Jordi Pasques

Fa anys que la neu no s’ensenyoria del Pirineu com ho fa aquesta primavera. Quan encara hi ha una bona estesa de la caiguda a l’hivern, les nevades es van succeint, aportant més gruix i formant congestes que ben probablement duraran tot l’estiu a les raconades més altes i ombrades dels nostres cims. Aquest any, la congesta de sant Jaume, a la solana del Monturull, a les airoses alçades del port Negre, farà honor al seu nom. I al forat dels Malhiverns la neu arrapada anirà fonent tot l’estiu per saltar feta aigua pel herbats pendents fins al pla de l’Estany i riu d’Arinsal avall. Mirar-ho des de la Massana, gairebé a les portes de l’estiuada, és un goig per als ulls i per al record. Però la neu caiguda els darrers mesos el record també ens diu que algunes vegades ha fos de cop i ha comportat riuades sobtades, assolant les riberes andorranes i les urgellenques quan l’aigua de la Valira s’ha fos amb el Segre a sota Castellciutat. Riuades de primavera ben datades històricament i aiguats de tardor també recordats amb la data precisa.
Aquest any, les condicions que poden provocar una riuada són totes davant dels nostres ulls. Ja fa dies que els rius baixen crescuts, nodrits pel desgel dels dies de bonança que hi ha hagut fins ara, pocs però suficients per fondre a bon ritme. Al mateix temps, la pluja i els ruixats han ajudat a fer marxar les capes més primes de neu i de gel, això dues o tres vegades, com ha passat a la serra de Cadí, ara més grisosa ara emblanquinada de nou. Però si la neu i la pluja la tenim ben present i a punt per fer baixar grossos els rius, ens ha de fer més por la calor, una pujada de temperatures sostinguda durant uns dies que pot portar a una fosa ràpida i abundosa, provocant una riuada com la del dia 24 de maig de 1853, que va ser pariona amb la de novembre de 1982. Aquell 24 de maig de 1853, Lleida va patir tant com havia patit l’any 1617, potser la crescuda del Segre més important pel que fa a nombre de dies en què el riu va baixar impetuós i menjant-se marges i banquetes. La de 1617 es va produir just a la tardor, a causa d’aiguats, i just el mateix dia que la de 1982, el 8 de novembre, viscuda gairebé per tots els presents. Aquestes coincidències de dates, ens han de fer pensar en la dinàmica dels rius i les seves conques, amb unes revingudes espaiades en el temps i quan es produeixen, sempre amb afectacions a les vores dels rius, més o menys virulents segons els béns que es trobin propers a la llera quan el riu surt de mare. Si es tornés a repetir una riuada com la de 1982, potser no trencaria per tants llocs i desbordaria com ho va fer, ja que la Valira d’Orient i la Valira del Nord i no cal dir la Gran Valira , d’Andor­ra en avall, gairebé estan canalitzades al seu pas per Escaldes i Andorra la Vella, com igual passa a Sant Julià. Ho veurem el dia que hi torni a haver riuada de les grosses, de les que queden marcades a la història, i aleshores en tornarem a aprendre i caldrà veure si els escanyaments i les alçades de tants ponts nous que s’han obrat en trenta anys s’han fet a mida per deixar pas i aconduir l’aigua en cas de crescuda.
