Arribo a l’acte de dilluns passat a la Llacuna quan la gent ja en surt. Hauria volgut saludar la Pites Roure, a qui recordo dels primers anys de la redacció del Diari, quan de costat amb l’Olga Aguilar teclejaven i corregien incansables els textos que els col·laboradors els portàvem en mà, escrits a màquina, o els enviàvem per fax o mòdem. Ara, amb els correus electrònics, les visites a la redacció són inexistents. També m’hauria agradat escoltar l’Orfeó Andorrà interpretant peces del mestre Roure. Però tot i així, em va fer una il·lusió molt gran obrir les pàgines de la revista d’Àgora Cultural, dedicada a Joan Roure i Jané (Solsona, 1921-Andorra la Vella, 1990), presentada dilluns a la nit. Com totes les altres revistes editades per Àgora, és un document amb un contingut informatiu molt ben exposat i valuós. El dedicat al mestre Roure fa un repàs a la vida del músic solsoní arribat al país l’any 1963, fundador de l’Orfeó Andorrà; director de l’orquestra Rebés –impulsada pel mecenes Bartomeu Rebés–; director de les Caramelles d’Andorra la Vella, component de grups orquestrals, professor de trompeta, metalls, solfeig i cobla a l’Institut andorrà d’estudis musicals, autor de cançons i himnes d’associacions i esdeveniments festius, autor d’arranjaments musicals o adaptacions, com ara la del ritme andorrà, i vinculat a altres actes culturals amb la música com a fil conductor. Tot això i una relació de la seva obra fet per la Pites hi podem trobar. I encara unes vives semblances fetes pel seu fill Jordi, també músic, o per les seves nétes Anna i Marta Roure. L’Anna agafà la direcció de les caramelles quan morí el seu padrí i la Marta tots la recordem representant Andorra al festival d’Eurovisió de 2004. Inquietuds i dedicacions a la música que ben segur van sorgir del recordat mestre Roure, el qual tenim més present gràcies a l’homenatge d’Àgora Cultural. Per molts anys.
Per titular un article a vegades vénen bé els noms propis a qui et vols referir. L’alcalde Hereu ha pujat a visitar els dominis…, esquiables del Pirineu de…, Lleida. Alcaldes, diputats, regidors, delegats, directors, el van rebre al Pallars alegrois i contents per poder-li mostrar l’escenari d’algun moment de les Olimpíades d’hivern de l’any 2022. Falten dotze anys per a l’esdeveniment, però com si tots ja ho tinguessin coll avall, com si ja estigués decidit que Barcelona serà l’elegida. La visita de l’alcalde de Barcelona tingué els components justos de les trobades familiars en què arriba l’hereu i tots els cabalers li fan lloc al cap de taula. Ells contents de poder-lo veure, tocar i parlar. Benvingut senyor Hereu, “americanos…”, la tonada de Bienvenido Mr. Marshall se’ns reprodueix automàticament en el pensament.
Després de la visita al Pirineu de…, Lleida, amb presència curiosa de partidaris i retractors de la vegueria del Pirineu, com si fos el mercat de Calaf, tots barrejats, l’alcalde Hereu repetirà la trobada al Pirineu de…, Girona. Allà l’esperaran alcaldes, diputats, regidors, delegats, directors de les estacions de la província de Girona. De la Cerdanya tots a corrua feta, que les Olimpíades “ens posaran al mapa”. Quan hagi acabat la volta pels dominis…, esquiables, potser hi haurà alguna referència a l’Aragó, que és Pirineu…, espanyol. I ja se sap, la neu és blanca o és negra, bona o dolenta. I potser també alguna excursió fins a Andorra, de “tant contents com estan els andorrans si s’arribés a fer, tot i que a Andorra no hi podrem fer res”. Això ho va dir, ara no ho recordo, el mateix alcalde Hereu o el vicepresident de la Generalitat, Carod-Rovira. Els haurem de convidar a esquiar algun diumenge.
Em plau molt –plaer compartit de ben segur amb altres lectors del Diari– veure en l’edició d’ahir la fotografia feta a la Teresa Josa i el Pep Visa (deixeble de mossèn Ramon de Canillo), preparant les caixes d’aliments destinats a les primeres vuit famílies que rebran l’ajuda setmanal a través del banc d’aliments de Càritas. Ajuda en forma d’aliments bàsics que contribuirà al manteniment de les persones necessitades, mancades de diners per adquirir elles mateixes els queviures de cada dia. Cal felicitar aquesta iniciativa de Càritas i la col·laboració de deu magatzems majoristes i tres establiments comercials, el River i el Sant Eloi i l’Escale. Apuntaria aquí els noms dels deu majoristes, però no els sé. Es mereixen les gràcies, ja que els gestos de solidaritat i d’ajuda han de ser agraïts. Més, quan el comerç nota els efectes de la crisi econòmica i ha de mirar de fer quadrar números, com tothom. El banc d’aliments és un complement més de la feina de Càritas, ajudant des de fa temps amb diners o amb roba donada per a qui la necessiti. La societat andorrana, complexa com és, amb notables diferències de nivell de vida, des de grans fortunes fins a altres de més modestes, però amb un poder adquisitiu alt, també té famílies que no poden arribar a final de mes. Càritas i els serveis socials dels comuns i del Govern ho saben i ho tenen ben apamat. Poder donar ajuda a tots aquells que la necessiten dignifica socialment el país i l’aportació no tan sols dels comerços i majoristes, sinó també de les famílies, acostumats a gastar i a vegades també malgastar tantes i tantes coses, que deixem caducar a la nevera o al rebost, és una ajuda material, però que en el fons també surt del cor. Felicitats, doncs, a Càritas per aquesta iniciativa i a donar-li tot el suport.
Era d’esperar que algun dia arribaria a Andorra la idea d’instal·lar aerogeneradors, molins de vent, com en diem comunament. Ahir s’informava d’un projecte impulsat per l’Associació d’Entitats del Sector de l’Energia, que consisteix a muntar molins de vent en tres alçades del país: a la Rabassa, a Pal i a Arcalís. Amb la notícia, unes quantes raons per beneir el projecte, la principal, que resulta car importar energia elèctrica, i també que produir-la amb el vent és més ecològic, sostenible, etcètera. Es posava l’exemple que els aerogeneradors que s’instal·larien a la Rabassa produirien l’energia que consumeix Aixirivall en un any, i que seria precisament Aixirivall qui se’n serviria. Entre altres coses, perquè portar-la lluny dels molins és car. Els molins de Pal i d’Arcalís servirien per a les instal·lacions de les estacions d’esquí, “amb un cost i un impacte ambiental raonable”, segons la notícia.
Ara que ja ho tenim presentat, hauria de començar un debat viu i dinàmic sobre aquests tres projectes, amb la finalitat d’obrar de manera intel·ligent i posant a la balança tots els pros i el contres que comporten els molins de vent. L’inconvenient principal és el que s’anomena impacte visual, el mal d’ulls de veure el carener d’una serra plantat de gira-sols gegants. I a l’alta muntanya això s’accentua molt més. La normativa andorrana sobre aquestes instal·lacions deu estar –ho desconec– a les beceroles. Però sí que hi ha el Patrimoni Mundial del Madriu, el parc de Comapedrosa, el de Sorteny, un futur parc internacional del Pirineu i tot un país de turisme de muntanya que ho condicionen. I si, més llestos encara, miréssim de no malgastar tanta llum? De treure, posem el cas, les fileres de fanals que cremen, tota la nit, carreteres costa amunt?
