Jean Michel Rascagneres

És viable la nostra seguretat social?

blocs — Wed, 01 Feb 2012 06:17:38 +0000

El sistema de seguretat social va néixer al principi dels anys seixanta, seguint, en gran part, el model que semblava, en aquell moment, el més eficient, el francès. Era temps de bonança econòmica i el començament del desenvolupament econòmic i comercial d’Andorra. Molts treballadors, joves, amb bona salut i cap jubilat que pogués pretendre el cobrament d’una pensió. Els números sortien rodons, fins a tal punt que es va pensar que ni era necessària l’obligatorietat d’inscripció als empresaris. Així es mutualitzava el risc, però es deixava de banda la classe més benestant, que podia acudir a assegurances privades. Infracció greu al principi de solidaritat que ha permès a alguns espavilats, cotitzant el mínim, de fer pagar els seus costosos tractaments mèdics als treballadors.
El 2008, la classe política, tot i alguns informes desfavorables, va ampliar certes prestacions i va introduir l’obligatorietat a tots d’afiliar-se. Encara crèiem en l’Estat del benestar, que estava a punt d’enfonsar-se a causa de la crisi. Ara tenim el resultat. Aquests que no cotitzaven han de pagar per unes prestacions que aniran a la baixa, dia rere dia. I aquests que han cotitzat des de sempre veuran els seus drets reduïts, en particular la seva jubilació. La destrucció de llocs de treball, 7.000 en pocs anys, l’envelliment de la població assalariada i els progressos de la medicina porten a una revisió traumàtica dels tòpics en la matèria. S’haurà de treballar més per tindre menys i sembla difícil, si no impossible, invertir aquesta tendència, que era inscrita, val a dir-ho, en les característiques del sistema, des de la seva creació.
No cal ser un gran economista per entendre que els joves assalariats dels anys seixanta i setanta esdevindrien, amb el pas del temps, uns jubilats, necessitant assistència mèdica i unes prestacions més costoses. Llei de vida. I, en el moment d’encetar la gran reforma, que es perfila, una pregunta s’imposa: la viabilitat del sistema amb relació al poc nombre, en termes absoluts, de cotitzants. La mutualització imposa una massa crítica d’assegurats que permeti servir unes prestacions dignes. I difícilment ho aconseguirem en el futur. Aleshores, només quedarà la solidaritat.

Art i ciència: valors inconciliables?

blocs — Wed, 18 Jan 2012 06:20:04 +0000

Sempre he cregut que l’art i la ciència eren dos valors incompatibles. L’un, basat en l’emoció i, molt sovint, la irracionalitat i que sembla que no té cap utilitat pràctica. L’altra, en un raonament lògic, ple de racionalitat, que no deixa lloc als sentiments i que té una utilitat mediata o immediata. Ara bé, en el mateix moment, tenia la percepció que aquesta visió, volguda i desitjada, no era del tot certa.
Només l’estudi de la història de la pintura mostra que aquest art té en compte la matemàtica i, si més no, la geometria. L’ús de la perspectiva, del nombre d’or per nombrosos pintors, des de fa segles, deriva d’aquestes ciències exactes que poc tenen a veure amb l’emoció que tramet un quadre. Però, continuava esperant que algunes activitats culturals, com la literatura o la música, s’escapaven de la fredor científica. Malauradament, la Universitat de Bristol acaba de demostrar tot el contrari: la ciència envaeix tots els àmbits. Així, l’equip del professor De Bie ha dedicat el seu temps a analitzar les característiques comunes dels èxits musicals dels últims cinquanta anys, per establir l’equació matemàtica que determina l’acceptació majoritària pel públic. Aquest treball, llarg i feixuc, ha posat en evidència l’existència de 23 punts comuns entre totes les cançons, objecte de vendes milionàries. I, partint d’això, s’arriba a l’equació, mare del TOP 50, que s’escriu S = (p1xc1) + (p2xc2) + …… (p23xc23). Molt lluny doncs de l’emoció que provoca la música, en particular durant un concert. L’únic límit a aquesta intervenció científica resideix en la variació de la ponderació d’aquestes característiques comunes, al llarg dels anys. Els gustos musicals evolucionen, però, tot i això, és suficient modificar el pes de cada variable de l’equació per preveure, amb bastant exactitud, si s’aconseguirà l’èxit.
Val a dir que aquest tipus d’estudi obre un gran camp d’investigació. Així, alguns afirmen que, en el campus de la Universitat de Bristol, s’hi poden veure avui dia molts polítics acompanyats pels seus assessors, demanant al professor De Bie de determinar l’equació que asseguraria l’èxit dels discursos polítics. I és cert que la comunicació ha pres el pas sobre l’acció política.

