Mentre la crisi continua sacsejant Europa, obligant els governants de cada país de la Unió a reunir-se repetidament a Brussel·les per intentar trobar alguna solució vàlida, el divo italià, Silvio Berlusconi, dedica sorprenentment una part del seu temps a la defensa de la seva imatge i dels interessos privats de les persones i partits que integren la seva coalició governamental. Imatge i interessos malmesos per la premsa que, dia rere dia, posa en dubte l’honorabilitat del primer ministre i dels seus aliats. Ara bé, seguint la seva tònica habitual, caracteritzada per la barreja d’interessos públics i privats, tal com ja s’ha constatat per les emissores de televisió, Berlusconi s’intenta protegir de les revelacions de la premsa que escapa al seu control, utilitzant sense cap vergonya el seu càrrec.
Així, fa pocs dies, va convèncer el seu govern d’aprovar un decret, que la comissió de Justícia del Senat estaria a punt de ratificar, establint condemnes més severes per als periodistes i directors de publicacions que tindrien la gosadia (o la valentia) de publicar el contingut d’escoltes telefòniques obrant en una enquesta policial o judicial. Les penes previstes, molt pròximes a les d’un Estat autoritari: mig milió d’euros de multa i dos mesos de presó, amb prohibició d’exercici temporal de la professió. Fent un símil, veiem com els periodistes espanyols, i potser això hauria agradat alguns polítics o jutges del país veí, haurien vist perillar la seva llibertat, en publicar les divertides escoltes del cas Gürtel.
Però, més enllà d’aquesta limitació, i tenint en compte la seva dilatada experiència personal en la matèria, Berlusconi vol també impedir que ningú, salvat per manament judicial, pugui gravar una conversa sense que els seus participants hi consenteixin. A Itàlia, aquest precepte de dret ja l’anomenen llei Patricia, del nom de l’exquisida senyoreta, que va provar el llit, regal del Poutine.
“Nihil novi sub sole”, com es deia fa 2.000 anys. Llavors, quan el missatge no agradava, es matava el missatger. Avui, progrés de la civilització i de la democràcia, se l’intenta fer callar, menyspreant els principis bàsics de l’Estat de dret. Tot plegat, una farsa italiana.
La Unió Europea, amb molta dificultat, ha atorgat a Grècia l’ajuda imprescindible que li permetrà fer front al deute que ha anat creant any rere any sense cap mirament. Però, aquest finançament, compartit entre l’FMI i la Unió, ve supeditat al compliment per Grècia de nombroses condicions que afectaran el nivell de la seva despesa pública. Aquest esforç recaurà, com no pot ser altrament, sobre els seus funcionaris, que veuran els seus salaris retallats. I hauran de continuar treballant fins a l’edat de 65 anys i no 53, com ara. Seran doncs els primers a pagar els plats trencats, sense tenir cap responsabilitat en aquest fracàs. La contractació de funcionaris, i l’atorgament de privilegis extraordinaris, amb relació a la resta de la població assalariada, no va ser decidida pels mateixos funcionaris, sinó pels polítics que han volgut conservar el poder, mitjançant una política clientelista, força compartida en els països del sud d’Europa. Ara bé, no es coneix cap altra solució efectiva, per reduir amb rapidesa la despesa pública, que enfrontar-se amb els avantatges dels funcionaris, que seran les primeres víctimes d’una política dràstica causada pels excessos dels dirigents. Altres estats ja han seguit, en el passat, la mateixa via per reduir el seu endeutament. Així, als anys 90, Canadà va acomiadar un 25% dels seus servidors públics. Suècia i Irlanda també han utilitzat les mateixes eines, reduint els salaris dels seus funcionaris, per salvar-se d’una bancarrota anunciada.
A casa nostra, no ens podem comparar amb Grècia, ni de bon tros. Però, ningú nega que és necessari contenir la despesa pública, contenció que passa, com en els altres països, per un reajustament de l’administració. Fa pocs dies, uns parlamentaris van propugnar una entesa àmplia, unint administracions comunals i estatal, a aquest efecte. Iniciativa encertada. Esperar per dur a terme aquesta tasca, eminentment difícil en l’àmbit polític i humà, seria un error culpable, que només ens podria conduir en un futur pròxim a unes mesures de restriccions traumàtiques o bé a un augment inconseqüent de la pressió fiscal. És que l’especulació immobiliària s’ha acabat, amb els ingressos públics que representaven.
