El fer país del Cercle de les Arts
En bona hora van tenir la pensada d’engegar el Cercle de les Arts i de les Lletres una colla d’andorrans de naixement i altres d’acollida, ja fa quaranta anys. Quan aquest dijous el president del Cercle, l’any 1969 jovencell fundador, encetava la trenta-dosena edició de la Nit Litèraria andorrana recordant el recentment traspassat bisbe copríncep Joan Martí Alanís, en la seva veu afectada i sentida hi podíem endevinar l’emoció i el record dels quaranta anys de l’entitat, amb els particulars vincles del copríncep Martí en els actes culturals i socials del Principat, com les Festes de Cultura Pompeu Fabra o les Nits Literàries a les quals assistí. El mateix Joan Burgués, moments abans de començar el funeral a la catedral de Santa Maria d’Urgell, em parlava del final d’una etapa, començada en aquell llunyà 31 de gener de 1971, quan, segons paraules del mateix bisbe Joan, “al cor de l’hivern i en aquesta mateixa catedral” molts de nosaltres l’acollíem càlidament. Entrat ja a la història del Principat, l’etapa del copríncep Martí és rica en contingut social i polític i una part va lligada al Cercle de les Arts i de les Lletres, entitat amb arrels ben fixades que cada any congrega el bo i millor de la societat andorrana entorn de l’art de l’escriptura.
Hem dit bo i millor de la societat andorrana de forma conscient i volguda. Mals aires remoguts per malifetes de qui era president –em fa cosa i tot dir-ne el nom per no embrutir aquestes ratlles– de l’Orfeó Català, del Palau de la Música Catalana, fa dies que fereixen el sentit comú i la sensibilitat de qui té les orelles parades i els ulls oberts, encara que només sigui una mica, cap al món de la cultura, de les relacions culturals. Quan passen coses així, en tots els camps –pensem també en aquestes martingales protagonitzades per destacats polítics catalans– s’esmicolen tants sentiments i tantes il·lusions, que és amb les accions oposades, les benèfiques i positives, amb les que es retroba el sentit de les coses, les de ben arran i les més llunyanes.
La funció social del Cercle de les Arts i de les Lletres rau a elevar i dipositar bones dosis de cultura i bonhomia, d’estima pels mots i per la llengua, de valoració de les persones que les promouen i les fan possibles. El fer país, en una paraula, contraposat al desfer materialitzat per les accions fraudulentes i socialment reprovables suara citades. El fer país concretat en la Nit Literària, en la qual són llorejades les obres escrites sorgides d’hores i hores de patiments i gaudis íntims, d’imaginacions i creacions artístiques. Hores robades a la son, dies escapçats de l’estiuejar, anades i vingudes per uns capítols que van trenant l’argument i per uns versos que acabaran donant el ritme i el cor al poema. Cada autor i cada obra basteixen obres que contribueixen a fer madurar la societat que les llegirà i farà seves. Cada obra és un comunicat, una lliçó, un sermó, un repicó per les hores grises, pels moments distrets.
Quan s’escau la Nit Literària, vulguem o no, repassem com està el país, com tenim d’atrafegats i espantats –els voldríem ben ardits– els nostres polítics. És un bon moment, en temps de tardor i de caliu de foc i de brasa torradora de castanyes i de fum de xemeneies que assenyalen de lluny –mirats pel finestró– cases i carrers i callisses i gravades, per acompassar desitjos i quefers, per agrair en paraules sentides i clares com les del delitós Simó Duró, cor bategant pel país i les seves virtuts, els homes i les dones assenyats que han vist passar estius i hiverns amb la creença de fer país, d’estimar-lo.
