Jordi Pasques

No sé si hi ha algun andorrà fent cua per entrar a la Cimera sobre el canvi climàtic de l’ONU a Copenhaguen, enmig de milers d’altres ciutadans del món que esperen poder entrar si la sort els acompanya. Fan cua per necessitat d’espai, ja que l’organització ha validat inscripcions per un nombre de 45.000 i la capacitat del lloc és de 15.000 (ja ho va dir Jacques Cousteau a la Cimera de Rio de Janeiro l’any 1992, que el món és petit per a tanta gent). No sé com determinaran qui passa cap a dins i qui no, però podem pensar que es quedaran a fora la majoria de membres d’organitzacions ecologistes, moviments socials, càrrecs menors d’administracions i els que s’apunten a darrera hora per si de cas algú no s’hi presenta. Però vistes les cues i les coses per televisió, per més cafetons i algun entrepà que els donen per fer que l’espera aguantant el fred sigui més confortable, potser desfer la cua i bona nit i tapat.
La majoria dels assistents arribats de fora a la Cimera de Copenhaguen ho hauran fet volant en avió. Alguns, dels països més propers, ho hauran fet en tren o en autocar o en el seu cotxe. Les delegacions oficials catalanes (no sé si vau veure la cara que posava el calmós vicepresident de la Generalitat, Carod-Rovira, quan va arribar, espitosa com sempre, madame Marie-Ségolène Royal, presidenta del Consell Regional de Poitou-Charentes), hi han anat des de l’aeroport del Prat. Si l’aeroport d’Alguaire ja funcionés, potser la delegació andorrana, el ministre Vicenç Alay i el director de Medi Ambient, Xavier Cuenca, hi haurien agafat l’avió per anar a Copenhaguen, a explicar el compromís d’Andorra en el manteniment dels aires nets i clars i purs. Això, si la boira plana i gebradora hagués deixat enlairar l’avió.

En el Foc i lloc de divendres dia 27, l’Ignasi de Planell exposava una sèrie de consideracions respecte a la Cimera sobre el futur d’Europa, organitzada pel Govern una setmana abans. Amb el títol Ni Dubai ni l’hortet, la pluma voladora de l’Ignasi venia a comparar la Cimera, que enguany ha tingut ponents de menys relleu internacional, amb –cito textual–: “Una de les jornades de la Societat Andorrana de Ciències. La SAC porta a terme iniciatives molt i poc lloables, de manera que per fer el mateix ja hi són ells. Una altra cosa és la maratoniana, avorrida i intranscendent diada estival de cada any a Prada, que hauria de replantejar-se per tornar a tenir sentit, si n’ha tingut mai.” Com més d’un lector haurà notat també, després de llegir la referència a la SAC, noto una sensació de pena perquè considero la reflexió injusta i amb poc fonament. Com a soci de la SAC i com a participant en gairebé totes les diades a Prada de Conflent i en altres activitats organitzades per la SAC a dins d’Andorra i en altres a fora on també forma part de l’organització, he de replicar a l’amic Ignasi de Planell les seves paraules. Pot dir que la diada de Prada és maratoniana, perquè dura tot el dia, però no pot dir que sigui avorrida, i menys, intranscendent. Es fa pesada, això sí, sobretot a l’hora d’engegar després de dinar, però no avorrida. I la transcendència és notable i fefaent, ja que les ponències de Prada –i de totes les altres activitats de la SAC– queden registrades i es posen a disposició de tot­hom en forma de llibre, un llegat, aquest, lloat i valorat per altres associacions de dins i de fora d’Andorra, que ja voldrien poder fer el mateix, que ja voldrien fer anar l’aixada, treballar, com treballa la SAC al seu hortet.