És sabut que el transport aeri, mitjà més segur de desplaçament, provoca a molts dels seus usuaris cert malestar, que, per a alguns, pot anar fins a la fòbia. Així, les companyies aèries organitzen, per a aquests, obligats a viatjar sovint, unes estades, destinades a ajudar-los a superar aquest mal tràngol. Se’ls expliquen detalladament les tècniques aeronàutiques que permeten volar. I se’ls ensenyen els diferents sistemes de seguretat instal·lats en els avions per pal·liar qualsevol ensurt. Tot això acompanyat de pràctiques en un simulador. I aquesta manera de fer té cert èxit. Ara bé, des de fa poc, no és l’única.
Una jove companyia sud-africana, kulula.com, ha decidit utilitzar l’eina que és l’humor per desdramatitzar el viatge aeri. Des de la facturació fins a l’aterratge, el passatger es veu immers en un gran xou humorístic que es refereix, en particular, a totes aquestes famoses consignes de seguretat que, a vegades, semblen totalment surrealistes. I participa en l’espectacle tota la tripulació, pilots inclosos. Val a dir que els seus integrants són contractats, tant a raó de la seva perícia aèria com del seu talent d’artista. Ara per ara, malauradament, aquesta companyia opera únicament en el territori sud-africà.
Però d’aquí a poc, en el respecte de la seva filosofia lúdica, podria projectar obrir una nova ruta cap a Los Angeles, Califòrnia. I és que en aquest Estat de la gran Amèrica, se sotmetrà aviat a referendum el Cannabis Act, atès que la petició popular ja ha obtingut, a diferència de casa nostra pel No Tabac Act, també anomenat Noemi Act, el nombre suficient de signatures requerit per la legislació americana.
La finalitat d’aquesta iniciativa és despenalitzar l’ús del cànnabis i permetre als californians gaudir d’aquestes substàncies, sense cap entrebanc legal. Un dels promotors de la iniciativa ja va inaugurar la setmana passada, al centre de Los Angeles, un hotel, el Normandy, dedicat exclusivament al consum de marihuana. I, abans mateix de l’obertura, ocupació garantida al cent per cent, per cert.
Podem així imaginar que kulula.com oferirà als seus viatgers un pack complet: humor durant el viatge i paradís artificial a l’arribada!
Fa escassament unes dues setmanes va tenir lloc a Estrasburg la cinquena conferència relativa a la cibercriminalitat, organitzada pel Consell d’Europa. Allà s’hi van aplegar uns 300 especialistes, vinguts de tot el món, per estudiar i analitzar aquesta nova forma de delinqüència que atempta tant contra la integritat de les persones com dels seus interessos econòmics. Tots tenim presents els recents afers de pedofília que han pogut afectar fins i tot Andorra, així com aquests delictes econòmics que han motivat, a corre-cuita, la substitució de nombroses targetes bancàries de pagament. Ara bé, aquesta delinqüència no es resumeix a aquest tipus d’actuacions, sinó que es proteïforme i afecta igualment la protecció de dades personals, la intercepció de comunicacions, els drets de propietat intel·lectual així com molts altres àmbits de l’esfera privada.
L’ús comú d’aquesta eina que ha esdevingut Internet ha obert un camp amb una amplitud extraordinària a tots aquests que es dediquen a les activitats il·lícites. I val a dir que, molt sovint, l’ actuació delictiva és molt més imaginativa que les respostes que poden aportar els serveis de seguretat.
En el marc d’aquesta conferència, es van debatre diferents temes de gran interès, entre els quals cal destacar l’articulació entre el dret a la seguretat i el respecte dels drets fonamentals, que sempre perillen davant de noves amenaces, difícils de combatre. En efecte, si bé és imprescindible la lluita contra aquesta forma moderna de delinqüència, això no pot justificar una rebaixa en els drets fonamentals que ens assisteixen a tots, drets que son la màxima expressió de les societats democràtiques. Aquests treballs s’han anat desenvolupant en el marc de la convenció, promoguda pel Consell d’Europa, relativa a la cibercriminalitat i que es va firmar a Budapest l’any 2001, fa gairebé 10 anys. Nombrosos estats que participen o no al Consell d’Europa s’han adherit a aquest conveni que garanteix un degut equilibri entre les necessitats de la repressió i el respecte dels drets fonamentals. A excepció evidentment d’uns quants, entre altres malauradament i sorprenentment el nostre, tot i la utilització intensiva d’Internet a les nostres llars.