Jean Michel Rascagneres

Tot just fa un any, en aquesta mateixa columna, celebrava la valentia de l’Acadèmia Nobel, que havia decidit atorgar el seu Premi de la Pau al dissident xinès Liu Xiaobo, que complia, en aquell moment, una pena d’onze anys de presó, dictada el 25 de desembre del 2009, dia més que simbòlic. Avui, un any més tard, en el moment en què la mateixa Acadèmia acaba de distingir tres lluitadores dels drets humans, és important recordar Liu Xiaobo, que continua ingressat a la presó al mig de la indiferència dels governs occidentals i dels mitjans.
El delicte retret a Liu Xiaobo consistia a haver reclamat, amb unes 300 persones més, la instauració de la democràcia a la Xina i l’organització d’eleccions lliures. La condemna dictada va impedir al dissident recollir el seu premi i encara avui es troba en un aïllament total. La seva família només l’ha pogut visitar dues vegades i ell únicament ha pogut sortir unes hores de la seva presó per a l’enterrament del seu pare. Cal recalcar que aquest règim de detenció infringeix de ple la legislació xinesa, que preveu que qualsevol detingut pot rebre visites de familiars cada mes. Però, la persecució de les autoritats no acaba aquí. Varen dictar una assignació a residència en contra de la seva dona a la ciutat de Pekín –força lluny de la presó en la qual està el seu marit–, autoritzant-li només una sortida a la setmana i prohibint-li de rebre els seus amics a casa. Doble pena, doncs.
L’any passat, en el moment de l’atorgament del premi, s’havien alçat una multitud de veus per reclamar a les autoritats xineses l’alliberament del dissident. Sense èxit, per cert. I al llarg dels últims mesos, aquestes crides s’han anat fent cada vegada menys nombroses i, avui dia, sembla com si tot­hom es descuidés de Liu Xiaobo. Ho sabem, l’actualitat avança a gran velocitat i s’esborren així de la nostra memòria moltes actuacions reprotxables. Ara bé, tot i això, no podem i no hem d’oblidar Liu Xiaobo i hem de continuar manifestant la nostra indignació davant de l’actuació d’un Estat que, d’altra banda, conjuntament amb Rússia, dóna al Consell de Seguretat de les Nacions Unides el suport indirecte a la terrible repressió que estan sofrint els ciutadans de Síria.

Ja toca la tardor. Més ben dit, ha tocat. El 23 de setembre a les 11.04 hores en punt. Ho asseveren els meteoròlegs: en el moment precís de l’equinocci, el de tardor, evidentment. S’enceta així el camí cap a l’hivern, el fred, la neu i la tan desitjada temporada d’esquí. Aquesta que molts esperen per intentar salvar un 2011 pèssim i encetar un 2012 que tots voldríem que sigui de recuperació definitiva de la nostra economia i, si més no, de la mundial, la qual cosa ens facilitaria la tasca, per cert. Ara bé, semblaria que, per a alguns, l’hivern rigorós s’hagi avançat i hagi arribat de forma més que prematura, sense previ avís. Per ells, en contra de les regles bàsiques de la meteorologia, va començar dilluns 19 de setembre, a les 21.13 hores en punt, en el moment que el cap de Govern anunciava que la tan coneguda Niña, fenomen climàtic que afecta les aigües del Pacífic i d’aquí tot el planeta, se situaria, a partir d’ara, just a sobre del cap dels treballadors públics, després d’haver refredat tota l’economia productiva.
Les reaccions, negatives, eren d’esperar i no van tardar. Tot i que, almenys fins ara, de forma relativament moderada i raonable. El cert és que ningú podia esperar que els afectats saltarien d’alegria, en rebre allò que consideren com un càstig totalment immerescut. Tot i això, al llarg dels anys de crisi, molts d’ells s’han anat conscienciant de la gravetat de la situació i de la necessitat de mesures immediates i gens agradables, amb la finalitat d’evitar, en un futur no gaire llunyà, retallades encara més dràstiques. Tal com es va dir aquest 19-S, tots anem al mateix vaixell, que per cert no porta un pavelló turc, com un altre barco que ha entrat en la història política andorrana. Ara bé, aquest vaixell, que belluga fort dins la tempesta, té encara diferents classes, segons la data d’arribada dels passatgers a bord. I continua sent tan difícil passar d’una classe a l’altra. En el moment que es parla de solidaritat entre tots, potser caldria pensar a revisar les condicions d’admissió a la classe superior, aquesta que permet opinar vàlidament, i així tenir el sentiment de pertinença a una mateixa comunitat, per no dir nació, marc natural del patriotisme.

