El Mundial 2010 ha passat a la història. Amb una victòria àmpliament merescuda dels nostres veïns del sud i celebrada tant a Madrid com a Barcelona. També a Galícia, que haurà de renunciar, per descomptat, al seu plat tradicional, el pop. No s’entendria que ara continuessin amb la degustació d’aquesta delícia que, per cert, un dels nostres restauradors escaldencs i amant del futbol, prepara d’una manera exquisida.
I Paul, el mundialment conegut pop, es beneficiaria per fi d’una jubilació tranquil·la, sempre que no passi pel cap a un alemany o a un holandès venjatiu de posar en pràctica una d’aquestes receptes culinàries enviades als diaris, després de la derrota.
Però, més enllà de l’anècdota, aquest Mundial ens ha ensenyat com constituir un equip guanyador. El secret, com molt sovint, és senzill i complicat a la vegada: muntar un equip, amb esperit d’equip, i amb total solidaritat entre els seus integrants. La dificultat resideix a cohesionar i fer jugar junts 11 de 23 esportistes d’alt nivell, tots dotats d’un ego sobredimensionat, com és natural a aquesta alçada. Tasca que requereix molta diplomàcia, molt savoir faire i a la vegada molt rigor per part de l’entrenador. Cadascú ha de jugar per l’equip i no per ell mateix, sacrificant-se, quan fa falta, pel conjunt. Sobren els exemples d’equips fracassats, tot i la vàlua individual dels seus components. Només recordar, fa uns anys, els Galácticos, i més recentment el lamentable equip francès, que ha mostrat durant aquest Mundial la seva cara més lletja.
El món empresarial s’inspira també d’aquesta manera de fer. I no es cansa d’explicar-ho, el famós publicitari americà Ogilvy. La seva preocupació essencial sempre ha estat de contractar els millors col·laboradors, encara que siguin més talentosos que ell. Plenament conscient de la dificultat de la tasca, gasta la seva energia, amb èxit, a coordinar els esforços d’aquestes individualitats en un sol sentit i en benefici exclusiu de l’empresa.
La complexitat, cada dia més gran, del nostre món modern ens porta, en tots els àmbits, a un treball d’equip per superar les dificultats que hem d’afrontar. L’esforç individual no serveix de res, si no es recolza en el treball d’equip.
Sovint costa creure que les coses són el que semblen. Així s’està difonent cada dia més el costum de buscar un sentit ocult als esdeveniments. I s’entra en la dinàmica que alguns filòsofs han definit amb el nom de la teoria de la conspiració. Aquest concepte va néixer al segle XVII, al Regne Unit, en el moment en què els parlamentaris van decidir, de cop i volta, una apujada important dels impostos. En aquell temps, l’augment de qualsevol taxa tenia un gran impacte en la vida de cada dia, particularment en la dels pagesos. Aquesta mesura va provo- car intenses protestes però també llargues discussions sobre la seva motivació real, que només podia ser, al parer dels contribuents, un interès ocult, molt allunyat de l’interès general. Aquesta teoria va servir també després de la Revolució Francesa, en negar alguns que es tractés d’una revolta espontània del poble, sinó d’un complot contra els valors cristians. I, en l’actualitat recent, sobren els exemples en el mateix sentit. Només recordar alguns articles de premsa relatius a una suposada conspiració americana, causa de la caiguda de les Torres Bessones, o encara la reunió del grup de Bildenberg a Sitges.
Els principis bàsics d’aquesta teoria són simples: no hi ha mai casualitat; tot el que ocorre és el resultat d’intencions secretes, res no és el que sembla i tot està lligat per motius ocults. I els autors de la conspiració solen ser sempre un petit grup elitista de-dicat a obtenir o conservar el poder econòmic i/o polític a partir de maniobres dissimulades.
Aquestes assercions donen peu a un primer efecte pervers: legitima les suposades víctimes de la conspiració a fer ús de qualsevol mitjà de defensa, ja sigui legal o no. D’aquesta manera, es justifiquen actuacions reprovables, com unes escoltes telefòniques il·legals dirigides en contra de periodistes als anys 80 a un país veí. Segon efecte pervers: el rebuig de qualsevol crítica, amb la premissa que totes les crítiques participen de la conspiració. És a dir, obligació de tancar files.
El maquiavelisme de la teoria apareix així de ple, en ser evidentment el complot totalment imaginari, però en justificar en el mateix moment actuacions en defen-sa, legal i moralment censurables.
