Jean Michel Rascagneres

Els economistes i sociòlegs han estudiat els efectes previsibles de les crisis econòmiques i les seves conclusions són conegudes per tots i no porten cap sorpresa.
D’una banda, unes conseqüències en l’àmbit econòmic i social, o sigui l’augment de l’atur, la rebaixa del poder adquisitiu, la restricció en les facilitats creditícies atorgades pels bancs, un decreixement en el consum, tots fenòmens que es van acumulant, i com el peix que es mossega la cua, mantenen l’estat de crisi i dificulten la sortida del túnel.
D’altra banda, una desagregació del lligam familiar, un augment dels divorcis i, en general, de la conflictivitat i, quasi sempre, un creixement de la taxa de delinqüència, en particular dels delictes contra el patrimoni, que tenen molt sovint com a finalitat pal·liar la pèrdua de poder adquisitiu.
Ara bé, existeixen també altres efectes força sorprenents.
Podem citar els furts de coure, que s’han incrementat de tal manera que s’han hagut d’immobilitzar alguns trens, ja que el furt dels cables elèctrics posava en perill la seguretat dels viatgers. En el mateix registre, no puc resistir a citar aquest madrileny especialitzat en el furt de car­ros de la compra a les grans superfícies. Uns 3.000, en el moment que la policia el va identificar. Però, no us equivoqueu, eren carros buits que tenien com a destí una ferralleria que l’hi comprava pel preu del metall, al pes. De ben segur, una inventiva que, aplicada al món –legal– del comerç, hauria de permetre a aquest senyor superar les seves dificultats.
I, parlant d’inventiva per obtenir diners, he d’esmentar el cas d’aquella senyora que va instar un judici per reclamar una indemnització al Rei Mag Baltasar, que l’hauria ferit llançant-li un caramel a la cara durant la cavalcada del 2010. Amb menció especial a l’advocat que la va assessorar, cobrant, ho hem de suposar, altres coses que caramels. Sortosament, existeixen en el món judicial, alguns –pocs– jutges divertits. I va rebutjar aquesta pretensió, pel motiu, entre altres, que, des de fa 2.000 anys, no s’havia pogut determinar la nacionalitat i el domicili de Baltasar, que només podia ser jutjat al tribunal del domicili. Doncs, inventiva també en la resposta.

Al llarg dels segles, la història, sempre convulsa, havia anat dibuixant un model de societat fonamentat essencialment en els valors democràtics i, entre ells, el primer: la sobirania popular, és a dir, la facultat pels pobles de triar lliurement aquells que tindrien la cura de la ciutat. I ningú dubtava que els elegits tindrien el poder suficient per gestionar els afers públics. Després de la Segona Guerra Mundial, s’hi va afegir l’avui discutit concepte d’Estat del benestar, que no era res més que el camí cap a una més gran igualtat, econòmica i social, entre ciutadans. Així s’han dibuixat polítiques fiscals i socials redistributives, inspirades en la idea de solidaritat, i el creixement econòmic conjuminat amb la creació de riquesa permetia creure que, d’aquesta forma, s’avançaria cap a una societat perfecta. Però, en el mateix moment, aquesta creació de riquesa va afavorir l’aparició d’empreses privades, cada dia més potents i proveïdes de recursos financers més importants que molts estats, i així difícils de regular i controlar. El paroxisme d’aquesta situació es va viure ja fa 3 anys, en el moment de l’esclat de la crisi financera, en el qual ens vàrem adonar de la impotència dels governants per fer front al món de les finances, totalment desconnectat de l’economia real. Aleshores es van endegar polítiques públiques destinades a salvar els mobles. I, uns anys després, constatem el resultat. L’augment del deute públic, a causa d’aquesta operació de rescat, dóna encara més força als causants de la crisi, que obtenen un resultat inesperat. D’una banda, la desaparició de l’Estat del benestar, mitjançant retallades dràstiques de la despesa pública. I, de l’altra, l’afebliment dels valors democràtics, amb la dimissió de governs, legítimament elegits (encara que alguns no et puguin agradar) i la seva substitució per governs tecnòcrates, sense legitimitat, sinó d’haver treballat molts anys en el món de les finances i més precisament en el seu símbol més controvertit: l’avui tan conegut banc Goldman Sachs. I val la pena recordar que, en molt poc temps, han caigut 7 dels 27 governs d’Europa. Així, el polític ha cedit davant l’economia. Esperem que no sigui per sempre.