El rànquing insòlit

blocs — Wed, 04 Jan 2012 06:31:58 +0000

Ens hem anat acostumant, en el moment d’acabar l’any i encetar-ne un de nou, a descobrir en la premsa nombroses classificacions i retrospectives dels esdeveniments dels dotze últims mesos. De la mateixa manera, els periodistes intenten distingir les personalitats que han marcat la seva època, en els diferents àmbits que atreuen la curiositat del lector: política, esport, cultura, música, literatura, etc. Aquest exercici de memòria té nombroses virtuts i, entre d’altres, la de fer reviure el passat pròxim en una ullada. Ens permet així adonar que l’actualitat va com un cotxe de Fórmula 1, sense parar mai. I podem constatar com ens descuidem molt ràpidament de l’actualitat en què vivim.
Difícilment, doncs, podia defugir, per a aquesta primera columna de l’any, aquesta quasi obligació i així he triat posar en relleu, dins un rànquing insòlit, unes quantes decisions judicials del 2011, que han transcendit fora del món jurídic per les seves peculiaritats. Decisions, per cert, que no provenen de casa nostra. La nostra justícia constitucional, encara jove, no s’atreveix a alguna singularitat que justícies, més assentades, es permeten de tant en tant, certament per donar la il·lusió que el dret pot ser una matèria divertida, encara que molts en dubtin.
Ja vaig esmentar fa poques setmanes aquesta sentència, d’un tribunal espanyol, que absolia el rei Baltasar d’una acusació per no conèixer el seu domicili i la seva nacionalitat. Una altra resolució digna de menció és la que emana d’un altre jutge espanyol, amant de Rafael Alberti i Salvador Espriu, redactada sota la forma d’un poema. Particularitat no entesa pels seus superiors, que li van obrir un expedient disciplinari. Els jutges no poden ser poetes.
Ara bé, es mereix encapçalar aquest rànquing una sentència francesa, sobre un divorci, per culpa imputable al marit, i que acorda a l’esposa uns 10.000 euros d’indemnització per no haver complert –el marit– el deure conjugal més essencial durant els 21 anys de casament. Algunes trobaran certament aquesta indemnització massa baixa, però s’ha de reconèixer el mèrit del jutge a valorar aquesta reclamació, que, s’ha de reconèixer, apareix més que justificada.