Tornant a la riuada del dia 24 de maig de 1853, havia de ser forta perquè se n’endugué un dels símbols que tenia la Seu d’Urgell, lligat precisament a les riuades: la capella del prat de Sant Ermengol, erigida just on el cos del bisbe mort el 3 de novembre de 1035 bastint el pont de Bar, va arribar portat per les aigües del Segre, probablement també baixant gros a causa d’una riuada. Però tenim encara una altra guia per constatar la magnitud de la de 1853. En efecte, al bell mig de l’estret de Tresponts, gravat en un pany de roca mare, hi llegim, amb l’emoció i els sentiment d’admiració davant la mà anònima que amb escarpa i martell va posar: “Als 24 de maig de 1853, arriba Segre aquí”, tot afegint-hi una ratlla sota l’aquí, que fa de testimoni per altres riuades. I la de 1853, la podem considerar semblant o fins i tot superior a la de 1982, ateses les obres de la carretera, inexistent el 1853 i amb un estretament del pas del riu després de construir-la. Veurem aquest maig com acaba, si la combinació dels elements naturals ens meravellen amb una riuada o si tot queda en aquest bé de Déu de fonts i déus avenades i de rierols i rius tan vius i portadors de vida líquida. Si tenim la sort, dins la possible tragèdia inherent a les riuades, de poder contemplar-ne una de grossa, o tot serà com la del dia, justament, 24 de maig de 2008, que es va quedar a un quart de la de 1982, amb 600 metres cúbics per segon, darrere els prop de 2.000 de 1853, de 1907 o de 1982.

Salten espurnes amb l’esmoladora de la nova Ley de lenguas aprovada dijous per les Cortes de Aragón, que deixa sense efecte l’aprovada l’any 2009. En aquella, la llengua catalana hi tenia un espai de consideració, en parlar-se a la franja oriental d’Aragó. El 2009 va ser aprovada amb els vots del PSOE, la Chunta Aragonesista i Izquierda Unida, i l’oposició del PP i del Partido Aragonés Regionalista. Marcelino Iglesias (PSOE) era el president de la Diputación General de Aragón, el govern d’Aragó. El 2011, però, les eleccions autonòmiques donen la victòria al PP i Luisa Fernanda Rudi relleva Iglesias. I arriba la maleïda acció-reacció de cada canvi de color a les institucions, amb l’ara és la nostra que tots, sense excepció, practiquen; pràctiques que fan riure per no plorar. Encara no fets els dos anys de mandat, PP i PRA ja tenen enllestida la nova Ley de lenguas, que espolteix el nom de català i l’anomena lengua aragonesa propia del área occidental de la comunidad autónoma (lapaoca). També estableix la nova llei passar el ribot a la denominació de les variants dialectals de l’aragonès, parlades al nord d’Aragó. A partir d’ara, l’aragonès és la lengua aragonesa propia de las áreas pirenaica y prepirenaica de la comunidad autónoma (lapapypca). (Faig un incís: aquestes paraules ens recorden l’escriptura ibera, i més valdria que las Cortes de Aragón miressin de tenir decents i visitables les magnes ruïnes de la ciutat ibera de Botorrita, famoses per les plaques de bronze amb inscripcions iberes.) I ja hi som. Per als favorables a la nova denominació, que no són pocs, esbor­rar el nom català de sobre el ter­ritori aragonès representa alliberar-se d’imposicions vingudes de fora, i per als que hi són contraris, la nova denominació frega el ridícul i és una manera barroera de confrontació política. Hem dit que els favorables a la nova denominació lapaoca i lapapypca són notables en nombre, només cal mirar les associacions que hi donen suport. I ho fan potser més per anar en contra de la llengua de Catalu­nya –hi ha una associació de la Franja que es diu No Hablamos Catalán–, que no per conviccions lingüístiques. Més per posicionaments ideològics i de moviment polític, contra Catalunya, que no contra la llengua que parlen veïns seus i potser ells mateixos, encara que diguin amb tot orgull que parlen chapurriau. Així que quan anem cap a ponent, cap a Aragó, haurem de ser considerats si més no mentalment amb la llei vigent i parlar català dient que parlem lapaoca. Per exemple: arribem a Tamarit de Llitera i entrem a Casa Joanet, el cafè de tota la vida. Com sempre, demanem al cambrer, parlant català, un cafè amb llet i ell ens respon en català. Mentre esperem, per dins del cap ens rondarà el lapaoca i quan ja ens el beurem, pensarem també en lapaoca. Ens cobrarà parlant en català i encara el lapaoca, com una veu de la consciència, el notarem al cap. Sortirem de Casa Joanet i anirem a saludar al cap del passeig l’estàtua de Joaquín Costa, personatge clau en el desenvolupament aragonès, que parlava català. Davant l’estàtua, el lapaoca tornarà i ens sentirem com un estaquirot. Després anirem fent camí cap a Ansó, a veure els parents. Pujarem l’escala de casa carregats amb les maletes i el vell Puyó en dirà: “Amoniquet”, que vol dir a poc a poquet. I per acte de màgia ens fiblarà el pensament lapapypca, semblant al produït pel lapaoca. Aquesta mena d’acte d’inauguració de la nova consciència de denominació linguïstica, com una refundació, passarà només la primera vegada que posem els peus a Aragó. Després ja ens hi anirem acostumant. I mentre no arribi la sang al riu, que d’això es tracta, resignació i tal dia farà l’any.