Suïssa té molts punts comuns amb el Principat d’Andorra: un petit país de muntanya, històricament dedicat a l’agricultura, i amb un tarannà molt semblant al nostre. Ara bé, en tot moment, ha sabut anticipar els esdeveniments i ha anat desenvolupant, al llarg de la seva història, una economia diversificada i potent. No es cenyeix al tòpic de la xocolata, com alguns podrien creure. La seva realitat és diferent. Un sector industrial dinàmic que sap vendre els seus productes: qualsevol rellotger us ho confirmarà. Un sector turístic profitós, tant a l’hivern com a l’estiu. I un sector financer conegut arreu del món i fonamentat, en gran part, en el secret bancari.
Per salvar aquesta activitat, tan criticada avui dia, Suïssa ha fet mostra, una vegada més, de la seva facultat d’anticipació, foment de la seva riquesa. S’ha trobat, evidentment, obligada a acceptar les imposicions del G-20 que presumia de posar ordre en el sistema financer. I dic presumia, a la vista del resultat obtingut. I doncs ha firmat, per obligació, aquests famosos convenis d’intercanvi d’informació, que posen en perill un dels pilars de la seva prosperitat, és a dir, el secret bancari. Però en el mateix moment, ha encetat negociacions amb el seu potent veí, Alemanya, amb el Regne Unit i França, d’acord amb una proposta anomenada Rubik, del nom del trencaclosques de tots colors que pocs arriben a resoldre. Hem de suposar que la tria del nom responia a la dificultat previsible de la negociació. Però la tenacitat suïssa ha vençut i, ara per ara, Alema-nya i el Regne Unit han acceptat signar uns convenis, a partir d’aquesta proposta.
El resultat és senzill: preservació del secret bancari en contrapartida del pagament d’una retenció sobre els rendiments dels comptes no declarats ostentats pels residents d’aquests dos estats a Suïssa. És a dir, diner contra confidencialitat. D’altra part, s’ha convingut limitar respectivament a 500 i a 999 el nombre anual de demandes d’informació fiscal que Suïssa haurà de contestar a petició d’aquests dos estats. Ni una més, tot i el nombre important de clients provinents d’aquestes contrades. Així, es pararà la fugida de capitals i clients i continuarà prosperant el sector financer suís. Èxit rotund, doncs.

Dissabte. Dia de descans. Tinc la sort de treballar en un despatx i no en un comerç. Doncs puc gaudir del cap de setmana. El matí, tranquil·litat. Una mica de televisió. El partit de rugbi, França-Gal·les. Dur, poc interessant, però els francesos finalment se’n surten. Per un punt. Merescut? Segur que no, vista la trajectòria des del principi de la competició. Però, l’esport és com la política. En un partit pot passar de tot. O no. A vegades, el favorit guanya. D’un punt, també. Llei de vida. S’ha d’acatar.
Dissabte tarda. No tinc res a fer. Únicament continuar descansant. Per no avorrir-me, decideixo fer una visita de cortesia al servei d’urgències de l’hospital. De tant en tant, val la pena visitar els nostres serveis públics. És sempre enriquidor. Broma a part, hi vaig per obligació. Els metges i els advocats només es visiten quan tens problemes. No per gust. Fa uns 20 anys que no he acudit a urgències. Era una nit d’hivern, freda, plena de neu. I me n’he endut un mal record. Encara present en la meva memòria. Acull deficient, espera llarguíssima i un metge que no m’entenia. Amb prou feina parlava castellà. I català, ni pensar-ho.
Aquesta vegada, res d’això. A l’entrada, un tècnic de triatge, així li diuen. Poques preguntes, però útils. I amb amabilitat. Després un grup de 4. Dos infermers, dos metges. L’urgentista, que fa mostra de professionalitat i humilitat. Crida un especialista per anar segur de no equivocar-se. Gran qualitat aquesta de reconèixer que potser no ho saps tot. Alguns se’n podrien inspirar. I els quatre, simpàtics i actuant en tot moment amb el somriure. I quan tu ho passes malament, això no té preu. Ells treballen a gust, es nota. Al cap de 2 hores, tot arreglat i cap a casa. Somnio que tots els nostres serveis públics siguin a aquesta imatge: atencionat, eficaç i donant-te tranquil·litat, resolent els problemes en el mínim temps possible i amb simpatia. En resum, una visita obligada però il·lustrativa. Segur que no hi tornaria tots els caps de setmana, però si mai hi he de tornar serà amb confiança. Els dies següents, cap al centre de salut de la meva parròquia, mateix ambient, mateixa amabilitat i mateix sentiment de confiança. S’ha d’agrair.