Un debat parlamentari de qualitat

blocs — Wed, 21 Dec 2011 06:21:47 +0000

Retorn a la normalitat. Normalitat de la confrontació parlamentària. Ens havíem acostumat a unes discussions sovint estèrils, poc argumentades, plenes d’invectives si no d’injúries. I sobre la base d’afirmacions peremptòries, molt sovint lluny de la veritat. Sortosament, el rumb ha canviat i hem pogut assistir, fa pocs dies, a un debat parlamentari de qualitat. Així ha de continuar i la discussió política, tan necessària en democràcia, s’ha de moure amb aquesta tònica i permetre, dins el respecte mutu, l’intercanvi d’opinions, sense que es vulgui desacreditar l’adversari. I que se l’escolti. En la situació en què ens trobem, ningú té la solució màgica que permetria demà esborrar la crisi de les nostres memòries.
El debat al Consell, sobre l’esmena a la totalitat del pressupost, ha mostrat que es poden seguir varis camins per a sortir del túnel. Pressupost de contenció i austeritat, per als uns, a la imatge de la doctrina majoritària que segueixen fins ara molts països europeus. Incitació al consum, per als altres, de tal manera que s’eviti la recessió, que agreujaria encara més la situació. Estratègia encara minoritària però que cada dia agrupa més partidaris. Així, l’Angela Merkel, defensora d’una estricta disciplina pressupostària, s’està adonant que les restriccions imposades al país del sud afecten ara de ple les seves indústries, per l’ofegament del consum. I alguns economistes, com ara Josep Leddet, en un recent article en un diari econòmic francès, propugnaven una injecció de diners del BCE cap a les empreses i a les famílies, a altura de 20.000 euros i 2.000 euros, respectivament. I sense contrapartida: o sigui una subvenció pública destinada a engegar de nou la pompa i fer funcionar la màquina econòmica, gràcies al consum així generat. El cost d’aquesta mesura, segons ell: molt inferior a l’ajuda donada als bancs per superar les subprimes, tenint en compte, a més a més, que la creació de moneda pel BCE resulta gratuïta.
Certament, la solució es troba a mig camí entre aquestes dues estratègies i incumbeix als polítics, sense dogmatisme, posar el cursor en el lloc adequat. I, en aquest període de Nadal, només els podem desitjar molt èxit en aquesta tasca.

Els sorprenents efectes de la crisi

blocs — Wed, 07 Dec 2011 06:25:21 +0000

Els economistes i sociòlegs han estudiat els efectes previsibles de les crisis econòmiques i les seves conclusions són conegudes per tots i no porten cap sorpresa.
D’una banda, unes conseqüències en l’àmbit econòmic i social, o sigui l’augment de l’atur, la rebaixa del poder adquisitiu, la restricció en les facilitats creditícies atorgades pels bancs, un decreixement en el consum, tots fenòmens que es van acumulant, i com el peix que es mossega la cua, mantenen l’estat de crisi i dificulten la sortida del túnel.
D’altra banda, una desagregació del lligam familiar, un augment dels divorcis i, en general, de la conflictivitat i, quasi sempre, un creixement de la taxa de delinqüència, en particular dels delictes contra el patrimoni, que tenen molt sovint com a finalitat pal·liar la pèrdua de poder adquisitiu.
Ara bé, existeixen també altres efectes força sorprenents.
Podem citar els furts de coure, que s’han incrementat de tal manera que s’han hagut d’immobilitzar alguns trens, ja que el furt dels cables elèctrics posava en perill la seguretat dels viatgers. En el mateix registre, no puc resistir a citar aquest madrileny especialitzat en el furt de carros de la compra a les grans superfícies. Uns 3.000, en el moment que la policia el va identificar. Però, no us equivoqueu, eren carros buits que tenien com a destí una ferralleria que l’hi comprava pel preu del metall, al pes. De ben segur, una inventiva que, aplicada al món –legal– del comerç, hauria de permetre a aquest senyor superar les seves dificultats.
I, parlant d’inventiva per obtenir diners, he d’esmentar el cas d’aquella senyora que va instar un judici per reclamar una indemnització al Rei Mag Baltasar, que l’hauria ferit llançant-li un caramel a la cara durant la cavalcada del 2010. Amb menció especial a l’advocat que la va assessorar, cobrant, ho hem de suposar, altres coses que caramels. Sortosament, existeixen en el món judicial, alguns –pocs– jutges divertits. I va rebutjar aquesta pretensió, pel motiu, entre altres, que, des de fa 2.000 anys, no s’havia pogut determinar la nacionalitat i el domicili de Baltasar, que només podia ser jutjat al tribunal del domicili. Doncs, inventiva també en la resposta.