La nova Ley de lenguas d’Aragó és una pena que prevegi noves denominacions per al català i l’aragonès, sobretot perquè ho fan com a moneda de canvi en les batalles polítiques. Però més enllà de la ridícula nova denominació, cal que valorem el grau de promoció i ús del català/lapaoca i de l’aragonès/lapapypca. Si serveix perquè no es morin del tot el català i les variants dialectals de l’aragonès, ja serà una gran sort, i que en diguin com vulguin. Mentre es pugui parlar i escriure, és clar. Una altra cosa seria voler-se carregar la llengua, cosa que no vull ni pensar. I accepto que algú em digui il·lús, però hem de ser pacífics tant en el pensament com en les formes. Les llengües serveixen per entendre’ns –no per posar-nos d’esquena– i per establir vincles. Cap iniciativa d’aquest caire (lapaoca i lapa­pypca) ridícul i que en certa manera fa riure però carregat de mala bava, no ha de suposar enfrontaments entre els pobles veïns. Ja tenim prou marejada la perdiu per entestar-nos en debats sobre definicions i encasellaments. El que ens cal, arreu de la serralada dels Pirineus, és més contacte i coneixement cultural. En alguna ocasió, en trobades per temes relacionats amb el patrimoni cultural pirinenc, ha sortit la proposta –mai materialitzada– de crear un mitjà de comunicació digital mensual en què exposar, cadascú amb la seva llengua o dialecte, estudis, investigacions, art, prosa, poesia. En basc, en fabla chesa, en ribargorçà, en occità, en castellà, en francès, en català. Seria una manera de lligar-nos a un eix natural i físic com ho és la serralada dels Pirineus d’una forma cultural, de bona convivència, de pau. La pau, la serenor d’esperit col·lectiu fonamentada en les llengües i fomentada per les llengües, que ja seria un gran què.

Entre el Jaume Bartumeu o el Vicenç Alay, jo aviat hauria triat: el Vicenç Alay. Ja ho dic així, d’entrada i sense embuts. I ho dic per mostrar que les opinions sobre els polítics també poden ser escrites o expressades públicament sense haver d’amagar-se en un pseudònim, que ha passat de representar un anonimat, entès com un dret a la privacitat, a ser un escut o un amagatall des d’on es llencen insults, improperis i qualsevol expressió malsonant i a vegades fins i tot denigrant cap a la persona a la qual va dirigit el comentari o la sentència. Només cal mirar els fòrums de qualsevol mitjà de comunicació, per llegir frases o comentaris que poca gent s’atreviria a dir a la cara i amb bones maneres, i que gràcies a poder fer-ho precisament sense donar la cara, engeguen el broc gros i aboquen de forma gratuïta tota barreja d’insults i expressions que manquen al respecte que qualsevol persona ha de tenir envers una altra, sigui polític o no.
Tornant a l’encapçalament, al canvi de capitalitat visible del PS, la darrera traca, o la traca final protagonitzada per Jaume Bartumeu, ha estat l’afer dels diners traspassats del compte del grup socialdemòcrata al del Consell General, més els traspassats a un compte del grup mixt, grup que precisament enceten els tres consellers que han deixat el Partit Socialdemòcrata: el número u del PS, l’omnipotent Jaume Bartumeu, el conseller general Gerard Barcia i la consellera general Sílvia Eloïsa Bonet. Els companys i companyes del PS, com diria Jaume Bartumeu, han quedat amb la boca oberta en veure la jugada, la manera com ha actuat Bartumeu arran del seu abandonament del PS: una jugada que sembla més aviat una revenja, una calculada maniobra de tocar els pebrots, d’escopir a la cara als companys i companyes del PS, que al Consell General formen el grup socialdemòcrata.
