Amb la pluja canten els ocells
La tarda d’hivern amb pluja constant es fon amb la nit i no retrobes el sol fins l’endemà al matí. Amb la pluja, els ocells canten; els ocells de color vistosos. L’aigua els neteja el plomatge i el refilar és l’agraïment. Els ocells de les selves tropicals són els més bigarrats i els més avesats a cantar. Entre l’espessor verda dels arbres i les cortines de sol que deixen passar les clarianes, se senten els cants i tot sembla moure’s al seu ritme: les fulles, les capçades, els altres animals. La pluja i la humitat, acompanyen els cants i els fan més nítids, vius, joiosos.
Una tarda d’hivern de pluja sona el telèfon de casa d’una amiga i ella l’agafa. Ben a prop, a la mateixa lleixa, el pessebre amb les soles figures del naixement i un peix de fusta pintat de molts colors. En sentir què li diuen, l’amiga mira l’ocell de colors del pessebre i es posa a plorar. La Judit ha marxat, en una tarda d’hivern de pluja, quan els ocells canten. L’ocell del pessebre va venir de l’arxipèlag nicaragüenc de Solentiname i l’amiga hi retroba tots els cants i els colors i les paraules i els dies i els anys de la vida de la Judit, que va viure un temps en aquelles latituds. I la veu de petita a Sant Julià, on places i carrers eren jocs i rialles. La veu amb la colla d’Hora 3, quan el despertar de la consciència els aplegava a parlar, gaudir i somiar per Andorra i per un món més just i solidari. La veu amb la guitarra a Canòlich, la veu a les colònies de Castellnou de Bages, la veu i la sent i la recorda. Mira per la finestra. La tarda grisa de pluja s’enllaça amb la nit. Rocafort regalima la seva presència de segles, com cada tombant d’any. A l’altra banda, muntanya amunt, cap a la Peguera i Claror, nota en la solitud del cor el vol d’un ocell que refila i canta.