Els valors democràtics i els mercats

blocs — Wed, 23 Nov 2011 06:24:01 +0000

Al llarg dels segles, la història, sempre convulsa, havia anat dibuixant un model de societat fonamentat essencialment en els valors democràtics i, entre ells, el primer: la sobirania popular, és a dir, la facultat pels pobles de triar lliurement aquells que tindrien la cura de la ciutat. I ningú dubtava que els elegits tindrien el poder suficient per gestionar els afers públics. Després de la Segona Guerra Mundial, s’hi va afegir l’avui discutit concepte d’Estat del benestar, que no era res més que el camí cap a una més gran igualtat, econòmica i social, entre ciutadans. Així s’han dibuixat polítiques fiscals i socials redistributives, inspirades en la idea de solidaritat, i el creixement econòmic conjuminat amb la creació de riquesa permetia creure que, d’aquesta forma, s’avançaria cap a una societat perfecta. Però, en el mateix moment, aquesta creació de riquesa va afavorir l’aparició d’empreses privades, cada dia més potents i proveïdes de recursos financers més importants que molts estats, i així difícils de regular i controlar. El paroxisme d’aquesta situació es va viure ja fa 3 anys, en el moment de l’esclat de la crisi financera, en el qual ens vàrem adonar de la impotència dels governants per fer front al món de les finances, totalment desconnectat de l’economia real. Aleshores es van endegar polítiques públiques destinades a salvar els mobles. I, uns anys després, constatem el resultat. L’augment del deute públic, a causa d’aquesta operació de rescat, dóna encara més força als causants de la crisi, que obtenen un resultat inesperat. D’una banda, la desaparició de l’Estat del benestar, mitjançant retallades dràstiques de la despesa pública. I, de l’altra, l’afebliment dels valors democràtics, amb la dimissió de governs, legítimament elegits (encara que alguns no et puguin agradar) i la seva substitució per governs tecnòcrates, sense legitimitat, sinó d’haver treballat molts anys en el món de les finances i més precisament en el seu símbol més controvertit: l’avui tan conegut banc Goldman Sachs. I val la pena recordar que, en molt poc temps, han caigut 7 dels 27 governs d’Europa. Així, el polític ha cedit davant l’economia. Esperem que no sigui per sempre.

Rubik, solució al trencaclosques fiscal

blocs — Wed, 09 Nov 2011 06:26:03 +0000

Suïssa té molts punts comuns amb el Principat d’Andorra: un petit país de muntanya, històricament dedicat a l’agricultura, i amb un tarannà molt semblant al nostre. Ara bé, en tot moment, ha sabut anticipar els esdeveniments i ha anat desenvolupant, al llarg de la seva història, una economia diversificada i potent. No es cenyeix al tòpic de la xocolata, com alguns podrien creure. La seva realitat és diferent. Un sector industrial dinàmic que sap vendre els seus productes: qualsevol rellotger us ho confirmarà. Un sector turístic profitós, tant a l’hivern com a l’estiu. I un sector financer conegut arreu del món i fonamentat, en gran part, en el secret bancari.
Per salvar aquesta activitat, tan criticada avui dia, Suïssa ha fet mostra, una vegada més, de la seva facultat d’anticipació, foment de la seva riquesa. S’ha trobat, evidentment, obligada a acceptar les imposicions del G-20 que presumia de posar ordre en el sistema financer. I dic presumia, a la vista del resultat obtingut. I doncs ha firmat, per obligació, aquests famosos convenis d’intercanvi d’informació, que posen en perill un dels pilars de la seva prosperitat, és a dir, el secret bancari. Però en el mateix moment, ha encetat negociacions amb el seu potent veí, Alemanya, amb el Regne Unit i França, d’acord amb una proposta anomenada Rubik, del nom del trencaclosques de tots colors que pocs arriben a resoldre. Hem de suposar que la tria del nom responia a la dificultat previsible de la negociació. Però la tenacitat suïssa ha vençut i, ara per ara, Alema-nya i el Regne Unit han acceptat signar uns convenis, a partir d’aquesta proposta.
El resultat és senzill: preservació del secret bancari en contrapartida del pagament d’una retenció sobre els rendiments dels comptes no declarats ostentats pels residents d’aquests dos estats a Suïssa. És a dir, diner contra confidencialitat. D’altra part, s’ha convingut limitar respectivament a 500 i a 999 el nombre anual de demandes d’informació fiscal que Suïssa haurà de contestar a petició d’aquests dos estats. Ni una més, tot i el nombre important de clients provinents d’aquestes contrades. Així, es pararà la fugida de capitals i clients i continuarà prosperant el sector financer suís. Èxit rotund, doncs.