De cara al poble, als ciutadans, aquest moviment de diners fet gairebé amb nocturnitat i traïdoria, provoca una doble sensació envers els seus protagonistes. La primera és que tota la cantarella de transparència, honestedat, bones maneres, cordialitat i companyonia envers els companys i companyes, com diria Jaume Bartumeu, s’ho han passat per l’enforcadura. I que la rabieta de veure’s fora del PS els fa obrar com si fossin canalla que juguen a indios i vaqueros i miren de tombar l’enemic, excompanys i excompa­nyes, com diria altre cop el Jaume Bartumeu, sigui com sigui i sense cap mena d’escrúpol. És a dir, que deixa un gust de fàstic molt acusat, que provoca fins i tot repugnància. La segona sensació que provoca aquest moviment de diners, és que hi ha una generositat envers els partits polítics per part de l’Estat, amb unes aportacions de diner públic que van destinades als grups representats al Molt Il·lustre Consell General. Després de la jugada maquiavèl·lica de les transferències, ha hagut de sortir el síndic general a anunciar una sèrie de mesures per tal de posar ordre als diners de què disposen els grups que formen el Consell General, reconeixent que fins que no hi va haver el nou edifici, era en certa manera lògic que rebessin uns diners per poder pagar una seu on desenvolupar la feina de despatx del grup parlamentari, atesa la manca d’espai. Però un cop a l’edifici nou del Consell General, aquest problema està resolt i les aportacions seran revisades. Aquests diners que rebien els grups, tothom ho pot considerar com a normal ateses les circumstàncies, però ara que tots els consellers generals tenen despatx propi i sales de reunions, s’hauria d’acabar amb tant diner florint-se al calaix, o generant interessos sense poder-ne treure profit col·lectiu, quan tots els calaixos de l’Estat tenen més rosegons que bones llesques i encara més, quan hi ha altres prioritats de caire social i assistencial que potser no poden disposar de pressupost.
Com es poden sentir els responsables de residències d’avis, els directors d’escoles, els centres sanitaris, etc., que pateixen per les rebaixes de pressupost quan veuen que hi ha uns quants centenars de milers d’euros, que dormen en comptes dels partits polítics que tenen representació al Consell General, diners que anirien molt bé per complementar les seves necessitats? O com es poden sentir les associacions culturals i cíviques, que han de pidolar i pidolar dos o tres mil euros l’any de més, que en total potser serien 6.000 o 8.000 o 10.000 euros per poder publicar com cal el volum o la revista que fa un servei de consolidació i cohesió social? Com s’han de sentir en veure aquestes martingales de transferències d’un compte a l’altre com si es tractés d’usurers, de moderns mercaders de Venècia que esmolen el ganivet per treure’n el tall que creuen seu, aliens a la més mínima decència moral i de comportament?
La traca final que ha protagonitzat Jaume Bartumeu ha de servir per dignificar els calerons del partits polítics davant la ciutadania. Tothom entén que els consellers i conselleres rebin una assignació econòmica per seure al seu escó i representar el poble i fer i treballar per obtenir la millora contínua dels ciutadans i del conjunt del país. També tothom entén que qui hi té dedicació exclusiva tingui un sou més alt. Però aquests diners que arribaven i encara deuen arribar als grups, que queden a lliure disposició, fa molt mal d’ulls veure com fan bossa i no es destinen al bé comú, precisament quan provenen de l’Estat. A veure si d’una vegada per totes, l’ètica i el tracte correcte –i afegim-hi, humil i pla– són la tònica general en la classe política andor­rana. Moviments tan mesquins com els viscuts fa quatre dies, només fan que allargar la distància entre els que manen i els que són manats.

