el rei Baltasar d’una acusació per no conèixer el seu domicili i la seva nacionalitat. Una altra resolució digna de menció és la que emana d’un altre jutge espanyol, amant de Rafael Alberti i Salvador Espriu, redactada sota la forma d’un poema. Particularitat no entesa pels seus superiors, que li van obrir un expedient disciplinari. Els jutges no poden ser poetes.
Ara bé, es mereix encapçalar aquest rànquing una sentència francesa, sobre un divorci, per culpa imputable al marit, i que acorda a l’esposa uns 10.000 euros d’indemnització per no haver complert –el marit– el deure conjugal més essencial durant els 21 anys de casament. Algunes trobaran certament aquesta indemnització massa baixa, però s’ha de reconèixer el mèrit del jutge a valorar aquesta reclamació, que, s’ha de reconèixer, apareix més que justificada.
Retorn a la normalitat. Normalitat de la confrontació parlamentària. Ens havíem acostumat a unes discussions sovint estèrils, poc argumentades, plenes d’invectives si no d’injúries. I sobre la base d’afirmacions peremptòries, molt sovint lluny de la veritat. Sortosament, el rumb ha canviat i hem pogut assistir, fa pocs dies, a un debat parlamentari de qualitat. Així ha de continuar i la discussió política, tan necessària en democràcia, s’ha de moure amb aquesta tònica i permetre, dins el respecte mutu, l’intercanvi d’opinions, sense que es vulgui desacreditar l’adversari. I que se l’escolti. En la situació en què ens trobem, ningú té la solució màgica que permetria demà esborrar la crisi de les nostres memòries.
El debat al Consell, sobre l’esmena a la totalitat del pressupost, ha mostrat que es poden seguir varis camins per a sortir del túnel. Pressupost de contenció i austeritat, per als uns, a la imatge de la doctrina majoritària que segueixen fins ara molts països europeus. Incitació al consum, per als altres, de tal manera que s’eviti la recessió, que agreujaria encara més la situació. Estratègia encara minoritària però que cada dia agrupa més partidaris. Així, l’Angela Merkel, defensora d’una estricta disciplina pressupostària, s’està adonant que les restriccions imposades al país del sud afecten ara de ple les seves indústries, per l’ofegament del consum. I alguns economistes, com ara Josep Leddet, en un recent article en un diari econòmic francès, propugnaven una injecció de diners del BCE cap a les empreses i a les famílies, a altura de 20.000 euros i 2.000 euros, respectivament. I sense contrapartida: o sigui una subvenció pública destinada a engegar de nou la pompa i fer funcionar la màquina econòmica, gràcies al consum així generat. El cost d’aquesta mesura, segons ell: molt inferior a l’ajuda donada als bancs per superar les subprimes, tenint en compte, a més a més, que la creació de moneda pel BCE resulta gratuïta.
Certament, la solució es troba a mig camí entre aquestes dues estratègies i incumbeix als polítics, sense dogmatisme, posar el cursor en el lloc adequat. I, en aquest període de Nadal, només els podem desitjar molt èxit en aquesta tasca.