Cada de 2 a 3 anys, l’Economist Intelligence Unit, entitat que pertany al reputat diari The Economist, elabora la classificació de les ciutats més agradables per viure en el món. Aquest rànquing té en compte diversos criteris, ponderats segons la seva importància. Així, els analistes d’aquest mitjà estudien i puntuen cinc grans capítols, que se subdivideixen en diversos apartats, i que afecten directament la vida quotidiana. En primer lloc, pel 25% de la nota, l’estabilitat de la ciutat, entesa fonamentalment com la seva taxa de criminalitat. La seguretat és un bé força preuat. Després, pel 20%, la salut i doncs la qualitat i l’accessibilitat als serveis sanitaris. Pel 25% també, s’avalua la cultura i el medi ambient, en tots els seus vessants. Les infraestructures compten pel 20% i finalment l’educació per un 10%.
El resultat de l’última classificació publicada no dóna lloc a discussió. Dos països sobrevolen, i de lluny, tots els altres: Austràlia i Canadà. Fora d’aquests, sols Àustria i Finlàndia, amb Viena i Hèlsinki, apareixen entre els 10 primers classificats. Melbourne, Vancouver, Toronto, Calgary i Sydney encapçalen així aquest rànquing de la qualitat de vida, o més ben dit de la “pura vida”, com ho defineixen a Costa Rica.
Els trets comuns de les ciutats guanyadores no són gens difícils de determinar. Poca criminalitat, sistema sanitari modern i accessible, connexió amb la natura i voluntat ecologista, activitats culturals diversificades, sistema educatiu desenvolupat i eficient i, finalment, infraestructures que, d’una banda, proveeixen a bastament les necessitats bàsiques (aigua, electricitat…) i, de l’altra, faciliten els desplaçaments. Un altre punt comú és la proximitat amb l’aigua (llac o més aviat mar).
Per cert, Andorra no apareix en aquesta classificació que es refereix a 140 ciutats del món. I ho podem lamentar ja que, sobre la base d’aquests criteris, no sembla desgavellat pensar que la nota que obtindríem no seria gens desfavorable, encara que a vegades no som del tot conscients del que tenim. Potser no entraríem en els 10 primers, però segur que no acabaríem gaire lluny. I, en el futur, hem de fer valdre aquest avantatge competitiu que, massa sovint, menyspreem.

A vegades i, potser de manera injusta, he deixat percebre cert neguit davant la manca de valentia dels polítics, ja que els costa, per motius electoralistes, anunciar mesures traumàtiques al seu electorat. La freqüència de les conteses electorals explica aquests silencis. En efecte, als països democràtics costa trobar un període superior a dotze mesos sense eleccions. Ara bé, han existit polítics que, davant de la gravetat de la situació, no van amagar als seus pobles els sacrificis per assumir per poder tirar endavant. Però s’ha de reconèixer, això ha ocorregut molt poc sovint i aquests que han actuat així han inscrit el seu nom en la història.
Durant aquest mes d’agost, la crisi que patim des de fa uns quatre anys s’ha anat ampliant, al contrari del que havien previst molts economistes. Preveure el futur sempre és difícil i, en aquests temps convulsos, encara més. Però, tot i aquest agreujament, hem pogut constatar la manca d’entesa entre els grans dirigents europeus, per aplicar una medecina necessària i imprescindible, encara que sigui amarga. I, per cert, el retard en la reacció passarà factura no als polítics, evidentment, sinó als ciutadans que veuran, els pròxims mesos, augmentar la pressió fiscal, per, potser, arribar a resoldre una crisi, en la qual no porten cap responsabilitat. No podem oblidar que va ser l’actuació descabellada d’alguns bancs americans que han portat els estats a augmentar el seu deute públic, fins a posar en perill la seva supervivència financera.
A casa nostra, sofrim els efectes d’aquesta crisi internacional, sense que, fins ara, es dibuixi i es posi en pràctica un pla que permeti almenys atenuar els seus efectes. Aquest pla, cada ciutadà n’està convençut, comportarà sacrificis per a tots i, tard o d’hora, s’haurà d’anunciar. Atesa la proximitat de les eleccions comunals, s’oposen dues maneres de fer: o bé deixar passar les comunals i informar després de les dures mesures que es prendran o bé, amb valentia, ja des d’ara, informar la ciutadania de l’abast d’aquests sacrificis. I val a dir que, atesa l’amplitud de la crisi, seria necessari deixar de banda l’electoralisme i, sense cap demora, anunciar i engegar les accions necessàries.