L’hortet i l’aixada
En el Foc i lloc de divendres dia 27, l’Ignasi de Planell exposava una sèrie de consideracions respecte a la Cimera sobre el futur d’Europa, organitzada pel Govern una setmana abans. Amb el títol Ni Dubai ni l’hortet, la pluma voladora de l’Ignasi venia a comparar la Cimera, que enguany ha tingut ponents de menys relleu internacional, amb –cito textual–: “Una de les jornades de la Societat Andorrana de Ciències. La SAC porta a terme iniciatives molt i poc lloables, de manera que per fer el mateix ja hi són ells. Una altra cosa és la maratoniana, avorrida i intranscendent diada estival de cada any a Prada, que hauria de replantejar-se per tornar a tenir sentit, si n’ha tingut mai.” Com més d’un lector haurà notat també, després de llegir la referència a la SAC, noto una sensació de pena perquè considero la reflexió injusta i amb poc fonament. Com a soci de la SAC i com a participant en gairebé totes les diades a Prada de Conflent i en altres activitats organitzades per la SAC a dins d’Andorra i en altres a fora on també forma part de l’organització, he de replicar a l’amic Ignasi de Planell les seves paraules. Pot dir que la diada de Prada és maratoniana, perquè dura tot el dia, però no pot dir que sigui avorrida, i menys, intranscendent. Es fa pesada, això sí, sobretot a l’hora d’engegar després de dinar, però no avorrida. I la transcendència és notable i fefaent, ja que les ponències de Prada –i de totes les altres activitats de la SAC– queden registrades i es posen a disposició de tothom en forma de llibre, un llegat, aquest, lloat i valorat per altres associacions de dins i de fora d’Andorra, que ja voldrien poder fer el mateix, que ja voldrien fer anar l’aixada, treballar, com treballa la SAC al seu hortet.