Un dissabte a la tarda molt especial

blocs — Wed, 26 Oct 2011 05:30:03 +0000

Dissabte. Dia de descans. Tinc la sort de treballar en un despatx i no en un comerç. Doncs puc gaudir del cap de setmana. El matí, tranquil·litat. Una mica de televisió. El partit de rugbi, França-Gal·les. Dur, poc interessant, però els francesos finalment se’n surten. Per un punt. Merescut? Segur que no, vista la trajectòria des del principi de la competició. Però, l’esport és com la política. En un partit pot passar de tot. O no. A vegades, el favorit guanya. D’un punt, també. Llei de vida. S’ha d’acatar.
Dissabte tarda. No tinc res a fer. Únicament continuar descansant. Per no avorrir-me, decideixo fer una visita de cortesia al servei d’urgències de l’hospital. De tant en tant, val la pena visitar els nostres serveis públics. És sempre enriquidor. Broma a part, hi vaig per obligació. Els metges i els advocats només es visiten quan tens problemes. No per gust. Fa uns 20 anys que no he acudit a urgències. Era una nit d’hivern, freda, plena de neu. I me n’he endut un mal record. Encara present en la meva memòria. Acull deficient, espera llarguíssima i un metge que no m’entenia. Amb prou feina parlava castellà. I català, ni pensar-ho.
Aquesta vegada, res d’això. A l’entrada, un tècnic de triatge, així li diuen. Poques preguntes, però útils. I amb amabilitat. Després un grup de 4. Dos infermers, dos metges. L’urgentista, que fa mostra de professionalitat i humilitat. Crida un especialista per anar segur de no equivocar-se. Gran qualitat aquesta de reconèixer que potser no ho saps tot. Alguns se’n podrien inspirar. I els quatre, simpàtics i actuant en tot moment amb el somriure. I quan tu ho passes malament, això no té preu. Ells treballen a gust, es nota. Al cap de 2 hores, tot arreglat i cap a casa. Somnio que tots els nostres serveis públics siguin a aquesta imatge: atencionat, eficaç i donant-te tranquil·litat, resolent els problemes en el mínim temps possible i amb simpatia. En resum, una visita obligada però il·lustrativa. Segur que no hi tornaria tots els caps de setmana, però si mai hi he de tornar serà amb confiança. Els dies següents, cap al centre de salut de la meva parròquia, mateix ambient, mateixa amabilitat i mateix sentiment de confiança. S’ha d’agrair.