Pujar amb el pensament costes amunt i resseguir els rierols a vista d’ocell, és un dels exercicis mentals –i si li’n voleu dir espirituals també– que podem fer els que tenim la muntanya com a espai conegut, habitual en el nostre paisatge diari. Des del fons de la vall, els caps i els rasos ens dibuixen unes línies que, tot i ser les mateixes, canvien segons l’hora del dia i l’època de l’any. Amb la neu i el sol que hi rellisca viu i despert de matí o bé s’hi ajau mandrós a la tarda d’hivern, els rasos de Claror vistos des d’Andor­ra la Vella i encara millor, des del Solà d’Engordany, ens retornen la llum, els rajos de sol escampats a l’aire, la claror que des de segles els anteriors habitants d’aquestes valls van veure com ho veiem nos­altres. Ell, probablement, gaudien de la visió, es compenetraven amb el paisatge que tenien al davant. I gosaria dir que ho vivien i ho sentien més intensament que nosaltres, ja que de la muntanya en treien allò que els feia falta per viure, des de la fusta dels boscos que era emprada per construir les cabanes o com a llenya per cremar, fins a les pastures o els isards i les llebres i les truites de riu, que pescaven amb les mans o bé amb filerons. O les carregades de carreroles que devien baixar, amb els cabassos fets de vímet. I els bolets, que enfilaven en cordills finament trenats i assecaven al sol. I les maduixes que devien agafar amb tota delicadesa i guardar en bosses fetes de cuiro, com una mena de buiracs curts i de boca més ampla.
Les truites del Madriu i les xicoies i l’encima de font i les carreroles havien estat menges de primera per als andorrans que entenien la natura i els seus béns com un recurs aprofitable, que calia preservar. Si poguéssim veure per un forat fet en un pi negre, posem el cas, de les raconades de Perafita, o des del peu d’un baser al pla dels Orris, si poguéssim espiar com es movien fa dos o tres mil anys per la vall del Madriu, i així ho repetíssim cada any de cada segle fins a començament de segle passat, ens adonaríem que les maneres de fer eren gairebé les mateixes, amb uns canvis que eren motivats per la incorporació de noves maneres d’abrigar-se o en les eines de treball, que tampoc és que hagin canviat tant des de l’època en què els romans van posar el peu per aquestes terres i van aprendre dels que ja hi eren, els andosins, i també van ensenyar noves maneres de fer. Al Madriu, segons els estudis arqueològics que s’hi ha fet, d’evolució del paisatge segons els usos per part dels humans, l’activitat humana hi és des de la prehistòria. Aquests estudis, que es van iniciar fa deu anys, juntament amb els fet a la serra de Cadí, en el mateix projecte d’estudi, o en altres projectes a les comarques de Cerdanya, Pallars Sobirà i Ripollès, ens fan obrir els ulls i ens permeten entendre que la muntanya ha estat sotjada i foradada, tallats els seus boscos i llaurades les seves terres per tal de treure’n profit. La muntanya ha donat i encara dóna, tot allò que té als homes i dones que la gaudim. I hem de ser conscients, que a vegades li podem fer una esgarrapada o una ferida que la pot deixar malmesa.
La vall del Madriu ha de ser viva, com ho és el Madriu, el riu que nodreix Escaldes i Andorra. Llegeixo que es volen activar les estades de turisme als cortals i les bordes de Ràmio i que es mirarà de fer servir mules per als transport de les pertinences i vitualles. És una bona notícia, pel fet de començar a entendre que, malgrat totes les esgarrapades i ferides que per pròpia manera de fer o per desídia o fins i tot pel maldat l’home ha fet a les muntanyes d’arreu del món, una manera de fer moderna que no depengui únicament de les quatre rodes o de les dues per moure’s per la muntanya, també és possible. Si els cortalans del Madriu ho saben fer bé, tenen l’èxit assegurat i serà una bona base d’excursions per enfilar Madriu amunt i gaudir a cor què vols de tota la vall, per conèixer-la i donar-la a conèixer.