Carcasses i consciència de país
Una ramiola d’aire torna a passar per la carcassa de l’edifici Astra, perdó, per la carcassa d’edifici, que no és pas el mateix, que trobem a Arinsal. Es veu que potser tornen a arrencar de nou les obres i acaben, després de molts anys, de pujar parets i fer els tancaments. Surt la notícia a la premsa a final d’estiu i provoca records i sensacions encontrades. D’una banda, hom diu: ja era hora, ja era hora de poder veure acabat aquell esquelet que fa tants anys han de veure tots els passants, siguin turistes, esquiadors o la mateixa gent d’Arinsal. I de l’altra, sorprèn que algú tingui ganes de reprendre en temps de crisi immobiliària un edifici quan hi ha llista llarga de pisos i estudis per llogar i vendre. També hi ha qui dirà quina mala sort que no s’ensorri i es deixi l’espai net, fruit d’un acte de reflexió de totes les autoritats comunals i estatals. Aquesta darrera potser seria la millor acció, de com una malifeta urbanística, arran de riu i amb uns volums que fan mal als ulls i al sentit comú, queda en no-res perquè s’acorda demolir-la. Així s’ha fet amb edificis que s’alçaren arran de mar, des de xiringuitos o hotels, a les costes espanyoles. Us imagineu tots els preparatius i quina expectació i delit que crearia si s’anunciés que la carcassa d’Arinsal desapareixerà del mapa?
A Andorra li cal alguna acció com aquesta. Que es pugui veure que malgrat algunes, que no pas tot és així –jo sóc del parer que el país, malgrat tanta edificació, té un ordre i un sentit-, que malgrat algunes aberracions com la carcassa de l’edifici Astra, la consciència dels governants s’ha educat amb el temps i ara es mira que l’espai de convivència tingui cara i ulls i sigui acollidor. No sé fins a quin grau d’aprenentatge pedagògic poden navegar els governants, si van amb el titulín o són capitans de vaixell, però sí que han de tenir la convicció que cal pensar pel bé de tots i que segons quines coses no es poden permetre. I no parlo d’il·legalitats no d’alegalitats o buits normatius, parlo de sentit comú, de consciència, fins i tot de sentiment i d’estima pel país.
Com s’hi sentiran a gust els turistes amuntegats a muntanya com si fossin en apartaments de la platja a l’estil dels anys setanta? De quines vistes i quina tranquil·litat gaudiran la setmana de vacances si troben una avinguda Meridiana o un Bellvitge a Arinsal? La gent no tornarà, escaldada, fastiguejada. I diran a amics i coneguts; a Andorra, a les parròquies altes, no cal que hi busqueu fer nit. Quedeu-vos a Andorra, o a Escaldes, que tindreu hotels i animació, i feu el recorregut a les alçades de dia. No vulgueu patir sorolls de nit ni “gaudir” de “bones vistes i sol” quan realment no ho són.
En fi, que carcasses com les d’Arinsal formen part d’una època i que voler acabar l’edifici potser serà encara pitjor. Són apreciacions que en cap cas volen passar per alt el dret a la propietat i a la seva lliure disposició, però sí que van encaminades a avançar tal com avancen els països més civilitzats; tenint en compte i aprenent de les errades del passat per tenir un futur millor i més agradable per viure. Si hi sumem que Andorra és un país turístic, el caminar del país cap a comportaments exemplars o com a mínim semblants a altres destinacions de muntanya, a l’estiu i a l’hivern, l’obligació gairebé està cantada.