Copa del Món 2010. Aquesta vegada a Àfrica del Sud. Ara bé, no parlaré de futbol, sinó de Mandela, que no ha pogut assistir a la cerimònia d’obertura. Mandela, que l’any 1985, quan encara estava detingut, va rebre el primer premi internacional dels drets humans: el Ludovic Trarieux, creat aquell any pels més prestigiosos instituts europeus de defensa dels drets fonamentals. Així s’homenatjava la seva trajectòria humana i política i es posava en relleu el ressò internacional causat per la seva llarga detenció.
Enguany, el premi esmentat s’ha atorgat, fa uns dies, a l’advocada Karinna Moskalenko, que dirigeix amb valentia el Centre de Protecció Internacional, dedicat a la defensa dels detinguts a Rússia i de les famílies dels desapareguts a Txetxènia. En el marc de la seva tasca, Karinna va obtenir la primera condemna de Rússia pel Tribunal Europeu dels Drets Humans, arran d’aques- tes desaparicions. Assumeix també la defensa de la família d’Anna Politkóvskoya, periodista que va perdre la vida en mans d’uns sicaris afins als serveis de seguretat. I assisteixen membres destacats de l’oposició, com l’antic jugador d’escacs Gary Kasparov o l’empresari Mikhail Khodorkovsky, que, des de la seva cel·la, continua la seva lluita contra les falses acusacions. Aquest premi àmpliament merescut, és, abans de tot, una mostra de suport de l’opinió internacional. Però també una protecció, minsa malauradament, per a aquests militants entregats en una perillosa lluita.
Una altra personalitat destacada que va rebre fa poc el suport internacional, i amb èxit: el cineasta iranià Jafar Panahi, que havia d’ocupar una cadira de jurat a l’últim Festival de Canes. Cadira que, durant tot el certamen, ha quedat buida com a signe de protesta. I finalment el poder militar i religiós iranià ha alliberat aquest artista, detingut únicament per la seva proximitat amb l’oposició que, des de fa un any, malgrat les execucions i les tortures, manifesta la seva repulsa contra la manipulació grollera de les últimes eleccions.
Així, en un món que es redueix a la dimensió d’un poble, l’opinió internacional ostenta un paper important en la defensa de la llibertat. I això ens obliga a deixar de banda la indiferència.
Nombrosos llibres i pel·lícules de ciència-ficció utilitzen com a argument principal la possibilitat de viatjar en el futur. D’altres, menys nombrosos, relaten viatges cap al passat, amb l’envejada finalitat de poder incidir en els esdeveniments ja ocorreguts. Els científics, en la seva immensa majoria, consideren que un retorn cap al passat és impossible, al contrari d’una exploració del futur. La millor prova d’aquesta afirmació seria, segons ells, que mai no s’ha constatat la presència en el nostre món de turistes vinguts del futur. Val a dir que a casa nostra ens interessarien aquests turistes, que constituirien una nova clientela, sempre que, evidentment, no vinguin diumenge a la tarda.
Ara bé, com sol passar molt sovint, la realitat acaba sobrepassant la ficció i estem vivint, tots plegats, un retorn cap al passat, tot i les teories científiques contràries. Prova d’això en són les estadístiques econòmiques que s’estan difonent dia a dia. Així, la CASS ens informa que els llocs de treball d’aquest 2010 són els mateixos que a l’any 2002, ja fa 8 anys. Igualment, la superfície autoritzada a la construcció enguany equival, més o menys, a les xifres de principi dels anys 2000. I no és secret per a ningú que els comptes de les empreses, els preus dels lloguers, almenys d’habitatges, o els preus dels pisos tendeixen a anar cap a les xifres d’aquest mateix període. Fins i tot la demografia va a la baixa. Seríem uns 65.000, com als anys 2000, i no uns 82.000, com es comptava fins ara.
Aquesta retrocessió en el temps esborra així, gairebé de cop, anys de bogeria, especulativa i financera. Les coses tornen al seu curs normal, en el respecte de les lleis i pautes econòmiques habituals. I, com encara que la sobrepassi, la realitat no equival a la ficció, aquest retorn cap al passat no ens permetrà incidir en el daltabaix que coneixem i ens hem de conscienciar de la necessitat ineludible d’adaptar la nostra economia, la productiva i la que no ho és, a aquest nou escenari, que és el mateix que el de principi de la dècada del 2000, agreujat per un deute públic aleshores inexistent. I si no fem aquest esforç, la màquina de viatjar en el temps s’accelerarà sense que ningú no pugui preveure on es pararà.