Al cap d’un any, encara és a la presó

blocs — Wed, 12 Oct 2011 05:40:27 +0000

Tot just fa un any, en aquesta mateixa columna, celebrava la valentia de l’Acadèmia Nobel, que havia decidit atorgar el seu Premi de la Pau al dissident xinès Liu Xiaobo, que complia, en aquell moment, una pena d’onze anys de presó, dictada el 25 de desembre del 2009, dia més que simbòlic. Avui, un any més tard, en el moment en què la mateixa Acadèmia acaba de distingir tres lluitadores dels drets humans, és important recordar Liu Xiaobo, que continua ingressat a la presó al mig de la indiferència dels governs occidentals i dels mitjans.
El delicte retret a Liu Xiaobo consistia a haver reclamat, amb unes 300 persones més, la instauració de la democràcia a la Xina i l’organització d’eleccions lliures. La condemna dictada va impedir al dissident recollir el seu premi i encara avui es troba en un aïllament total. La seva família només l’ha pogut visitar dues vegades i ell únicament ha pogut sortir unes hores de la seva presó per a l’enterrament del seu pare. Cal recalcar que aquest règim de detenció infringeix de ple la legislació xinesa, que preveu que qualsevol detingut pot rebre visites de familiars cada mes. Però, la persecució de les autoritats no acaba aquí. Varen dictar una assignació a residència en contra de la seva dona a la ciutat de Pekín –força lluny de la presó en la qual està el seu marit–, autoritzant-li només una sortida a la setmana i prohibint-li de rebre els seus amics a casa. Doble pena, doncs.
L’any passat, en el moment de l’atorgament del premi, s’havien alçat una multitud de veus per reclamar a les autoritats xineses l’alliberament del dissident. Sense èxit, per cert. I al llarg dels últims mesos, aquestes crides s’han anat fent cada vegada menys nombroses i, avui dia, sembla com si tothom es descuidés de Liu Xiaobo. Ho sabem, l’actualitat avança a gran velocitat i s’esborren així de la nostra memòria moltes actuacions reprotxables. Ara bé, tot i això, no podem i no hem d’oblidar Liu Xiaobo i hem de continuar manifestant la nostra indignació davant de l’actuació d’un Estat que, d’altra banda, conjuntament amb Rússia, dóna al Consell de Seguretat de les Nacions Unides el suport indirecte a la terrible repressió que estan sofrint els ciutadans de Síria.

El vaixell dins la tempesta

blocs — Wed, 28 Sep 2011 05:32:03 +0000

Ja toca la tardor. Més ben dit, ha tocat. El 23 de setembre a les 11.04 hores en punt. Ho asseveren els meteoròlegs: en el moment precís de l’equinocci, el de tardor, evidentment. S’enceta així el camí cap a l’hivern, el fred, la neu i la tan desitjada temporada d’esquí. Aquesta que molts esperen per intentar salvar un 2011 pèssim i encetar un 2012 que tots voldríem que sigui de recuperació definitiva de la nostra economia i, si més no, de la mundial, la qual cosa ens facilitaria la tasca, per cert. Ara bé, semblaria que, per a alguns, l’hivern rigorós s’hagi avançat i hagi arribat de forma més que prematura, sense previ avís. Per ells, en contra de les regles bàsiques de la meteorologia, va començar dilluns 19 de setembre, a les 21.13 hores en punt, en el moment que el cap de Govern anunciava que la tan coneguda Niña, fenomen climàtic que afecta les aigües del Pacífic i d’aquí tot el planeta, se situaria, a partir d’ara, just a sobre del cap dels treballadors públics, després d’haver refredat tota l’economia productiva.
Les reaccions, negatives, eren d’esperar i no van tardar. Tot i que, almenys fins ara, de forma relativament moderada i raonable. El cert és que ningú podia esperar que els afectats saltarien d’alegria, en rebre allò que consideren com un càstig totalment immerescut. Tot i això, al llarg dels anys de crisi, molts d’ells s’han anat conscienciant de la gravetat de la situació i de la necessitat de mesures immediates i gens agradables, amb la finalitat d’evitar, en un futur no gaire llunyà, retallades encara més dràstiques. Tal com es va dir aquest 19-S, tots anem al mateix vaixell, que per cert no porta un pavelló turc, com un altre barco que ha entrat en la història política andorrana. Ara bé, aquest vaixell, que belluga fort dins la tempesta, té encara diferents classes, segons la data d’arribada dels passatgers a bord. I continua sent tan difícil passar d’una classe a l’altra. En el moment que es parla de solidaritat entre tots, potser caldria pensar a revisar les condicions d’admissió a la classe superior, aquesta que permet opinar vàlidament, i així tenir el sentiment de pertinença a una mateixa comunitat, per no dir nació, marc natural del patriotisme.